La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.

La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.

No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.

Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga