Primera jornada de platja. Alguns, dels nostres, fins i tot s'han banyat. El microclima del nostre petit país d'entre els penya-segats grocs té dos graus més que la Catalunya que l'envolta. A baix guspirejava un estiu jove; a dalt, la primavera d'abril.
A la tercera fotografia, podeu veure-hi una petxina gegantina incrustada a la pedra potser de fa segles (mil·lenis?). No arriba a ser un fòssil, però és enorme.
En general, el contacte amb el bosc, amb tota la seva virginitat, la mar, el sol, la natura en estat salvatge, juguen el mateix paper (aconsegueixen el mateix objectiu) que el reguitzell de píndoles antidepressives que molts consumeixen. El nostre cos genera substàncies que ens fan feliços quan retornem als espais que són nostres, als boscos d'on hem sorgit, al paisatge on hem evolucionat, a l'entorn on ens hem fet, a l'entorn que ens ha fet. Aquest entorn, fins ara, ha anat reculant, s'ha anat extingint, i cada vegada costa més esquivar les absurdes comoditats que esquincen el traç natural del paisatge: els passeigs marítims, els camins de ronda asfaltats o enllosats, els serveis, els productes fabrils, manufacturats, d'origen químic o tecnològic. Cal anar cada vegada més lluny, i amagar els espais descoberts, per a protegir-nos de tanta “bona voluntat” tecnològica i industrial, que vol de totes totes evitar que hàgim de caminar, de cansar-nos, d'embrutar-nos, d'anar lents, o de mostrar la naturalitat del nostre cos.
Mentre hi hagi un lloc on perdre'ns, (mar enllà o terra endins) podrem trobar a cada instant la llum de la felicitat natural, que ens abraça sense demanar-nos diners a canvi, que ens abraça a canvi que no la pretenguem comprar amb diners.
.
.
No comments:
Post a Comment