Sé que, com a
pensament que sap que pensa, sóc. La resta de realitats, necessito
un cert grau de fe per a creure-les. No sé si existeix el meu cos,
perquè el percebo pels sentits, però el que percebo no deixa de ser
un feix de sensacions generades per la meva ment a partir d'uns
estímuls externs ( o no) i interns (o no), per tant, si haig d'acceptar que el
meu cos existeix, i que no el crea la meva ment, necessito un cert
grau de creença. El mateix puc dir de totes les altres realitats que
percebo, l'entorn i els altres éssers; si crec que tenen una
existència pròpia externa a mi, necessito una certa fe, perquè el
que percebo d'ells, el model que copso, l'elabora, amb tota
seguretat, la meva ment, i necessito un bri de fe per a creure que
aquest model que elabora, l'elabora en funció d'uns estímuls externs
que són captats pels sentits i enviats, com a informació objectiva,
a la ment, que en construeix el model sensorial, que és la manera
com jo conec aquestes coses.
Amb aquesta explicació, pretenc fer entendre que l'únic que sé segur que existeix és el
meu jo que pensa, i que sap que pensa. La resta, no és segur que
existeixi; crec que existeix, i crec que existeix sense ser jo, però
no en tinc una seguretat absoluta, perquè ho conec a través d'un
model sensorial que crea la meva ment. Si no existís res enllà del
meu pensament, enllà del meu jo que pensa, això que escric no ho podria
llegir ningú més que jo, i en definitiva estaria sol, completament
sol, i a més, per a més inri, estaria parlant sol. Potser per això
crec que hi ha algú més. Desitjo que hi hagi algú més, és
un anhel que tinc, i potser per això crec amb fermesa que la
realitat externa a mi existeix. Però tinc més seguretat en
l'existència del meu jo que pensa, que en l'existència de res
extern a mi, i que en l'existència del meu cos, que un dia sembla
que morirà, i que sembla també que és el responsable del que penso
i del model que crea la meva ment; però això és fe.
Si el meu cos existís, es donaria la curiosa paradoxa que només pot ser conegut per un producte d'ell mateix. Aquest producte és el pensament conscient, que paradoxalment només sap amb seguretat que existeix ell mateix com a pensament conscient, i necessita fe per a creure que existeix el cos, que tot sembla indicar que produeix aquest pensament conscient. El pensament com a fill del cos, dubte del seu pare; i el seu pare, el cos, és inconscient, perquè el que és conscient, és el producte del cervell: el pensament conscient.
En l'activitat del cervell, hi ha un salt important des de la matèria fabricant del pensament (el cervell i el sistema nerviós), fins al producte obtingut rere aquesta activitat mental (la consciència, el pensament conscient). És un salt que va de la matèria, mesurable, observable, formada per àtoms i per relacions energètiques... a una realitat: el pensament, la consciència, que no acabem d'entendre a quin món pertany, de què està feta, ni si és energia, matèria o què... Aquest salt no serà resolt amb facilitat, però la seva resposta amaga el misteri més gran que amara l'ésser humà des de la nit dels temps.
Si el meu cos existís, es donaria la curiosa paradoxa que només pot ser conegut per un producte d'ell mateix. Aquest producte és el pensament conscient, que paradoxalment només sap amb seguretat que existeix ell mateix com a pensament conscient, i necessita fe per a creure que existeix el cos, que tot sembla indicar que produeix aquest pensament conscient. El pensament com a fill del cos, dubte del seu pare; i el seu pare, el cos, és inconscient, perquè el que és conscient, és el producte del cervell: el pensament conscient.
En l'activitat del cervell, hi ha un salt important des de la matèria fabricant del pensament (el cervell i el sistema nerviós), fins al producte obtingut rere aquesta activitat mental (la consciència, el pensament conscient). És un salt que va de la matèria, mesurable, observable, formada per àtoms i per relacions energètiques... a una realitat: el pensament, la consciència, que no acabem d'entendre a quin món pertany, de què està feta, ni si és energia, matèria o què... Aquest salt no serà resolt amb facilitat, però la seva resposta amaga el misteri més gran que amara l'ésser humà des de la nit dels temps.
Si realment fos així.
Si fos que en un moment donat de l'evolució de les espècies, alguna
espècie va arribar a tenir un sistema nerviós, i algun
protocervell, va produir l'aparició del producte “pensament
conscient”, “consciència de ser, de pensar”... aquest fenomen
vindria a ser comparable a com si en un món fosc, silenciós,
aparentment buit... s'encengués una llum, i arribés a ser visible,
tàctil, audible... De fet, l'existència d'un univers a on no hi
hagués cap consciència, cap pensament conscient, seria molt
semblant a la no existència, a allò que passa si no hi
ha res. Un univers que no és contemplat, ni percebut, ni copsat per
ningú... és? Quina diferència hi ha entre que sigui i que no? Si
la seva forma només existeix als models creats per les ments que en
copsen estímuls aformals i objectius... què seria un univers sense
forma? No tindria cap forma, ja que cap ment la crearia. Si no hi
hagués cap consciència a l'univers, l'univers seria invisible. Quan
va aparèixer la primera consciència, va començar a existir el que
és visible, el que es pot tocar, el que es pot escoltar, olorar,
assaborir, i qualsevol altre percepció de totes les que qualsevol
consciència pot experimentar.
En aquest sentit,
anomenaré “univers negre” a un univers a on les consciències
encara no han començat a existir. És un univers sense forma, ni
color, ni espai formal, ni temps formal... És un univers que sembla
que no sigui... ja que la seva descripció... és idèntica a com
seria la descripció d'allò que no és. Però en canvi, per a poder
generar una evolució biològica que faci aparèixer una
protoconsciència, necessita ser, necessitar posseir uns valors i
unes relacions entre uns ens aformals que acabarien, amb el temps, donant una consciència o protoconsciència que li permetés deixar
de ser un “univers negre”. Aquest “univers negre”, però, com
a univers, tindria un espai interior, sense forma.
Fem un exercici
especulatiu que va un pèl més enllà. Podria haver-hi dos universos
negres? I tres? I quatre? Sembla que si l'espai i el temps (no
formals sinó purament objectius, descriptibles matemàticament només)
són qüestions internes de cada univers, no hagin de ser un
impediment perquè hi hagi diversos universos, cadascun amb les seves
lleis internes; no veig que hagin de molestar-se l'un a l'altre si no
existeixen dins de cap altre espai, ja que l'espai és un producte
intern de cada univers, i fora dels universos no té sentit. Tampoc
es pot parlar que els diferents universos siguin simultanis o no
simultanis, ja que el temps seria un producte intern de cadascun i no
tindria sentit fora de cadascun dels universos. De tots ells, de tots
aquests universos múltiples, deixarien de ser “negres” aquells
universos en els quals aparegués la consciència. Per tant, no
sembla il·lògic que hi hagi molts universos; no sembla contrari a
la lògica. N'hi podria haver milions; milions de milions, cadascun
amb lleis diferents, i cada paquet de lleis donaria futurs diferents;
alguns serien negres (la majoria), i en uns pocs apareixeria la llum
de la consciència i començarien a brillar enmig de la nit
misteriosa de l'existència.
Avui paro... però
aquesta temàtica té a veure amb un altre article d'aquest blog, que
vaig escriure fa uns quants anys:
.
.
.
No comments:
Post a Comment