No tinc la Terra, però la Terra em té.

Imatge presa per la fotògrafa Martina Soler 

(Llicència C.Commons)

.

.

.

.

No tinc diners, 
però tinc endins, 
i és meu, 
el goig de molts que tenen goig 
perquè no els he pres res. 
No tinc la Terra, 
però la Terra em té; 
i em té la mar, tan neta, 
i el mirall maragda líquid 
que s'encén amb aquest Sol d'estiu.
No tinc l'eterna vida que no mor, 
invulnerable i resistent; 
però tinc el goig d'haver viscut de gust 
el fràgil temps que he fruït 
l'insegur batec del meu cor malaltís.
He entès que en tot, 
la nuesa és la suprema plenitud. 
Menjant sols el que cal, 
amb mi han menjat boniors de pobles 
a qui no he pres el pa. 
Tenint només un sostre 
no he ocupat espais que no calia omplir, 
i el bosc m'ha dit amic, 
i el mar m'ha dit amant. 
I estant-m'hi nu he entès 
que no hi ha tern més bell que aquesta pell, 
ni goig més dolç que el frec del vent, 
ni càntic més sublim 
que la cançó de les onades al bressol 
quan al migdia, 
sota d'una ombra, 
arran de mar, m'adorm.
I això que escric, 
ho veig tan clar, que no ho vendré; 
ni penso especular amb premis i guardons, 
ni amb egos àvids de publicacions, 
de fama o calerons.
Que poc que és tot
si ho poso ben arran d'aquest no res que és tant; 
nu, lliure, dolç!
Quedeu-vos la lluor que ja ho tinc tot,
i, si us plau, aparteu-vos,
que em tapeu el Sol.

El Torn, 27 de juliol de 2014
.
.

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.

Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 

La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 

Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.

La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.   

No hi ha ètica sense llibertat estètica

No tens respecte per tu mateix, li diuen a un jove al que veuen sense samarreta sota el sol d'agost. La pell del tors nu la senten com una humiliació a la persona humana. Les clivelles de la pell, el bru terrós dissenyat per l'evolució durant mil·lennis, les corbes suaus dels músculs, la bellesa natural, infinitament més bella que qualsevol bellesa manufacturada en una fàbrica per màquines que absorbeixen electricitat. Cal dir que l'electricitat de les indústries, de moment, es fabrica majoritàriament amb d'altres màquines que escupen fum a l'atmosfera; com més falses necessitats consumim més innecessàriament contaminem.

No tens respecte per tu mateix, insisteixen, encorbatats, com si la indumentària dels poderosos, dels ciutadans burgesos, dels senyors, fos més digna que la mateixa pell humana. Com si a la vida només valgués un estil, una línia, una manera de guarnir-se, de tapar-se, de vestir-se... la dels adoradors de les tradicions, garants dels costums dels avantpassats.

Al mateix sac hi posen les barrabassades més inhumanes i el fet de no portar samarreta, o de dur gorra, o de no fer servir banyador, o de vestir-se d'aquesta o d'aquella altra manera. I molts no gosen dir tot el que senten i tot el que pensen, perquè saben que part del que senten i del que pensen evidencia la seva intolerància i la seva voluntat acèrrima d'imposar la seva cultura, la seva moral, la seva ideologia, el seu estil, com a únics i obligatoris.

Alguns d'ells, els menys però molt poderosos, han creat com una mena d'estat dins l'estat. Estan organitzats. Es reuneixen de tant en tant per a decidir estratègies secretes que busquen un únic objectiu. Imposar la seva civilització, que entre d'altres doctrines té la intenció d'establir la repressió i el protocol, de convertir unes formes determinades en dogmes socials, d'ofegar la llibertat d'expressió en tot allò que faci referència a la nuesa humana, a la natura humana, a la llibertat creativa, a l'obertura de ment que mena a eliminar els fetitxes construïts pels inquisidors i els repressors de totes les èpoques.

No tens respecte ni per tu mateix ni pels altres, li diuen a un xicot que en una plaça de Barcelona, vestit només amb unes bermudes i una gorra, fa salts dalt d'un monopatí, en una pista corbada, sense ficar-se amb ningú i sense dir a ningú com s'ha de guarnir.

L'autèntica falta de respecte és dir-li a algú com ha de ser la seva indumentària o com no ha de ser. L'autèntica falta de respecte és l'exercici d'ofegar i desdibuixar una part importantíssima de la riquesa de la creativitat humana, la llibertat d'indumentària que forma part de la llibertat d'expressió, i els colors i les formes i la bellesa d'un món que de natural és divers, amb una diversitat que ens ajuda a tenir la ment més oberta i a no enclaustrar-nos en la uniformitat castradora dels qui defensen una moral i una estètica úniques i absolutes. No hi ha ètica sense llibertat estètica.  

.

.

.

"Hoya de Huesca" "Río Asabón" Allunyament de la civilització. Solitud. I algunes idees dels esperits del bosc.

Ara feia temps que per raons de feina no havia publicat res i ho trobava a faltar, i aprofito per explicar-vos un indret secret a aquells que estimeu els llocs salvatges, sense pobles a prop, i molt, molt lluny de la civilització.

Un lloc a on si engegueu la ràdio no enganxareu cap emissora. Un lloc sense cobertura de mòbil i a on Google Earth no ha fet fotografies detallades. Un lloc, a on ni tan sols els usuaris de Google Earth hi han enviat fotografies; jo tampoc no ho faré; us ho dic només a vosaltres, els amants dels llocs solitaris i naturals, desconeguts i misteriosos, a on us podreu trobar amb els déus del bosc, amb les fades, amb els esperits de la boscúria i amb els valors eterns amagats a la finitud besllumant. Si us agrada banyar-vos en solitari com si estiguéssiu a casa vostra però enmig de boscos espesseïts, per aquí anireu bé.

És important que el vostre viatge prioritzi el trajecte més que no pas el destí, que sigueu capaços de vèncer les pors que us impedeixen gaudir de sensacions que mai no diríeu, i que no sapigueu què passarà als minuts que seguiran, i que aquest desconeixement us agradi.

Em surt del cor, en aquest moment, i no sé per què, dir-vos que és important que no us penseu que ho teniu tot assolit, que no digueu que sí per a fer content el qui teniu davant quan el que heu de dir és que no, que no malparleu de ningú, ni per a fer pinya, ni per a crear vincles, ni perquè sigueu més “cotilles” que una portera, ni perquè us penseu que teniu raó quan critiqueu algú. Que si feu un dinar no el feu contra ningú. Que si pregueu no sigui contra ningú. Més val ser ateu que creure en un déu que té persones escollides i bons i dolents i condemnats i salvats i els de la “Creme” i els empestats. I no sé perquè escric això últim, algun esperit del bosc m'ho dicta.

Al gra. Si aneu de Huesca a Murillo de Gállego, després us trobareu els Mallos de Riglos i el riuet o riuàs que hi corre per sota.

Després, si seguiu la carretera arribareu al Pantano de la Peña, i més enllà, a la A-132, un riu serpentejant entre boscos i turons, al punt màxim d'allunyament de la civilització del qual us parlava. A qualsevol punt del riu, o al quilòmetre 56 si voleu aparcar bé, trobareu el racó perdut que surt a les imatges, i milers més força més amagats i bellíssims. Perdeu la por a remullar-vos. Esteu sols. Venceu el temor infantil a les aigües desconegudes i als boscos fantasmals, La natura us ho agrairà.

Després continueu el viatge i arribareu al Pantano de Yesa. No és a les antípodes de la civilització, però té també espais de solitud. I si us foneu amb les aigües, descobrireu que les aigües us estimen, us abracen; no són aigües de sal, són aigües de sucre i de tendresa. Absorbireu el misteri.

 Mallos de Riglos

 Riu Gállego

 Riu Asabon (quilòmetre 56 de la A-132)

 Pantano de Yesa

Primer dia de platja. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les.

El primer dia de cada temporada de mar és el més intens, tot i que l'aigua la sents com si acabés de sortir de la nevera. Però dus tants mesos sense amarar-te d'aquesta brisa humida i impregnada d'una sal que sembla que tot ho purifica, que et fa l'efecte que has tornat a casa. T'omples dels colors que has recordat tant al llarg del curs. Els has contemplat a les fotografies, has rememorat als mesos de l'hivern la sensació de la llum, impossible de descriure.

Ni les imatges enregistrades no poden reproduir els colors naturals, ni poden reproduir el fet d'estar dins d'aquests colors i abraçat a aquesta brisa com si fos una melassa marina salvatge que et dóna la benvinguda, però que no és carrinclona, perquè tu saps, i ella també, que si no la respectes, si te'n vas mar endins, embriag de bogeria, i si la tractes com si no tingués poder, et manllevarà la vida; això sí, sense deixar-te d'estimar en cada moment. S'assembla una mica a allò de les sirenes d'Ulisses: aprèn a escoltar el seu cant, gaudeix de la bellesa de la seva intensitat, però no perdis el cap. Amb la natura, no pots pecar d'excés de confiança; li pertanys, no et pertany. No t'atorguis familiaritats irrespectuoses, perquè aquesta bellesa que t'ha creat i que t'estima com una mare, et matarà si no la respectes, i tot haurà estat perfectament natural.

Hi ha qui, per a defensar qualsevol bajanada, apel·la sempre al caràcter natural de qualsevol fenomen, fa servir el nom de la natura en va, com aquells blasfems de les grans religions que diuen (els qui se les creuen) que fan servir el nom de déu en va. No podem fer servir el nom de la natura en va, perquè és cert que són naturals les orques, les balenes pilot, els dofins... però si ets tan babau de llançar-te a l'aigua a alta mar quan descobreixes una orca, i si ets tan ruc d'afirmar que et llances a l'aigua perquè t'estimes la natura i perquè no hi ha res tan natural com una orca... descobriràs que també entra dins de la lògica natural que l'orca et pugui mossegar, o que pugui jugar amb tu i enfonsar-te catorze metres cap al fons en menys de deu segons, i continuar-te enfonsant fins a cent metres de profunditat, i tenir-te cinc o sis minuts per allà baix si li ve de gust, o si li recordes a algú que li va fer mal un dia. No prendràs el nom de la natura en va. La natura també ha creat la mort. La natura extingeix qui no és capaç de sobreviure o qui representa un perill per a una o altra espècie dominant, o per a la seva pròpia espècie.

Davant d'una persona, el natural és admirar i estimar la intensa bellesa invisible que amaga rere la profunda bellesa visible que brilla sota del sol. Si en algun moment, algú, no té en compte que un ésser humà, més encara que un iceberg, oculta sota les aigües maragda d'un cos preciós, un pensament infinitament encara més preciós i més immens, llavors aquest algú ignorant es converteix en algú que menysprea, en algú que redueix, en algú que deforma, i al capdavall en algú que no tracta de manera humana les persones. Els qui no tenen en compte que en un iceberg és més gran allò que no s'hi veu que allò que s'hi veu, s'hi acaben estavellant. Una vegada, fa molts anys, en una altra ciutat i en una altra terra, algú em va dir que no deixava anar al seu fill de colònies perquè també hi anaven noies, i perquè, segons ell, el natural en un xicot de tretze anys, que viu a la mateixa casa que vint o trenta noietes de la seva edat, adolescents i boniques, és repassar-se-les, i que per tant no podia deixar que el seu fill anés de colònies. Vaig intentar, sense èxit, fer-li veure, que en un ésser humà el natural és aprendre a copsar la magnitud visible i invisible de tots els altres éssers humans, nois i noies, i que l'educació no era enterrar els problemes sinó superar-los. Qui es resigna a ser, ell o els seus fills, la bèstia irracional que alguns consideren que l'Homo sapiens és ineluctablement, i qui es limita exclusivament a aplicar a l'àmbit educatiu la filosofia de la por i de l'ocultació en comptes de treballar per a comprendre i respectar el caràcter natural i miraculós de la consciència i dels sentiments humans, renuncia de totes totes a qualsevol progrés educatiu. El natural en una consciència és descobrir que aquell cos que és tan bell és per damunt de tot una consciència encara més bella, i aprendre a conèixer-la i respectar-la.

La peculiaritat de l'animal Homo sapiens és ser capaç de comprendre i d'estimar l'abast immens de la consciència i dels sentiments de totes les persones que es va trobant per la vida. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les. La societat lliure no és aquella que tapa els cossos per evitar que els mascles perdin el cap, sinó aconseguir amb l'educació que aquella bellesa que descobrim en l'altre ens recordi i ens posi dins del cor el que l'altre realment és: una consciència adorable i digna de ser respectada i estimada.

Presentació del blog "Nude Light".

Amics...

...sempre he tingut la inquietud de fer arribar les meves paraules a les persones que parlen anglès, o a les persones que, bo i no tenir l'anglès com a llengua mare, l'entenen, i no entenen potser ni el català ni el castellà.

Per aquest motiu, per a parlar de Catalunya als americans, anglesos, australians... per a parlar de Catalunya al món... per a parlar de la necessitat de defensar el medi ambient... per a parlar del sentit no sexual de la nuesa a la natura, que molta gent a Europa comprèn i defensa... per a mostrar la cultura, la música, l'estil de la mediterrània... he inaugurat un blog: Nude Light, exclusivament en anglès. Un anglès que em veuré obligat a refrescar i a millorar ( i és aquest un altre bon objectiu que vull aconseguir amb el nou blog).

Tot i els pocs dies que porta, i tot i la pega de no estar indexat encara pels robots de google, el blog ha rebut un nombre considerable de visites gràcies al suport de les xarxes socials.

Voldria demanar a tots els qui tingueu blog, si ho veieu bé, és clar, que poseu un link cap a:

 http://nudelight.blogspot.com 

 als vostres blogs. M'han dit que un blog força enllaçat els senyors de google l'indexen abans. 

No cal ni que  digui que també us enllaçaré a vosaltres.

També us animo a crear blogs en anglès; ajudareu a donar a conèixer Catalunya al món.

Gràcies!   

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

La platja del Torn i la nuesa. Cada por vençuda és una batalla guanyada a favor de la llibertat.

Dempeus, a la riba de la Platja del Torn, i no fa pas gaire, parlàvem de la hipocresia de la societat; i ho parlàvem nus i envoltats de famílies nues com el dia que van néixer...

I pensant en aquesta hipocresia, en aquesta gran confusió, no sabíem si riure o si plorar.

Al voltant nostre hi havia pares, mares, avis, àvies, desenes de nens i nenes d'entre dos i setze anys sense cap peça de roba; gent jove, gent gran, famílies de totes les nacionalitats... sense ni un bri de doble intenció, sense motivacions eròtiques o sexuals. 

¿Hi pot haver millor entorn que un espai familiar i deserotitzat per a ensenyar i acostumar els infants a la realitat del cos humà, a la seva visió i a la seva naturalesa? ¿Hi pot haver algú que cregui que és preferible convertir el cos en un fetitxe o en un tabú, carregant-lo de tensió morbosa, que acceptar-lo com a part dels tresors i de la bellesa que la natura ens ha regalat? ¿Podem conèixer realment la totalitat de la naturalesa humana si convertim en sistemàtica i socialment exigible la ocultació i la deformació de la imatge natural de l'espècie? ¿Ens podrem enfrontar a unes relacions humanes, i a una sexualitat, sanes, a la vida adulta, si comencem ja a convèncer els més petits que el cos és perillós, lleig, indecent, digne de ser amagat i guarnit sí o sí...?

Mentre conversàvem de tot això a la platja del Torn, al voltant nostre, les persones jugaven amb la sorra i amb les onades, prenien el sol despreocupades, llegien, feien escultures o castells amb les criatures; no hi ha situació, com aquesta, més allunyada de la insinuació sexual, de l'hedonisme o de la promiscuïtat amb la qual els integristes de totes les menes intenten relacionar i descriure els espais naturistes, sense conèixer-los, sense haver-los trepitjat, confonent-los amb la rumorologia que la ignorància i l'obscurantisme deslliguen. Fa riure, i segons com plorar, pensar que algú pugui creure que un espai així, com la platja del Torn, tan semblant al paradís, tan innocentment infantil, tan familiar, pugui tenir alguna cosa a veure amb el vici i la indecència amb què els moralistes de ment estreta, o els esperonadors del consumisme i la moda més buida, ho intenten relacionar. És una qüestió d'absoluta ignorància per la seva part.

 Aquesta ignorància, a molts, els converteix en intolerants i repressors; s'agafen amb les urpes, ben fort, a les seves pròpies cadenes; cadenes que els neguen una bona part de l'essència i del valor de la humanitat; malauradament, molts d'ells, moriran ignorants i esclaus de les seves mitologies i/o protocols socials.

Recordo un article de no fa gaires anys, al Diari de Terrassa, en què un intel·lectual que anava de "progre" desdibuixava i ridiculitzava el naturisme, justificant la seva caricatura amb una sortida (un treball de camp, deia ell) que va fer a una platja amagada del maresme; amb aquesta excursió concreta i puntual en va tenir prou per a treure conclusions generals i universals, absolutament errades, sobre el que vol dir gaudir amb tota la pell de la natura. Tal burrada vindria a ser com la d'intentar descriure el que és un bar, o una cafeteria, anant a fer un treball de camp a un tuguri d'un barri marginal de qualsevol gran ciutat del món; i pretendre treure d'això una conclusió també universal i general sobre el que són els bars a la societat humana.

A la platja del Torn, igual com als grans espais naturistes europeus, s'hi respira una elegància especial, aroma de cultura, hàbit de respecte, allò que en un altre àmbit menys virginal anomenaríem amb absoluta convicció “civisme”, esperit d'ajuda, de cooperació, de llibertat... No hi ha personatges estranys amb aparells de música a tot estrop, ni porqueria a la sorra, ni crits, ni veus dissonants, criticant la veïna del sisè, mentre van menjant patates fregides amb colorant taronja, ni lligons de platja; fins i tot gosaria dir que no hi ha ni els típics "mirons" que percacen imatges repetitives de manera obsessiva. Pel que fa a l'ecologia, la platja del Torn és una platja virginal, força salvatge, amb una continuïtat natural entre bosc i dunes de sorra, allunyada relativament de les grans vies de vehicles, la qual cosa permet el regnat d'un silenci, abillat només amb el brum de les onades, el xerric de la llagosta i les rialles i els crits dels infants.

És una qüestió d'evolució cultural i humana. Com més ens anirem fent humans, més recuperarem també aquell contacte íntim amb els elements naturals, més ens anirem reconciliant amb la nostra imatge natural, la que la natura ha decidit per a nosaltres, més anirem perdent la por a mostrar-nos com som, no només des del punt de vista físic sinó també espiritual i psíquic. Cada por vençuda serà una batalla guanyada a favor de la llibertat; cada espai que recuperarem de contacte íntim amb la natura serà un pas més en el camí del retorn a la llar, al bosc, a la Terra, a la pàtria que per orgull d'espècie hem malmès tant i que era tan bella; aquesta pàtria comença al nostre cos i a la nostra ment.

Un altre dia radiant a la Waikiki. El pèndol de la consciència torna a aturar-se al present.

Aquest curs ha passat molt de pressa i encara no estic situat; m'adono que perdo la percepció del pas del temps; em costa recordar si fa dos, tres o quatre anys que sóc coordinador i que per tant tinc un nivell de feina que em deixa respirar poc, o que en tot cas em fa respirar de nit, a les teulades, en companyia dels gats, sota la llum de la lluna. Aquests dies, la Waikiki m'ajuda a tornar-me a centrar; arribo aquí una mica descol·locat, amb la ment pendolant cap al futur i cap al passat, recordant ahirs i planificant futurs; però a poc a poc la calidesa de la cala va guanyant i penso només en aquí, en ara, la resta s'apaga progressivament, els altres miratges que semblaven el tot van agafant la seva importància justa, i perden intensitat; i arriba un moment que ja sóc aquí i que només tinc present; en aquest precís instant, entre les parets grogues, torno a ser jo plenament.

I és que aquest curs ha acabat molt de pressa, o potser sóc jo que m'estic fent gran i que sento que el temps vola; i ha acabat, el curs, també, una mica esquerp; i ha acabat en un ambient de crisi i de penúries econòmiques, i d'angoixes pel futur i per la supervivència per part de molta gent. Però tot i això, jo estic molt content; estic content sense motiu, perquè estar content és l'estat natural de les persones. És aquell que no està content el que s'ha de preguntar per què; el que està content no ha de pensar gaire, ni buscar raons, tot i que si es posa a fer una llista de motius en trobarà tants que encara estarà més content.

Deixo d'escriure això un moment i surto al balcó mentre a la tele sonen les havaneres de Calella de Palafrugell, i al cel hi veig un munt d'estrelles; fa una nit càlida i gens xafogosa; encara tinc l'aroma de la sal i la sorra al nas, i a la pell el foc del Sol. Només per aquestes estrelles que ara veig ja tinc motius per estar content; per la carícia del vent que baixa de Sant Llorenç, pels acords de les cançons; per la sort de detestar els diners i quedar-me igual si no en tinc, o si en tinc menys; sense cap mèrit per part meva, suposo que ningú és responsable dels seus gustos; però sens dubte que és una sort per a mi no sentir-me atret pel que val diners, ni agradar-me gastar-los. Estic content perquè la llibertat guanyarà, a tots els àmbits, a tots els nivells; ningú no pot combatre contra l'anhel de llibertat que les persones tenen al cor; no hem nascut per a sobreviure, hem nascut per a viure, per a tractar-nos els uns als altres amb fraternitat, amb equitat, amb empatia... per a respectar-nos la llibertat d'expressió i totes aquelles llibertats que ens permeten ser nosaltres mateixos i no estar per sota de ningú. El preu que hem de pagar per a no estar per sota de ningú és el de no pretendre estar per sobre de ningú; tan de bo pogués convèncer algunes persones que el més bonic és la renúncia als privilegis, a les desigualtats, als diners, a les ambicions, al poder... renunciar a aquests déus moderns ens regala una llibertat inimaginable.

No sé què dir més, sento que tinc moltes més coses a explicar després d'un dia de sol com el d'avui; m'agradaria poder comunicar tot allò que em fa content, però em temo que és impossible, em falta vocabulari, el llenguatge té les seves virtuts i les seves limitacions; com a pista podria dir que tot allò que em fa content em faria content igual encara que demà m'hagués de morir i jo ho sabés; el tema no és aquest; la qüestió és que hi ha massa bellesa arreu com per a no estar contents en tot moment; i no és difícil veure aquesta bellesa, tot i que de vegades he vist gent que la mira i que no la veu; m'adono que, mentre miren la mateixa bellesa que jo veig, allò que diuen és ple de tensió i de violència, i no em quadra. No vull que sembli amb això que dic que jo sóc bo i els demés no... no va per aquí... una altra de les ironies de tot això és que sóc conscient que estic content sense merèixer-ho... algú que jo sé diria que es tracta de la “felicitat dels infidels” “el benestar dels pecadors, que riuen i riuen... agafant forces del seu pecat”... però de debò que no és aquesta mena de felicitat... és com un estat d'alteració mental que em fa sentir en tot moment que visc una situació de privilegi a causa del que m'envolta en cada moment. Quan dic que estic content sense merèixer-ho em refereixo a que la meva alegria no es fonamenta en cap virtut, perquè no en tinc gaires; conec terriblement bé els meus topants i les nafres del meu ésser; sé de gent immensament més bona que jo que no se senten contents i això m'inquieta; es mereixen ser feliços. No sé com he acabat parlant de tot això. Tot venia d'aquest segon dia radiant a la Waikiki, de com m'ajuda aquest espai a tornar a aterrar la meva avioneta dels pensaments del passat i del futur a l'aeroport del present, de l'ara, de l'aquí, i de com els afers que abans de baixar a la cala semblaven monstres es veuen d'una altra manera i adquireixen la seva justa proporció. Potser la nuesa d'aquestes contrades esdevé el símbol, la metàfora, de deixar-ho tot i retrobar-se amb el que un és, al paisatge al qual un pertany, i amb la companyia de la gent que més s'estima. Si fos capaç de convèncer  algunes persones del que es pot arribar a sentir formant part del paisatge... La gran llibertat de la vida està feta de la suma de petites llibertats; guanyeu cadascuna de les petites llibertats de la vida; venceu la por als fantasmes que no existeixen; elimineu els complexos que us han gravat a la ment, les vergonyes adquirides per la societat, que us ha convençut d'avergonyir-vos de ser com sou. Sigueu com sou si allò que sou és bo i natural; i no amagueu el que sou, perquè el que sou, sou vosaltres.

L'alè del que és bell

Hem amagat massa temps aquell esbós del que érem, del que som; mitja lluna de terra amb colors de crepuscle i de mar. Escalfor d'aquest sol a la pedra; traç de la vida, mil anys rere mil anys, com onades de temps que ara venen i ara van; un instant que s'allarga dins del present. I ara, aquí, el tot es mostra, esvaint els mals fums del no res negre i gèlid de les ambicions.

Hem sommiat massa temps tornar a casa, i els colors ens abracen amb petons blaus de mar.

Mediterrània enllà, navega el cant de déu, cercant Ítaques; retorna a voltes i ens saluda l'alè del que és bell, que és la sang del que és lliure just dessota la pell.