L'Illa Roja, la catedral. Pals, el poble.

L'atzar de les circumstàncies de vegades ens du fins on ell vol, i el destí real acaba sent millor que el planificat, i així, i per aquest fenomen, avui hem anat a parar a un racó que fa anys que tenia ganes de trepitjar.

Si la unió de l'ésser humà nu amb la natura fos una religió, l'Illa Roja en seria la catedral, temple de la natura i de la llibertat; espadats d'un taronja pujat, sobre el blau profund del mar i arran d'un bosc taboll de pins desmanegats. I es torna a acomplir allò que la setmana passada ja vaig escriure tornant del Torn: el naturisme és majoritàriament familiar, i, en aquest àmbit, el cos humà recupera la puresa i la innocència infantil, i fins el més bell i el més esclatant es converteix en un reflex de l'amor que la Terra té vers nosaltres, els seus fills, i en una icona de la bondat de l'existència.

Per acabar el dia, Pals ens ha regalat imatges úniques que, però, cal que siguin vistes. Si caminem massa de pressa, massa atabalats, se'ns escapen. El poble aixeca la seva bellesa enmig dels camps i ens recorda la dolçor de les coses essencials, les úniques que són necessàries.

.

.

La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.

Estiu d'abril a la Waikiki. Primera abraçada, amb la mar, de la temporada. Estirada de l'instant abans de la presentació d'un llibre.

Tres capbussades en una aigua de vidre, i al voltant, els pins de la Marquesa, els penya-segats daurats, el brum sanador de les onades a la planúria de la platja. Un dia de juny regalat al mes d'abril. Tres capbussades, amb natació inclosa, en una mar gèlida que em retorna totes les forces del Sol a la sang; del Sol, de la salabror, de la llum, dels guspireigs a les onades, a l'escuma.

La meva pell i la mar; només la pell i només la mar; només el sol i la pell; només la llum i la pell, i la pell dels qui estimo, i els jocs dels qui estimo, i la Terra que ho sana tot, que s'endú la foscor de les boires mentals de la societat que ens pretén empresonar. 

És “molt” saber que quan tot caigui, en alguns racons del planeta, hi restarà la mar, i el Sol, i els penya-segats, i el cel blau, i l'olor de pinassa, i l'estridor de les onades. Hi són encara que ningú no hagi pagat perquè hi siguin. I molts han pagat perquè no hi siguin. 
Quan la pobresa ens amari, la nuesa serà el consol i la revelació. La riquesa més gran de l'ésser humà és el descobriment alliberador de la pobresa. La nuesa és l'abstinència de les banalitats i la possessió de la imatge original que ens ha atorgat la Terra, del vestit que l'univers ens ha escollit. La nuesa és la indiferència front les opinions alienes pel que fa a la nostra identitat personal i natural, pel que fa a les nostres idees, pel que fa al nostre dret a girar el timó de la nostra vida vers la direcció que creguem més oportú emprendre. Res no cal, quan s'esdevé una peça més del gran bioma terrestre a la immensa catedral de la natura; si la natura es perdés, ni tota la riquesa del món no ho compensaria. Quan la llum és a la pell, la pell és llum. Quan la innocència és als ulls i a la ment, el cos és llum, la ment és llum, els ulls són llum.

Marxes amunt i avall damunt la llum a frec de l'escuma que va i que ve en aquesta catifa de sorra que ara és xopa, inundada, i adés només un xic humida. El pensament buit d'ell mateix, i dedicat sols als jocs de la llum sobre la catifa; només s'atura, la ment, en allò que contempla, sense anar més enllà, i l'instant s'allarga, s'allarga, envoltat de llampecs de mar en un concert de sons eterns i còsmics. I aquest instant etern, el tens i el tens a dins i a dins... i sempre hi és... I és l'escut i l'antídot contra els esclaus de la corbata i el tern, de la riallada falsa i el patac interessat; contra les arengues dels de pell blanquinosa i transparent, gèlida de tant ambicionar un poder i una façana que són fum; fum de banalitat i de buidor. Els qui somnien aristocràcies més o menys dissimulades de classes i nissagues adoradores del poder i de la imatge artificiosa del diner i dels seus afins. Els adoradors de la perfecció absoluta i de la vida en formol, normalitzada i controlada pels standars especificats pel lluent món de l'economia contemporània (ja de capa caiguda). Uniformitzadors de tot i de tothom; censors de la llum de la natura, gelosos inconscients de la llibertat dels lliures; s'enganyen prement més fort la cadena daurada de la por i del càlcul especulador.

Intento fer fotos a les onades i m'enamoro de la seva llum i del seu color.

Després ens n'anem a la presentació d'un llibre, i, com sospitava, arribem tard, perquè ens és difícil deixar el paradís. Però en travessar el bosc, ens adonem que el portem a dins allà on anem; i que duri molts anys.

.

.

Els paradissos de Tarifa

.

Tarifa té un terme municipal molt gran; es poden recórrer molts quilòmetres sense sortir-ne; això fa que la costa sigui molt llarga; i si hi afegim el fet que és una ciutat amb una sensibilitat molt gran per la preservació dels espais rurals i naturals, doncs ja tenim una primera recepta per a permetre l'existència del paradís en algun punt del seu territori.

A banda de tot això, Tarifa és un dels pocs municipis que ha fet explícita la seva voluntat de no legislar la indumentària de les persones (en aquest cas la seva “no indumentària”), de manera que accepta no atorgar-se drets que els municipis no tenen, i no impedir per tant que ningú prengui el sol sense roba en qualsevol de les seves platges. Tot i això, la gent acostuma a cercar la tranquil·litat, i a ningú se li acudeix fer servir aquest dret per incomodar ningú en llocs on la tradició (que no la llei) imposa l'ús del banyador. L'evolució dels costums farà que de mica en mica, al ritme tranquil que el progrés humà de la societat necessiti, el cos humà vagi deixant de ser quelcom que molesta o que torba les persones. I és convenient que algun dia l'Homo sapiens recuperi aquella assumpció de si mateix que li permetia acceptar-se com era sense sentir-se arrossegat compulsivament a ves a saber què només pel fet de contemplar la seva pròpia realitat. L'integrisme religiós acostuma a veure insinuació sexual arreu, fins on no n'hi ha. Si ens tapéssim habitualment el nas, els integristes veurien sexe al nas i protegirien els seus nens i nenes de la visió dels nassos nus. ¡Quina incomoditat anar sempre amb el nas tapat! ¡Quina deformació del rostre humà!

Tornant al tema del paradís de Tarifa; a Tarifa la llei aconsegueix que la manera com les persones s'acosten a la platja, a la costa, al mar, sigui força relaxada, despreocupada; sobretot pels qui cerquem una mena de mística que ens uneix a la natura no com aquell que va a visitar-la, sinó com aquell que torna a casa, que passa a formar-ne part, a ser-ne un element més, no pas dominador, explotador o visitant, sinó un ésser més de tots els que configuren el majestuós teatre de la natura salvatge.

Així, a Tarifa, hi ha molts paradisos; alguns força coneguts, com el de Bolonia, del qual ja us parlaré un altre dia. I d'altres increïblement solitaris i desconeguts com el de... (no m'ho deixen dir, per a no malmetre'l). Però imagineu una cala d'aigües de vidre, blavissa, amb sorra fina; dunes que baixen des d'un bosc espès de pins ben dibuixats, llengües de sorra que s'endinsen a la mar entre roques curulles de fauna i de vegetació submarina autòctona, silenci abillat amb un brum suau d'onades i a voltes l'údol lleu del llevant... Quan et submergeixes amb les ulleres, el rerefons de la mar té una lluminositat blava, molt difícil de trobar avui dia en què a les costes més properes predominen els verdosos, els groguencs, o pitjor... Quilòmetres i quilòmetres d'una solitud i d'una bellesa que tornarien bojos els especuladors que somnien (o somniaven fins fa poc) omplir la costa amb un milió d'habitatges més. I el més important és que en aquests indrets, des que surt el sol fins a la una del migdia, no hi apareix ningú. A pocs quilòmetres, les platges tradicionals de la població bullen atapeïdes de para-sols, tovalloles, crits... I aquí, a l'abast de qui ho vulgui, la terra manté l'aspecte que tenia fa deu mil anys, cent mil anys... sense que aquesta característica atragui les masses. De la una del migdia en endavant, comença a arribar-hi gent, força respectuosa. La llargada de la costa permet que tothom trobi, si ho desitja, el seu espai de solitud; però les hores centrals del dia no són pas les millors per a prendre el sol.

Aniré explicant més detalls del paradís de Tarifa en altres posts; ara per ara, aquest escrit ja és prou llarg. Tant de bo les administracions consideressin important conservar el rostre de la Terra com un tresor per a tots; un tresor més valuós que els diners que alguns cacics han fet, fan i faran, a canvi de cimentar el país. A les persones, no els farien falta antidepressius si des de petites rebessin l'educació de l'amor al planeta i als seus paisatges naturals. El veritable rostre de la terra és el rostre de la nostra mare, el rostre del nostre origen, i tenim la nefasta dèria de deformar-lo, pensant-nos que el podem millorar, que el podem embellir. Qui pot embellir la bellesa?

Sant Joan a la Waikiki

.

Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.

.

.

Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

Primer diumenge de platja i bosc.

.

Primera jornada de platja. Alguns, dels nostres, fins i tot s'han banyat. El microclima del nostre petit país d'entre els penya-segats grocs té dos graus més que la Catalunya que l'envolta. A baix guspirejava un estiu jove; a dalt, la primavera d'abril.
A la tercera fotografia, podeu veure-hi una petxina gegantina incrustada a la pedra potser de fa segles (mil·lenis?). No arriba a ser un fòssil, però és enorme.
En general, el contacte amb el bosc, amb tota la seva virginitat, la mar, el sol, la natura en estat salvatge, juguen el mateix paper (aconsegueixen el mateix objectiu) que el reguitzell de píndoles antidepressives que molts consumeixen. El nostre cos genera substàncies que ens fan feliços quan retornem als espais que són nostres, als boscos d'on hem sorgit, al paisatge on hem evolucionat, a l'entorn on ens hem fet, a l'entorn que ens ha fet. Aquest entorn, fins ara, ha anat reculant, s'ha anat extingint, i cada vegada costa més esquivar les absurdes comoditats que esquincen el traç natural del paisatge: els passeigs marítims, els camins de ronda asfaltats o enllosats, els serveis, els productes fabrils, manufacturats, d'origen químic o tecnològic. Cal anar cada vegada més lluny, i amagar els espais descoberts, per a protegir-nos de tanta “bona voluntat” tecnològica i industrial, que vol de totes totes evitar que hàgim de caminar, de cansar-nos, d'embrutar-nos, d'anar lents, o de mostrar la naturalitat del nostre cos.

Mentre hi hagi un lloc on perdre'ns, (mar enllà o terra endins) podrem trobar a cada instant la llum de la felicitat natural, que ens abraça sense demanar-nos diners a canvi, que ens abraça a canvi que no la pretenguem comprar amb diners.

.

Sobre els "mirons" de les platges.

.

Ara que s'ha de reciclar, jo dono exemple, reaprofitant escrits que he elaborat a diferents fòrums i que poden servir com a reflexions generals. Els poso al blog on queda tot centralitzat i enregistrat per si en el futur els vull trobar.

Ara és el torn d'una reflexió sobre els "mirons" (que de vegades hi ha a les platges) que vaig escriure al fòrum del CCN.

Quan parles amb una persona, l'espectre d'ones electromagnètiques que reflecteix (és a dir el que veiem d'ella) agafa un valor diferent al que tenia un instant abans que coneguéssim la seva realitat psíquica. Les relacions impersonals (les que no arriben a la coneixença i es queden en pur platonisme) són sempre insuficients i en conseqüència esdevenen deformadores de la realitat.

El “voyeur” o “miron” que es passa el dia de platja amunt i avall, canviant de posició contínuament, i estirant-se prop dels cossos que troba més excitants, en realitat es queda amb una part molt petita de la realitat, i es perd la millor part (però que no és immediata perquè exigeix una mica d'elaboració; cal fer un esforç humà superior per fer-se amic d'algú, per xerrar-hi. És menys exigent limitar-se a “mirar”; però mirar fa que ens perdem la realitat, que és més bella que el món que es creen els qui renuncien a la persona interior).

Sempre hi ha qui pot dir “és un problema de cadascú” i és cert; mentre no es molesti, és problema de cadascú. Però de vegades és un problema feixuc: massa hores de sol amunt i avall augmenten el risc d'agafar càncers de pell; prioritzar l'espectre electromagnètic reflectit per damunt del pensament de les persones pot convertir els voyeurs en éssers sense relacions humanes, sense amics ni amors reals; conflictes familiars (com passa amb totes les addiccions); conflictes a la platja (quan algú se sent perseguit, o assetjat, pel voyeur); i sobretot una gran pèrdua, la de la bellesa de la manera de ser de les persones; i una altra gran pèrdua, la del plaer del naturisme, de les sensacions asserenades del sol, el mar i el vent, amb el cos en llibertat, que es veuen eclipsades per la intensitat de l'excitació sexual, que no per més forta és necessàriament més bella (un focus de llum excessivament intens pot fer que ens perdem els matisos entre els colors).
Per això, recomano al qui es trobi en la situació extrema de ser un “miron”, que es replantegi la situació.
Una altra cosa és que quan un està a la platja vegi una persona bellíssima i pensi interiorment “quina bellesa!”. Això no és pas ésser un voyeur, és gaudir de la bellesa de la natura, sabent, però, que dins d'aquella llum hi ha una consciència, que pot embellir encara més la llum física (o robar-li bellesa cas que sigui un o una cafre).

.

Repressions i inhibicions socials. El mestratge deformador de Disney. L'efecte negatiu de l'ocultació.

.

Hi ha qui diu que totes les repressions socials són bones, perquè si han arribat a ser, és perquè han representat alguna mena de benefici per la societat. D'alguna manera, l'existència de les inhibicions i de les repressions d'una societat concreta, seria, segons aquesta opinió, un element que afavoriria la seva supervivència, el triomf damunt de grups competidors que no serien tan forts a causa de no tenir aquestes repressions.

Aquesta lògica té sentit, i mereix un respecte, però penso que està equivocada, pel fet que les societats no són estàtiques, canvien amb el temps; els individus que les formen són éssers que evolucionen, no només en l'àmbit biològic (seria una evolució excessivament lenta per a ser tinguda en compte en aquest cas concret) sinó també en l'àmbit cultural, científic, tecnològic, psicològic. Així doncs, les repressions acceptades per una comunitat poden haver estat en algun moment un element necessari per la supervivència del grup, per això han arribat a establir-se, però no necessàriament han de ser encara una necessitat, tenint en compte que el nivell cultural i científic de la població ha augmentat (confiem que encara augmenti més al llarg dels segles que vindran).

La ciència, el coneixement biològic i psicològic de l'Homo sàpiens, la comprensió dels fenòmens, l'assumpció de l'empatia com a valor més important que la doctrina o la ideologia, la convicció universal del fet que la fraternitat i la pau entre els pobles i les persones és una necessitat irrenunciable... Tots aquests progressos de l'ésser humà fan que el valor de moltes de les tradicionals normes morals i repressores de la societat s'hagi de relativitzar, i en tot cas de sotmetre a un sentit superior de llibertat i de respecte mutu. Tot és lícit, mentre aquest tot no destrueixi o faci minvar la llibertat dels qui m'envolten. Tot és lícit, excepte allò que fa mal a algú. Amb aquesta norma, no caldrien excessius codis morals, i en tot cas, el dilema naixeria en intentar decidir “què” és el que realment fa mal a algú.
Les morals innecessàries i imposades generen situacions de conflicte i de violència, a banda d'una manca de llibertat individual que atempta contra els drets humans.

La idea de possessió de la femella per part del mascle, per posar un exemple, esdevé l'arrel de la violència de gènere, causada per una educació ancorada en concepcions ancestrals de masclisme i misogínia; concepcions sovint inconscients, adquirides de manera subliminal al llarg d'anys d'observació inconscient de models familiars, de frases i d'actituds, i recolzat, tot plegat, pels instints, per la genètica, que de cop i volta desenvolupa els mecanismes biològics seleccionats per l'evolució que no sempre són compatibles amb els valors superiors de l'empatia, la igualtat, el respecte i l'amor en el seu autèntic sentit.

La societat viu amb por, amb obsessió o amb mala consciència la seva relación amb el cos humà, amb la sexualitat, amb l'erotisme, amb la natura, amb el sentit artístic que tots portem a dins. Davant la nuesa i la sexualitat, per exemple, la resposta més freqüent és la comicitat o l'escàndol, el plaer del que és prohibit o l'horror del que es considera pecat, l'acceptació voluptuosa o la prohibició aferrissada; no hi acostuma a haver una posició neutral, natural, fruit de l'acceptació i de l'agraïment; no hi acostuma a haver una resposta madura d'estoicisme i indiferència, que seria la resposta natural, si la nuesa i la sexualitat fossin realitats no temudes, no criminalitzades, no mitificades, no prohibides, no estigmatitzades, no amagades. S'accepten, per convencionalisme, unes normes que se suporten en una tradició sovint ancestral que potser avui ja no serveix, i que potser avui contribueix més a convertir en un fetitxe el que hauria de ser tan natural com un somriure o una mirada. I la majoria dels infants coneixen el funcionament de la natura a través de mestratges tan artificials i tan falsos com els de la factoria Disney; mestratges que amaguen la faç més nua de la realitat natural, mestratges que d'una manera subliminal deformen la realitat menys ortodoxa de la vida salvatge, la menys compatible amb els criteris morals tradicionals; mestratges que inventen la infantesa, que intenten de conduir-la vers allò que la moral tradicional ha decidit pels segles dels segles: cigonyes que porten els nens de París, sirenes amb sostenidors, indígenes de selves perdudes que van vestits... Per res del món no vull que els meus fills coneguin la natura rere les pel·lícules de Disney. Crec fermament que la realitat, amb totes les seves contradiccions, és prou bella i prou admirable com per respectar-la tal com és, amb les seves nueses, les seves espines i els seus misteris. Em fan riure i em fan llàstima els escarafalls d'alguns adults per evitar davant dels infants de pronunciar els mots "penis" "cul" i fins i tot "cagada", com si aquestes realitats haguessin de ser descobertes al complir els divuit anys; com si fins l'edat adulta, tot al voltant dels petits hagués de ser ensucrat, artificiós, asèptic i rotundament fals. ¿Quins adults sorgiran d'aquesta ocultació?

Hem d'aspirar a una maduresa humana prou sincera i prou convençuda com per a ser capaços de substituir les repressions tradicionals per una empatia i un respecte que ens permeti viure i deixar viure en llibertat.

..