A banda de tot això, Tarifa és un dels pocs municipis que ha fet explícita la seva voluntat de no legislar la indumentària de les persones (en aquest cas la seva “no indumentària”), de manera que accepta no atorgar-se drets que els municipis no tenen, i no impedir per tant que ningú prengui el sol sense roba en qualsevol de les seves platges. Tot i això, la gent acostuma a cercar la tranquil·litat, i a ningú se li acudeix fer servir aquest dret per incomodar ningú en llocs on la tradició (que no la llei) imposa l'ús del banyador. L'evolució dels costums farà que de mica en mica, al ritme tranquil que el progrés humà de la societat necessiti, el cos humà vagi deixant de ser quelcom que molesta o que torba les persones. I és convenient que algun dia l'Homo sapiens recuperi aquella assumpció de si mateix que li permetia acceptar-se com era sense sentir-se arrossegat compulsivament a ves a saber què només pel fet de contemplar la seva pròpia realitat. L'integrisme religiós acostuma a veure insinuació sexual arreu, fins on no n'hi ha. Si ens tapéssim habitualment el nas, els integristes veurien sexe al nas i protegirien els seus nens i nenes de la visió dels nassos nus. ¡Quina incomoditat anar sempre amb el nas tapat! ¡Quina deformació del rostre humà!
Tornant al tema del paradís de Tarifa; a Tarifa la llei aconsegueix que la manera com les persones s'acosten a la platja, a la costa, al mar, sigui força relaxada, despreocupada; sobretot pels qui cerquem una mena de mística que ens uneix a la natura no com aquell que va a visitar-la, sinó com aquell que torna a casa, que passa a formar-ne part, a ser-ne un element més, no pas dominador, explotador o visitant, sinó un ésser més de tots els que configuren el majestuós teatre de la natura salvatge.
Així, a Tarifa, hi ha molts paradisos; alguns força coneguts, com el de Bolonia, del qual ja us parlaré un altre dia. I d'altres increïblement solitaris i desconeguts com el de... (no m'ho deixen dir, per a no malmetre'l). Però imagineu una cala d'aigües de vidre, blavissa, amb sorra fina; dunes que baixen des d'un bosc espès de pins ben dibuixats, llengües de sorra que s'endinsen a la mar entre roques curulles de fauna i de vegetació submarina autòctona, silenci abillat amb un brum suau d'onades i a voltes l'údol lleu del llevant... Quan et submergeixes amb les ulleres, el rerefons de la mar té una lluminositat blava, molt difícil de trobar avui dia en què a les costes més properes predominen els verdosos, els groguencs, o pitjor... Quilòmetres i quilòmetres d'una solitud i d'una bellesa que tornarien bojos els especuladors que somnien (o somniaven fins fa poc) omplir la costa amb un milió d'habitatges més. I el més important és que en aquests indrets, des que surt el sol fins a la una del migdia, no hi apareix ningú. A pocs quilòmetres, les platges tradicionals de la població bullen atapeïdes de para-sols, tovalloles, crits... I aquí, a l'abast de qui ho vulgui, la terra manté l'aspecte que tenia fa deu mil anys, cent mil anys... sense que aquesta característica atragui les masses. De la una del migdia en endavant, comença a arribar-hi gent, força respectuosa. La llargada de la costa permet que tothom trobi, si ho desitja, el seu espai de solitud; però les hores centrals del dia no són pas les millors per a prendre el sol.
Aniré explicant més detalls del paradís de Tarifa en altres posts; ara per ara, aquest escrit ja és prou llarg. Tant de bo les administracions consideressin important conservar el rostre de la Terra com un tresor per a tots; un tresor més valuós que els diners que alguns cacics han fet, fan i faran, a canvi de cimentar el país. A les persones, no els farien falta antidepressius si des de petites rebessin l'educació de l'amor al planeta i als seus paisatges naturals. El veritable rostre de la terra és el rostre de la nostra mare, el rostre del nostre origen, i tenim la nefasta dèria de deformar-lo, pensant-nos que el podem millorar, que el podem embellir. Qui pot embellir la bellesa?
No comments:
Post a Comment