Curiositats de la ment i les creences. I aparegué la consciència i el llumí va il·luminar la negror. Universos negres.

Sé que, com a pensament que sap que pensa, sóc. La resta de realitats, necessito un cert grau de fe per a creure-les. No sé si existeix el meu cos, perquè el percebo pels sentits, però el que percebo no deixa de ser un feix de sensacions generades per la meva ment a partir d'uns estímuls externs ( o no) i interns (o no), per tant, si haig d'acceptar que el meu cos existeix, i que no el crea la meva ment, necessito un cert grau de creença. El mateix puc dir de totes les altres realitats que percebo, l'entorn i els altres éssers; si crec que tenen una existència pròpia externa a mi, necessito una certa fe, perquè el que percebo d'ells, el model que copso, l'elabora, amb tota seguretat, la meva ment, i necessito un bri de fe per a creure que aquest model que elabora, l'elabora en funció d'uns estímuls externs que són captats pels sentits i enviats, com a informació objectiva, a la ment, que en construeix el model sensorial, que és la manera com jo conec aquestes coses.

Amb aquesta explicació, pretenc fer entendre que l'únic que sé segur que existeix és el meu jo que pensa, i que sap que pensa. La resta, no és segur que existeixi; crec que existeix, i crec que existeix sense ser jo, però no en tinc una seguretat absoluta, perquè ho conec a través d'un model sensorial que crea la meva ment. Si no existís res enllà del meu pensament, enllà del meu jo que pensa, això que escric no ho podria llegir ningú més que jo, i en definitiva estaria sol, completament sol, i a més, per a més inri, estaria parlant sol. Potser per això crec que hi ha algú més. Desitjo que hi hagi algú més, és un anhel que tinc, i potser per això crec amb fermesa que la realitat externa a mi existeix. Però tinc més seguretat en l'existència del meu jo que pensa, que en l'existència de res extern a mi, i que en l'existència del meu cos, que un dia sembla que morirà, i que sembla també que és el responsable del que penso i del model que crea la meva ment; però això és fe. 
Si el meu cos existís, es donaria la curiosa paradoxa que només pot ser conegut per un producte d'ell mateix. Aquest producte és el pensament conscient, que paradoxalment només sap amb seguretat que existeix ell mateix com a pensament conscient, i necessita fe per a creure que existeix el cos, que tot sembla indicar que produeix aquest pensament conscient. El pensament com a fill del cos, dubte del seu pare; i el seu pare, el cos, és inconscient, perquè el que és conscient, és el producte del cervell: el pensament conscient. 
En l'activitat del cervell, hi ha un salt important des de la matèria fabricant del pensament (el cervell i el sistema nerviós), fins al producte obtingut rere aquesta activitat mental (la consciència, el pensament conscient). És un salt que va de la matèria, mesurable, observable, formada per àtoms i per relacions energètiques... a una realitat: el pensament, la consciència, que no acabem d'entendre a quin món pertany, de què està feta, ni si és energia, matèria o què... Aquest salt no serà resolt amb facilitat, però la seva resposta amaga el misteri més gran que amara l'ésser humà des de la nit dels temps.

Si realment fos així. Si fos que en un moment donat de l'evolució de les espècies, alguna espècie va arribar a tenir un sistema nerviós, i algun protocervell, va produir l'aparició del producte “pensament conscient”, “consciència de ser, de pensar”... aquest fenomen vindria a ser comparable a com si en un món fosc, silenciós, aparentment buit... s'encengués una llum, i arribés a ser visible, tàctil, audible... De fet, l'existència d'un univers a on no hi hagués cap consciència, cap pensament conscient, seria molt semblant a la no existència, a allò que passa si no hi ha res. Un univers que no és contemplat, ni percebut, ni copsat per ningú... és? Quina diferència hi ha entre que sigui i que no? Si la seva forma només existeix als models creats per les ments que en copsen estímuls aformals i objectius... què seria un univers sense forma? No tindria cap forma, ja que cap ment la crearia. Si no hi hagués cap consciència a l'univers, l'univers seria invisible. Quan va aparèixer la primera consciència, va començar a existir el que és visible, el que es pot tocar, el que es pot escoltar, olorar, assaborir, i qualsevol altre percepció de totes les que qualsevol consciència pot experimentar.

En aquest sentit, anomenaré “univers negre” a un univers a on les consciències encara no han començat a existir. És un univers sense forma, ni color, ni espai formal, ni temps formal... És un univers que sembla que no sigui... ja que la seva descripció... és idèntica a com seria la descripció d'allò que no és. Però en canvi, per a poder generar una evolució biològica que faci aparèixer una protoconsciència, necessita ser, necessitar posseir uns valors i unes relacions entre uns ens aformals que acabarien, amb el temps, donant una consciència o protoconsciència que li permetés deixar de ser un “univers negre”. Aquest “univers negre”, però, com a univers, tindria un espai interior, sense forma.

Fem un exercici especulatiu que va un pèl més enllà. Podria haver-hi dos universos negres? I tres? I quatre? Sembla que si l'espai i el temps (no formals sinó purament objectius, descriptibles matemàticament només) són qüestions internes de cada univers, no hagin de ser un impediment perquè hi hagi diversos universos, cadascun amb les seves lleis internes; no veig que hagin de molestar-se l'un a l'altre si no existeixen dins de cap altre espai, ja que l'espai és un producte intern de cada univers, i fora dels universos no té sentit. Tampoc es pot parlar que els diferents universos siguin simultanis o no simultanis, ja que el temps seria un producte intern de cadascun i no tindria sentit fora de cadascun dels universos. De tots ells, de tots aquests universos múltiples, deixarien de ser “negres” aquells universos en els quals aparegués la consciència. Per tant, no sembla il·lògic que hi hagi molts universos; no sembla contrari a la lògica. N'hi podria haver milions; milions de milions, cadascun amb lleis diferents, i cada paquet de lleis donaria futurs diferents; alguns serien negres (la majoria), i en uns pocs apareixeria la llum de la consciència i començarien a brillar enmig de la nit misteriosa de l'existència.

Avui paro... però aquesta temàtica té a veure amb un altre article d'aquest blog, que vaig escriure fa uns quants anys:

Principi antròpic fort.

.

.

.  

Quina és la fe més segura? Cap ni una. Només l'amor.

Per què et creus el que creus amb una fe cega? Quina raó tens per estar segur d'unes afirmacions que t'han ensenyat, però que no has evidenciat? Els teus sentiments? Estan esperonats per la química del cervell, per l'estat anímic, per la cultura a on estàs immergit... Són volàtils i animals com l'ira d'un lleó o com l'eufòria d'un ebri. Creus per algú que et va ensenyar la fe? La teva fe és la paraula d'algú, a qui algú altre va explicar una cosa que algú altre havia dit, i així successivament en una cadena de centenars de transmissors que arriben fins a èpoques en què la precarietat de les comunicacions feia que qualsevol transmissió, sobretot l'oral, es deformés com si juguéssim al joc dels disbarats. Si ara, que tenim tots els mitjans (fins els audiovisuals) per a enregistrar la informació, els fets es distorsionen i es deformen segons els interessos o les pors o les idees de qui els explica... quina fiabilitat poden tenir els fets de fa cent anys, o cinc-cents, o mil...?

 Tens dret a esperar, fins i tot a opinar i a creure el que vulguis... però si exhibeixes una seguretat tan gran com per a maltractar a qui sigui a causa de les teves idees, el que realment ets és una bèstia salvatge que en realitat defensa els signes identitaris de l'horda, la camada o el grup de bèsties al qual pertany.

Hi ha molt poques coses segures a l'existència, i entre elles no hi ha la fe en cap religió. Pots practicar una religió, tens tot el dret a fer-ho del món, i tens dret a sentir que la teva fe és segura; però la teva fe només se sosté en doctrines transmeses per una bonior de factors, que no són pas tots clars, ni nets, ni fiables: por, tristor per la desaparició dels éssers estimats, anhel de transcendència... fins i tot interessos polítics, militars, culturals, racials, econòmics... per part dels que han promocionat la religió que segueixes. Tens fe perquè te l'han transmesa les persones que més estimes i en qui confies, i te l'han transmesa perquè a elles també els la van transmetre; i els van ensenyar que era bo fer-ho, fins i tot que era obligatori fer-ho. Si les guerres medievals haguessin tingut un altre resultat, segurament tindries una altra fe, la fe que tenen les persones d'altres cultures i que senten tan segura i tan absoluta com tu sents la teva; però els fonaments de les religions són de fang, i creure en doctrines que tenen el cor de fang és com beure's un vas de vi per a suportar la vida; no dic pas que no convingui fer-ho de vegades.

Ara bé, quina és l'altrenativa? La desesperança? L'escepticisme? El materialisme? Cadascú ha de descobrir la seva alternativa; i la religió, insisteixo, és una opció respectable. L'alternativa que amb tota seguretat no és tolerable és la de convèncer per la força ningú sobre la conveniència de qualsevol fe; ni per la força, ni mitjançant la manipulació, ni mentint, ni pressionant, ni fent-se pesat, ni, òbviament, matant. Ningú no sap res tan segur com per a considerar que en algun moment fóra lògic matar per a imposar la veritat que ell o ella creu. I ni que ho sabés amb seguretat, matar faria que tal veritat no valgués la pena de ser transmesa.

Quina és la meva alternativa? Jo tinc les meves seguretats, les afirmacions que sé que són certes no pas perquè m'ho hagi explicat ningú ni perquè segueixin la doctrina de cap religió. L'únic valor absolut de la vida és el respecte als éssers humans i a la Terra. 

Quina és la veritat més segura? Cap doctrina. Només l'amor. Ningú no estarà mai tan segur de res com per a matar ningú a causa de les seves idees o de la seva dissidència. I si ho arriba a estar, està malalt o enverinat per un desig inhumà. Cap paraula, cap expressió, pot ser tan dolenta com per arribar a ser pitjor que el fet de matar un ésser humà. Cap paraula pot ser tan terrible com perquè una persona hagi de ser assassinada o menyspreada a causa d'haver-la dit. 

Els fanàtics us hauríeu de preguntar l'origen de les vostres seguretats, i probablement descobriríeu, amb el temps, que no existeixen. Tothom, amb la seva vida, travessa una existència estranya i bonica, com si caminés de nit per una vall desconeguda, sota un firmament cobert d'estels; i en aquest trajecte només sap una cosa amb absoluta certesa: hem d'estimar-nos. Aquesta és la única fiabilitat que tenim de debò i que no erra; hem d'estimar les persones, perquè si déu existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra, i si no existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que hi ha sobre la Terra.

La fe d'aquells que maten en el seu nom revela la seva pròpia falsedat. Cap déu no podria mai aprovar l'assassinat d'algú a causa de cap paraula, pecat, error... Tots tenim a dins la llavor de la veritat més senzilla, aquella amb la qual naixem en aquell moment d'absoluta pobresa material quan ni tan sols no duem roba; coneixem les veritats que són evidents per elles mateixes: cada persona, dona o home, cristià, musulmà, jueu, ateu... vella o jove, santa o pecadora... qualsevol persona, sigui com sigui aquesta persona, ni que estigui deformada per les pitjors pulsions, és, en dignitat, la joia més valuosa de tot l'univers.

Les dones i els homes existim per a ser lliures, per a construir les nostres pròpies vides damunt de la llibertat. Estem fets per a la llibertat i no deixarem de lluitar per a ella; perquè sense la llibertat no podem viure com a persones.

Els esperits del Nadal (I). Ningú no mor.

¿Com li podria explicar un Homo sapiens, (que és i que està viu) a una pedra (que és i que no està viva) el que vol dir estar viu, el que vol dir la vida... si la pedra ni tan sols és incapaç d'entendre el que és el llenguatge...?

¿Com podria, un Homo sapiens, explicar a una medusa la configuració dels àtoms, o les lleis que expliquen el moviment dels astres a l'univers, o senzillament què és l'univers?

¿Com explicar a una eruga que quan s'aclofa i s'amaga dins del capoll no es mor sinó que es fa papallona,  si el pobre cuc cec mai no ha vist cap papallona, ni entén de quina manera volar pot ser una via per a continuar existint sense esborrar la identitat de l'insecte que està en evolució?

 De la mateixa manera, sospito que hi ha molt per explicar; molt que, algú diferent a nosaltres, no sap ni com començar a transmetre'ns, perquè la distància intel·lectual i perceptiva entre el que aquest algú copsa i nosaltres és encara més abismal que la distància entre un Homo sapiens i una medusa, o que la distància entre un Homo sapiens i una pedra.

Tan gran és la distància, que no veiem aquest algú, o si més no, no el veiem com ell és de debò; igual com una formiga probablement no ens veu, tot i que pateixi les conseqüències de la nostra existència. Fins i tot una vaca, si ens mira, no comprèn, del tot, el que som, perquè és incapaç d'imaginar una manera de ser diferent a la seva, i tots els individus que distingeix, a tot estirar, els pot arribar a considerar com allò que ella és. 

Els sapiens no veiem aquest o aquests que ens sobrepassen, ens resulta impossible comprendre una existència imperceptible per als nostres sentits, i sabem tan poc! El que veiem no és altra cosa que el model que la ment crea a partir d'estímuls externs a nosaltres, model virtual podríem dir, i és tan relatiu i tan "nosaltres" aquest model, que del que no som nosaltres en comprenem només una petita part de l'ordre i prou. I ens atrevim a dogmatitzar! No sabem res. Ni tan sols no podem dogmatitzar en la negació de l'esperança. No comprenem prou els mecanismes de la consciència per a negar la seva pervivència enllà de la mort. No són tan sòlids els fonaments de la matèria que brollen de la percepció creada per la nostra ment com per a considerar més certa l'existència d'aquesta matèria que l'existència de la nostra imaginació, o d'aquest algú misteriós del qual parlava, o del "jo" que és el centre de nosaltres i que se sent viu i jove ni que el temps hagi malmès l'aparença del cos.

No us entristiu els qui us fixeu per Nadal en una cadira buida a la taula. Ningú no mor. Afirmo una cosa que no sé? Admeto que no puc provar-ho, però tot i així, i sense creure en la doctrina de cap religió, se'm presenta com una evidència absoluta la idea que ningú no mor, que el jo és més real que la matèria inventada per la ment per a comprendre una petita part de l'ordre, i que per tant la mort de la matèria viva no ha de significar per obligació la mort de la ment; perquè no és la matèria viva la qui crea la ment, sinó la ment la qui crea allò que dins del nostre model virtual anomenem matèria viva. Comprenem l'ordre d'una petita part d'una realitat que se'ns escapa i que anomenem matèria viva, però el que copsem no és com ho copsem, és sols un model que serveix per a comprendre una petita part d'un ordre exterior al jo objectiu; la major part de la realitat se'ns escapa, i per tant no sabem si també mor. No podem afirmar que mor aquella part de la realitat que no copsem. 

Sigui com sigui, com a ésser petit i feble que sóc, tinc dret a sentir com a certes algunes conviccions no provades; és el dret a l'esperança. I tinc també el dret a no empassar-me cap invenció humana anomenada religió, que massa vegades s'ha fet servir per a dominar les persones. La majoria de religions estan amarades de misèria i violència humana; misèria que fins i tot està registrada dins la seva doctrina i els seus llibres sagrats. No és la religió sinó la natura la que em regala la sensació de creure en la pervivència de la consciència i d'una existència que canvia de forma però que no s'acaba. I això va sol, sense demanar permís, igual com surt el Sol sense que ningú no ho decideixi ni s'esforci perquè surti. 

John Lennon deia que no li feia por la mort, perquè era com sortir d'un cotxe per entrar en un altre cotxe. Tinc dret a creure el que sento que és cert, ni que com a ésser petit no pugui demostrar tot el que sento que sé. Intueixo que la natura ens fa néixer amb un bri de coneixements heretats, o amb la possibilitat de desenvolupar-los, o amb la capacitat de creure que els tenim ni que sigui per necessitats evolutives. Em limito a expressar les coses com les penso i les sento. 

El que copsem pels sentits és menys veritat que l'existència d'una consciència que és sublim i intocable, i que és estimada infinitament per algú que no sé qui és i per una raó que desconec; però l'amor no necessita raons. 

.

.

.

Robin Williams que estàs al cel, o de com ja fa uns quants anys vaig deixar de creure'm la doctrina catòlica.

(Malgrat que pugui semblar el contrari, aquest article no parla gaire de Robin Williams i pot ferir sensibilitats  catòliques, abstenir-vos els que us sentiu malament quan algú no creu el mateix que vosaltres o els que us poseu nerviosos quan contradiuen els vostres pilars fonamentals. Ara bé, si sou dels cristians moderns, dels que només us preocupeu de l'essencial, endavant! )

.

.

.

.

A cops he conegut gent, practicants, o no practicants, de la religió catòlica, que quan senten que la mort els ronda, cauen en una por estranya, intensa, que els mou a començar a anar a missa, o a reprendre antigues pràctiques oblidades, abandonades o mig abandonades a les èpoques de joventut i bona salut. En part, ho entenc, comprenc la seva por. El dia que vaig concloure que cap religió no era més certa que cap d'altra, em vaig sentir alliberat.

La doctrina oficial de la religió catòlica, que parla de la mort, del judici, del més enllà... és per posar-se a tremolar. Generacions senceres d'infants, a les èpoques més dures de l'integrisme, èpoques que han durat segles de la història humana, han patit els terrors d'aquesta doctrina. Ara em ve al cap el jove James Joyce i la seva crua descripció del pànic que l'amarava quan repassava els ensenyaments que els religiosos li havien transmès. Aquesta mateixa crueltat i injustícia que desprèn la doctrina és la que en un moment donat de la vida permet la llum de l'alliberament.

L'integrisme dogmàtic catòlic no té dret a privar-me al cel del Robin Williams, o del Ernest Hemingway, o del David Carradine, o dels pares i avis que s'han suicidat de tants amics, que no han de renunciar a retrobar-los només perquè el catolicisme, durant segles i encara avui, en molts sectors, consideri que qui mor sense penediment es condemna eternament a l'infern. Alguns grupúsculs fins i tot asseguren que ni que hi hagi penediment, si no s'han confessat, se'n van a l'infern. I algú, catòlic convençut, en un esforç desesperat per a fer-me tornar al ramat, em dirà: “oh... és que tots aquests que s'han suïcidat, potser s'han penedit a l'útim instant... i llavors Déu els acceptarà al cel després d'uns quants segles al purgatori..” Se m'emfum si s'ha penedit o no! Són persones! Són consciències, Són éssers humans, són algú que va ser un nen, algú que va ser un fill, algú que alguna vegada va somriure, que alguna vegada va estimar… algú que ha estat sostingut a la vida per aquest Déu que els fanàtics consideren jutge condemnador etern...

La doctrina que sostè que aquest Déu permetrà la tortura eterna del Robin Williams, si no s'ha penedit, és una doctrina d'inhumans que ofèn el mateix déu, si és que Déu existeix. Déu no necessita el penediment de cap suïcida per a estimar-lo. Déu, si existeix, no necessita el permís de cap ésser per a donar-li a aquest mateix ésser la pau, com tampoc no va necessitar el permís de ningú, ni d’aquest mateix ésser, per a portar-lo del no-res a l'existència.

La immersió dins d'una cultura determinada, en un context social determinat, amb unes pràctiques religioses de grup i de societat concretes, acompanyada de l'adoctrinament educatiu, són els ingredients que atorguen als fidels la sensació d'irrefutable veracitat d'una determinada religió. Si una persona convençuda del seu catolicisme hagués crescut en un entorn islàmic, aquesta persona estaria profundament convençuda del seu islamisme, i li vindrien pensaments de pesar pels pobres cristians que creuen en una fe equivocada i que no es podran salvar. I si en algun moment de la vida, aquesta persona islàmica arribés a sentir la temptació d'abandonar la seva fe, se sentiria perduda i plena de remordiments; algun racó del seu inconscient li retreuria estar abandonant la fe veritable. I això li passaria per molt que es pensés que ja no creu. L'escena que ens envolta, la que ens ha envoltat des de petits, té una força difícil de vèncer sense una mica d'imaginació. Però a aquesta persona, immergida del tot en una fe islàmica, la veritat li ve donada pels valors de la societat de la qual forma part, per la família, pels parents, per l'escola, pels referents, pels records... Aquesta persona no té cap dubte de quina és la fe veritable, i si alguna vegada dubta, la inquietud se li esvaeix amb el primer càntic, o amb el primer pensament de por vers la inseguretat dels misteris de la vida. El mateix passaria si aquesta persona, profundament religiosa, s'hagués criat en un entorn jueu, o budista, o hindú... o cristià. És irònic pensar que sovint la fe de les persones depèn del resultat de les guerres del passat.

El fet de descobrir que la fe que un es pren com a segura i com absoluta provoca por, una por objectiva i incontrolable, por a un déu excessivament definit, por al rigor del seu judici, por a la manera com l'existència s'estructura segons aquest déu que ens ha descrit aquesta fe, por a la grisor de la realitat tal com ens la dibuixa la religió que un professa... aquest fet... és ja un símptoma de l'error que conté aquesta fe, de l’evidència que alguna cosa no rutlla, de la conclusió contundent del fet que la dignitat humana, la dignitat de les consciències, i l'amor a les persones, no són compatibles amb una doctrina que explica l'existència si fa no fa com l'exercici de caminar sense haver-ho escollit per damunt d'una corda tensada a sota de la qual s'obre un precipici de conseqüències eternes.

Aquesta descripció de la realitat, al costat de la claredat amb la qual un veu que la seva fe és només una entre moltes d'altres, tan contradictòria i estranya com qualsevol altra, esdevé la llavor de l'alliberament.

A algú, que sempre hagi estat a fora, li pot semblar que alliberar-se de creences falses és el que toca i que no ofereix cap dificultat; és molt típic de l'Homo sapiens no percebre les dificultats quan no es troba immers en la situació concreta, perquè l'Homo sapiens té imaginació, però la té molt limitada. I la imaginació és una eina força important per a l'empatia.

Una percepció encertada, o si més no natural, del procés pel qual es passa de la vida a la mort ha d'atorgar pau. Per què? Per l'harmonia i la positivitat de l'existència, per l'adaptació constant de les espècies al seu entorn, pel so agradable dels acords harmònics i pel so desagradable dels acords dissonants, perquè no existeix a la natura cap dolor o mal que en algún moment no s'acabi, per la bellesa de les flors i de les criatures, per la involuntarietat del fet d'arribar a ser, pel caràcter involuntari de la vida i de la mort, per l'amor com a força que sedueix totes les voluntats sanes, perquè morir és un fenomen natural...

Una fe susceptible de ser certa, davant del fenòmen irrenunciable de la mort, hauria d'atorgar una sensació de pau profunda i de continuïtat dels valors pels quals un ha viscut, ja sigui en el seu propi ésser o a l'ésser dels que queden vius.

A mi, personalment, em tranquil·litza més un déu que no existeixi, que no pas un déu que condemni algú a l'infern; ni que aquest algú no sigui jo. ¿Quina il·lusió em pot fer compartir l'eternitat amb un ésser que permet que algú pateixi eternament...? Algú que per a més inri ha obrat malament pel fet de ser com és, algú que ha exercit la seva llibertat de la manera com l'ha exercit pel fet de ser qui és...? Quina culpa tenim de ser qui som? Qui ha escollit la nostra identitat? No m'atrau un déu creador d'éssers que acaben, per la raó que sigui, essent éssers de sofriment etern. Un déu així seria un déu irresponsable, cruel, fred, excessivament semblant als humans poderosos de la Terra, als que sospitosament al llarg de la historia han predicat i imposat aquesta mena de déu; prefereixo el no res. Ho dic sincerament; prefereixo el no res a habitar un cel, sigui quin sigui aquest cel, sabent que algú altre viu en un infern sense fi. El no res em permet haver existit; en canvi, habitar un cel amb la consciència que algú és al infern, per la raó que sigui, m'impedeix existir en pau, i si em permetés existir en pau, m'impediria ser jo mateix; per la qual cosa, prefereixo no ser.

Per tant, l'evidència de la falsedat de la religió catòlica, de la qual parlava abans, va representar per a mi, un alliberament. No vull dir pas que evidenciés la inexistència de déu, a això no hi he arribat; senzillament vaig alliberar-me de la peixera social del catolicisme, i vaig entendre i sentir que no pagava la pena donar voltes a les explicacions emfarfegoses i embolicades dels doctrinaris i dels teòlegs en els seus esforços per explicar el que no saben, ensenyar el que no saben, imposar el que no saben... El déu real, si hi és, és més convincent i més clar, menys insensible, menys justicier, menys complex, menys venjatiu, menys irresponsable, menys xovinista... I si no hi és, cap problema. El valor d'un acte bo és, si cap, més gran quan qui el du a terme ho fa no pas per agradar a un déu o per guanyar un cel sinó per a fer feliç a aquell a qui es dirigeix l'acte. Quan parlo amb alguna persona religiosa sobre la bondat o la maldat d'un acte, se m'enfilen per les branques de la culpabilitat o de la responsabilitat, quan el que de debò importa és com afectarà aquest acte al benestar o al sofriment de les persones.

Necessitava alliberar-me d'aquella fe hipòcrita que es posava a si mateixa i als seus fidels com a prioritat, i que per a defensar la seva existència pactava amb el poder que fos, i prescindia de la bondat que fos, i falsejava la realitat que fos... Si no fos per la repressió medieval de la inquisició, no s'hauria sostingut la religió. Quin valor té la seva pervivència, el seu caràcter estatal a tantes èpoques de catolicisme oficial, a tants països? Quina riquesa representa la uniformitat del catolicisme a Espanya si per aconseguir-la van ser expulsats els jueus i torturats els dissidents? Perdre de vista aquesta religiositat va significar el principi de la meva felicitat autèntica i el principi de la meva percepció d'un déu que trobo a les realitats no pas misterioses i incomprensibles de la vida sinó quotidianes i sobretot naturals. Bo i la meva imperfecció, i la meva feblesa, i tot i la impossibilitat de no fer coses malament, perquè sóc un mono més, cada instant que m'acosta a la mort m'omple d'una il·lusió estranya que s'obre en dues direccions: convertir-me en un premi pels qui m'envolten durant el temps de vida que em quedi, i descobrir, o no, rere les portes de la mort una vida diferent, fascinant, misteriosa... com un explorador que s'endinsa en un continent nou i en una vida nova, convençut que l'existència és bona i que rere les bambalines de l'ésser hi ha algú que m'estima, a mi i a tothom.         

.

.

.

.

Carta a un angelet que em vol regalar la visió beatífica i la glòria en què se sap tot i tot es té.

Saber-ho tot? No! No haver de treballar per a obtenir res? No! Descansar eternament? No!

Veure la veritat absoluta cara a cara i no haver de buscar-la? Que no!

A veure si m'entens... Jo sóc un ésser humà, i no vull ser una altra cosa, perquè si sóc una altra cosa no sóc jo. 

Vull sentir-me feble perquè algú em pugui protegir, o vull sentir-me fort per a protegir algú que se senti feble. Vull haver de mastegar el meu menjar. Vull haver de suar-lo, de buscar-lo, de merèixer-lo. Vull dubtar, perquè si no dubto no gaudeixo del descobriment quan arriba. Vull sentir-me cansat, per a poder gaudir del descans. Vull que tot el que em vingui a les mans i a la vida se m'acabi, i que comenci de seguida una altra cosa. Vull que existeixi algú que no estigui d'acord amb mi per a poder argumentar allò que penso i exposar—ho. Vull la sensació de finitud, d'instant que se'n va per a sempre més. Vull admirar-me cada dia una mica per algú nou, i una altra mica per algú antic, i estimar persones imperfectes, amb vicis i defectes, i amb grans a la cara; gent normal, que ronca a la nit i que de vegades sent gelosia, que d'altres vegades m'enganya i que després li sap greu.

Angelet, bonic, que em promets el cel i la beatitud absoluta, t'has topat amb un home i prou, amb algú que necessita una petita dosi de caos. Em cal que tot estigui a mig fer per assaborir la llibertat del desordre, la bellesa estranya del que no és complert, que potser em fa intuir una bellesa ideal utòpica que tots tenim a dins invisible. La invisibilitat de la perfecció que no existeix ens permet ser humans. 

Ves-te'n al teu cel, angelet, que el meu, no pot ser altre que aquesta Terra i aquesta vida imperfecte i esquerpa... Però no crec, angelet, que al teu cel de badalls hi pugui haver un mar més blau, ni un gust de sal més intens, ni uns cossos tan bells, ni una sensació d'estar vius més profunda, que aquesta que em regala la incertesa, el dubte, la vulnerabilitat, el misteri... El teu cel, angelet, fa inútil l'esperança, perquè quan ja es té tot no s'espera res. La sorpresa ens fa humans. La mancança ens fa humans. La limitació ens fa humans. I si no som humans, no som nosaltres. 

Em nego, angelet, a deixar de ser humà. Gràcies, però busca-te'n un altre.

.

.

.

.

.

.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres

Ni sotanes ni inferns; només Sol i estrelles.

Ni creus, ni tortures; somriures i esperança.

Ni càstigs ni ruïnes eternes; camí d'aprenentatge, llibertat, vida, empatia, bellesa, alegria.

Ni llatinades ni misses avorrides ni temples foscos; cançons sota del Sol o arran d'un foc de camp, cants i danses enmig de rialles... poemes de bosc, de mar, de dracs i de fades, d'amor i de pau, d'arrels i de fang, de neu i nuesa, de cabanes de pedra i dies nets i clars, d'ocells i d'esperança.

Ni encaparrades teològiques, ni disquisicions doctrinals i morals; només l'ara, l'ara quan brilla el Sol, l'ara quan plou, l'ara quan rius i quan ric, l'ara i el que veus a l'ara i el que estimes a l'ara i el que ets feliç a l'ara.
Ni vocacions, ni crides ineludibles a missions imposades, ni pobles ni persones escollides; tan sols la llibertat per a fer amb la vida el que un o una senti que ha de fer sense que ningú la desxifri per ningú, ni la mastegui per a ningú, ni la malmeti per ningú; sense que cap poder coaccioni o amenaci les persones per a orientar el seu obrar a ritme de la por i de l'amenaça o del mirallet de plata, o d'un descans etern que aixeca badalls i migranyes.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres, a les cadenes de l'ADN, a la forma de les ones de les platges salvatges, als granellons de Sol damunt del blau del mar, a la blavor negrenca de les grans fondàries, a la frescor de la pluja, al somriure de les persones... Interpretar el silenci dels misteris com una crida a la llibertat i al descobriment apassionat de tanta bellesa.

Assaborir el cop de vent, fresc i net, dels matins de diumenge, l'escalf dels raigs de Sol, el festival de llum del ràfec del sortidor d'un parc. Pensar només en el Sol, en la llum i en el sortidor, sense ahir ni demà, ni abans ni després. Capbussar-se sense res a una cala a on no hi ha res, ni hora, ni rellotge, ni l'instant que vindrà, ni el que ha passat, només un ara que no troba a faltar res ni pensa en res.
La vida és el que hi ha, sense més aprofundiments; els mitjons als peus quan fa fred més que lliçons enrevessades d'ètica, la llesca de pa amb tomàquet i pernil, asseure's i no fer res, riure sense raó, mirar la diversitat i agrair-la, respirar fons i adormir-se en un sofà a la sobretaula. Passar, potser desapercebut, i gaudir-ho, sabent que som cadascun només un més, i que quan no hi siguem tot continuarà igual, i no passarà res. Assaborir la vida des de la discreció i l'anonimat sense voler viure la dels altres. Estimar i deixar estimar sense gelosies genètiques bestials ni amors possessius ni cadenes daurades. No tenir por de la mort perquè estem vius i perquè som lliures.

El sacerdot que troba lògic que algú prefereixi els gossos a les persones. La "España Cañí" violenta, analfabeta emocionalment i violenta, encara existeix.

El presentador Armando Robles, d'Alerta Digital, manifesta a un sacerdot amb el qual parla en directe que no li causa cap trauma, ni cap disgust, que el concejal Pedro Zerolo, tingui un càncer, ja que el concejal és abanderat del moviment gai i contrari a l'església. I li diu al capellà que no canviaria la vida del seu gos per la vida de Pedro Zerolo. El capellà, Don Jesús Calvo, li diu que la seva afirmació és lògica, i que la divina providència castiga els qui s'oposen a la llei de Déu.

Aquesta mentalitat és la que va perseguir els exiliats de la guerra civil a França a l'any 40, la mentalitat que va apallissar Companys a les presons de Madrid només perquè era dels altres, la mentalitat que nega els pobles el dret a votar, la mentalitat que vol convertir les lleis morals de la Iglesia Católica en lleis civils, la mentalitat que defensa la pena de mort, la mentalitat dels que per imposar la pròpia ideologia són capaços dels pitjors genocidis. Davant d'aquesta mentalitat, que escopeix misèria, necessitem estimar, estimar i estimar... les persones per damunt de tot, i treballar sense descans per la llibertat, mitjançant l'educació, i els valors.

Hem d'evitar que els individus que defensen la mort, i que prefereixen els gossos als éssers humans, tinguin cap mena d'oportunitat de decidir res de la vida de les persones lliures.

Ciència i esperit. (I)

Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.

La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.

L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.

Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.

No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.

La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.

No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.

Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga

Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.

L'altre dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri. No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits, o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres; però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les que acompanyen aquest escrit.

I, aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el bé, i el mal, i el sentit de la vida...

“Per què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat humana.

El que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció superior.

Apareixen a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que sent i que percep.

La majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a tot, absolutament tot, el que percebem.

Intentaré explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.

Si tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència, perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la satisfacció.

A la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i potser intransferible.

Encara seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.

De vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit, perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és diferent.

El que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que posin un sentit a la seva vida.

Pel que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi que fa mal? Oi que és real?

La rebel·lió contra la violència natural.

“Cada cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…) Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem respectant a nosaltres mateixos.”

TAHAR BEN JELLOUN

.

.

Un militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.

Qui sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra, la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan codificades a la informació genètica que transmetem als nostres fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.

La meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato; no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.

Allò íntim que som és antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la vocació humana d’estimar i de ser estimat.

Des d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més bella.

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta (II)

Camí de l'avi Pujal (Calella)

*

Fa uns dies us vaig dir que aquest curs havia emplenat dues llibretes petites. Sempre duc una llibreta a la butxaca per a apuntar les idees que venen, que trobo intenses, i que se'n van de seguida; si no les apunto se m'obliden, o com a mínim se m'oblida la manera com se m'havien presentat. La forma, els mots precisos, acostumen a ser importants per a la correcta comprensió. Us vaig dir també que em faltava escriure-vos la segona de les llibretes. La primera la vaig publicar aquí.

Us transcric ara, les idees de la segona, i amb això ja hauré expressat les idees espontànies de tot un curs.

*

La lluita de l'ésser humà damunt la Terra és una lluita per la llibertat dels pobles i de les persones; una lluita per la igualtat, a on ningú, per drets de naixença, tingui més drets o més privilegis que ningú altre; una lluita per la fraternitat, a on el respecte i la tolerància a les idees, costums, estils i formes de les persones camini del bracet amb l'amor a cada persona i a la seva felicitat.

La pompa dels poderosos i els seus privilegis són la vergonya de la inteligència i de la humanitat; atribuir a déu l'origen del poder d'alguns éssers humans sobre d'uns altres és com a mínim una blasfèmia.

*

És interessant pensar en tots els factors que actuen en el moment en què s'engendra una persona i que començaran a determinar el ventall de probabilitats que decidiran com és i com actuarà:

-La informació genètica del pare i de la mare.

-L'atzar de les mutacions.

-La garba de l'entorn, començant ja al període fetal.

-Les dificultats de l'existència.

-Les primeres experiències infantils.

-L'educació que anirà rebent.

-Les informacions que anirà absorbint.

-El grau i qualitat de l'amor que rebrà.

Tots aquests factors, i alguns que em deixo, decidiran com serà i com actuarà la nova persona; és a dir, tots aquests factors governaran la tendència dels seus pensaments, la força de l'inconscient, i per tant els valors de la probabilitat que influirà en les seves decisions.

*

La vida és massa curta per a no estimar-nos.

El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

*

Si arriba la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec: l'amor, la llibertat, la natura salvatge, la nuesa...

Lluny d'espantar-me, la mort em farà més fidel a la vida, a la qual pertanyo.

*

El regust de la vida és d'esperança per a tothom.

*

Si déu no és amor, no vull que existeixi.

*

Si déu no és amor, no mereix existir.

*

Si déu castiga els qui actuen segons són, no mereix existir.

*

Si al més enllà em trobo algú abandonat de déu, no tinc cap interès en fer companyia a aquest déu.

*

Si déu dóna algú per condemnat sense remei, aquest déu no és el meu déu, ni jo sóc d'ell.

*

Si només hi ha una vida, m'està bé. Si la vida no s'acaba mai, i continua més enllà de la mort, també m'està bé. El que no m'estaria bé fóra tenir una vida tan bonica com la que ens han regalat i que em posessin com a norma no viure-la.

*

La major part de raonaments i opinions, per assenyats que ens semblin, s'elaboren després d'haver pres la decisió sobre com opinem, no abans. Aquesta decisió depèn principalment de les pulsions i de l'inconscient.

*

No experimentaràs el “no ser”, perquè quan “no siguis”, no hi seràs.

*

Fama? Diners? Prestigi? Afalacs? Diners?

Foteu el camp d'aquí! Ara mateix! Fora! Va! Va! Va!