Per què et creus el que creus amb una
fe cega? Quina raó tens per estar segur d'unes afirmacions que t'han
ensenyat, però que no has evidenciat? Els teus sentiments? Estan
esperonats per la química del cervell, per l'estat anímic, per la
cultura a on estàs immergit... Són volàtils i animals com l'ira
d'un lleó o com l'eufòria d'un ebri. Creus per algú que et va ensenyar la fe? La teva fe és la paraula d'algú, a qui algú
altre va explicar una cosa que algú altre havia dit, i així
successivament en una cadena de centenars de transmissors que arriben
fins a èpoques en què la precarietat de les comunicacions feia que
qualsevol transmissió, sobretot l'oral, es deformés com si
juguéssim al joc dels disbarats. Si ara, que tenim tots els mitjans
(fins els audiovisuals) per a enregistrar la informació, els fets es
distorsionen i es deformen segons els interessos o les pors o les
idees de qui els explica... quina fiabilitat poden tenir els fets de
fa cent anys, o cinc-cents, o mil...?
Tens dret a esperar, fins i tot
a opinar i a creure el que vulguis... però si exhibeixes una
seguretat tan gran com per a maltractar a qui sigui a causa de les
teves idees, el que realment ets és una bèstia salvatge que en
realitat defensa els signes identitaris de l'horda, la camada o el
grup de bèsties al qual pertany.
Hi ha molt poques coses segures a l'existència, i
entre elles no hi ha la fe en cap religió. Pots practicar una
religió, tens tot el dret a fer-ho del món, i tens dret a sentir
que la teva fe és segura; però la teva fe només
se sosté en doctrines transmeses per una bonior de factors, que no són pas
tots clars, ni nets, ni fiables: por, tristor per la desaparició dels éssers estimats, anhel de transcendència... fins i tot interessos
polítics, militars, culturals, racials, econòmics... per part dels que han promocionat la religió que segueixes. Tens fe perquè
te l'han transmesa les persones que més estimes i en qui confies, i
te l'han transmesa perquè a elles també els la van transmetre; i els
van ensenyar que era bo fer-ho, fins i tot que era obligatori fer-ho.
Si les guerres medievals haguessin tingut un altre resultat, segurament tindries una altra fe, la fe que tenen les persones
d'altres cultures i que senten tan segura i tan absoluta com tu sents la teva; però els fonaments de les religions són de
fang, i creure en doctrines que tenen el cor de fang és com beure's
un vas de vi per a suportar la vida; no dic pas que no convingui
fer-ho de vegades.
Ara bé, quina és l'altrenativa? La
desesperança? L'escepticisme? El materialisme? Cadascú ha de
descobrir la seva alternativa; i la religió, insisteixo, és una
opció respectable. L'alternativa que amb tota seguretat no és
tolerable és la de convèncer per la força ningú sobre la
conveniència de qualsevol fe; ni per la força, ni mitjançant la
manipulació, ni mentint, ni pressionant, ni fent-se pesat, ni, òbviament, matant. Ningú no sap res tan segur com per a
considerar que en algun moment fóra lògic matar per a imposar la
veritat que ell o ella creu. I ni que ho sabés amb seguretat, matar faria
que tal veritat no valgués la pena de ser transmesa.
Quina és la meva alternativa? Jo tinc
les meves seguretats, les afirmacions que sé que són certes no pas
perquè m'ho hagi explicat ningú ni perquè segueixin la doctrina de
cap religió. L'únic valor absolut de la vida és el respecte als
éssers humans i a la Terra.
Quina és la veritat més segura? Cap
doctrina. Només l'amor. Ningú no estarà mai tan segur de res com
per a matar ningú a causa de les seves idees o de la seva
dissidència. I si ho arriba a estar, està malalt o enverinat per un
desig inhumà. Cap paraula, cap expressió, pot ser tan dolenta com
per arribar a ser pitjor que el fet de matar un ésser humà. Cap paraula pot
ser tan terrible com perquè una persona hagi de ser assassinada o
menyspreada a causa d'haver-la dit.
Els fanàtics us hauríeu de
preguntar l'origen de les vostres seguretats, i probablement
descobriríeu, amb el temps, que no existeixen. Tothom, amb la seva
vida, travessa una existència estranya i bonica, com si caminés de
nit per una vall desconeguda, sota un firmament cobert d'estels; i en aquest trajecte només sap una
cosa amb absoluta certesa: hem d'estimar-nos. Aquesta és la única fiabilitat que tenim de debò i que no erra; hem d'estimar les persones, perquè si
déu existeix, cada persona és la realitat més semblant a déu que
hi ha sobre la Terra, i si no existeix, cada persona és la realitat
més semblant a déu que hi ha sobre la Terra.
La fe d'aquells que maten en el seu nom
revela la seva pròpia falsedat. Cap déu no podria mai aprovar
l'assassinat d'algú a causa de cap paraula, pecat, error... Tots
tenim a dins la llavor de la veritat més senzilla, aquella amb la
qual naixem en aquell moment d'absoluta pobresa material quan ni tan sols no duem roba; coneixem les veritats que són evidents per elles mateixes: cada persona, dona o home, cristià,
musulmà, jueu, ateu... vella o jove, santa o pecadora... qualsevol
persona, sigui com sigui aquesta persona, ni que estigui deformada per les pitjors pulsions, és, en dignitat, la joia més valuosa de tot l'univers.
Les dones i els homes existim per a ser
lliures, per a construir les nostres pròpies vides damunt de la
llibertat. Estem fets per a la llibertat i no deixarem de
lluitar per a ella; perquè sense la llibertat no podem viure com a persones.
No comments:
Post a Comment