Hem amagat
massa temps aquell esbós
del que érem, del que som; mitja lluna
de terra amb colors de crepuscle i de mar. Escalfor
d'aquest sol a la pedra; traç de la
vida, mil anys rere mil anys, com onades
de temps que ara venen i ara van; un instant
que s'allarga dins del
present. I ara, aquí,
el tot es mostra, esvaint els
mals fums del no res
negre i gèlid de les
ambicions.
Hem sommiat
massa temps tornar a casa, i els colors
ens abracen amb petons
blaus de mar.
Mediterrània enllà, navega el
cant de déu, cercant Ítaques; retorna a
voltes i ens saluda l'alè del
que és bell, que és la
sang del que és lliure just dessota
la pell.
2 comments:
La caixa perduda és una pista? O fas com els boletaires i no ens diràs on és?
Has trobat la pista!
Post a Comment