Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        

Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.

Should auld acquaintance be forgot,

And never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,

And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,

For auld lang syne.

We'll tak a cup o' kindness yet,

For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!

And surely I'll be mine!

And we'll tak a cup o'kindness yet,

For auld lang syne.

We twa hae run about the braes,

And pou'd the gowans fine;

But we've wander'd mony a weary fit,

Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,

Frae morning sun till dine;

But seas between us braid hae roar'd

Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!

And gie's a hand o' thine!

And we'll tak a right gude-willie waught,

For auld lang syne.  

Arles, el foc de les coses, i Van Gogh

A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 

Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 

I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.

La inutilitat del càstig com a eina educativa.

Imatge de Charles Vernier a la Wikipedia

.

.

.

.

No està pas vençut aquell mal hàbit que s'evita per por al càstig, o al dolor, o al trauma que causa el càstig. Perquè si el dolor o el trauma, en determinades circumstàncies, deixen de ser una amenaça, pel fet que el vigilant o educador ja no hi sigui, el mal hàbit tornarà. Si la causa d'un bon comportament és la por, quan el que provoca la por desapareix, desapareix també el bon comportament. I això és així perquè el dolor o el trauma mai no formen ni formaran part de la persona. 

En canvi, si un mal hàbit s'abandona pel fet que una persona hagi crescut en l'amor i en la capacitat de comprensió i de visió; aquest mal hàbit probablement mai no tornarà; perquè l'amor i el creixement humans passen a formar part de la persona, i acompanyaran la persona a on sigui que pugui anar.

El dolor o el trauma no buscats i provocats per l'atzar de la vida, o per les pulsions violentes, a tot estirar, i amb una mica de sort, ens faran conscients de l'horror del mal i de la necessitat de posicionar-nos sempre al costat del bé. Sé que hi ha qui diu que bé i mal no existeixen, però jo sóc dels que tenen evidència de la seva existència, perquè he patit molts mals de queixal.

.

.

.

La foca està igual.

Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.  

Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador. 

Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda. 

Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha. 

Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.

La línia i la llum

La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc. 

L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament. 

El tendal del desert és edifici massís. 

I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.  

Pacífica? Tolerant? Revisa la teva doctrina, extrau-li el verí, i deixa d'enganyar-te, que la vida és curta i la gent infinitament valuosa.

No n'hi ha prou amb què una religió digui que està en contra del terrorisme per a considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica, hindú o la que sigui.

Per a ser pacífica, ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament, mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent (tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica i pacífica.

Si no compleix això, per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és, vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments injustos.

I això val per a qualsevol religió.

Apunts sobre la felicitat i Dirty Old Town

Cap a la priorització de la pau i la felicitat de tots els infants.

Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se. 

Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.

Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat,  a la discreció, a la naturalitat.

Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.

Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. 
I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. 
Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.        

Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. 
Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:

"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.

No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.

No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."

No esperaré a ser un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no fingida, asserenada, confiada, alegre i segura. 

El foc amagat de la brasa coberta de cendra

És en els moments de sofriment quan tot allò que has escrit sobre la felicitat passa la seva prova de foc, i quan tot allò que escrius sobre la felicitat, esdevé autèntic i essencial. 
En els moments de sofriment sord, desagraït i insuportable, la felicitat s'anomena pau, i existeix, i té les seves arrels en una profunda i inalterable fe en la bellesa de l'existència, l'esperança en l'amor i la llibertat, i la convicció íntima del fet que un vol ser servidor del bé; d'aquest bé que molts es neguen a considerar que existeix de manera absoluta. 
El bé existeix, i s'evidencia precisament per l'agror de la vida quan el bé no s'albira, o quan es pateix la seva absència. La queixa per la no existència de bé no fa altra cosa que proclamar la seva existència i el seu poder absolut. 
La felicitat no és un castell de focs efímer i balmat, és la massa oculta del iceberg, el foc amagat de la brasa coberta de cendra, els fonaments enterrats d'un edifici que no s'entén com se sosté. 
La felicitat es diu amor, entenent l'amor no pas com una explosió d'expressions i rituals, sinó com el silenci de la casa pairal quan la família dorm i a fora neva, com la fidelitat del qui no traeix fins i tot quan ho podria fer sense que ningú ho sabés, com la voluntat ferma de bé vers els altres, com l'acceptació que tots som fills i per tant mereixedors de ser estimats només pel fet de ser. 

És en el sofriment roent quan qui creu en la felicitat, si la proclama, l'evidencia com a omnipotent i invencible, i com a futur de tota consciència existent.
.
.

Minyons de Terrassa. Primer 4 de Deu de la història.

Mai, fins avui, no s'havia aconseguit muntar i desmuntar un castell de deu pisos d'alçada i quatre persones a cada pis, és a dir un 4 de 10. Els Minyons de Terrassa, com en altres ocasions, han estat els primers, i m'he sentit molt feliç de poder contemplar-los i gravar-los avui, tal com vaig fer quan me'ls vaig trobar a Donostia. Un munt de cares conegudes, exalumnes, alumnes, veins, etc.

Felicitats!

El novembre s'esforça a ser gris

El novembre s'esforça a ser gris,
però jo he conegut el verd,
el temps de la llum.
I el contorn sinuós i brillant d'un fulla,
delata un amor esclatant
que juga a amagar-se.

La foscor prem el pom del timó
advertint que ella fóra, i res més,
si no hi hagués impossible.

Però jo he vist un mar blau i infinit,
amb el camí del Sol,
i un altre color del món,
que és el tot
i que ho fa tot visible.

I he escoltat riure lliures els nens,
i el xivarri d'un poble,
i la lentitud del Sol
acarabassant el mas.
I la flaire del bosc al captard.
L'espetec de la brasa.

És per això que malgrat la foscor
guanyarà l'esperança.
.
.
.

No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi a mi.

A la meva manera, caminaré per la vida sense cap neguit. El vostè te'l guardes, perquè som iguals, ni que hagis nascut quaranta anys després. I si algú s'acosta, i diu que és el meu rei, deixaré que es faci la il·lusió potser; però jo no tinc pas rei, ni senyor, ni duc, ni ningú pel damunt. No tinc tampoc ningú per sota; de ningú sóc rei, ni senyor, ni amo, ni cap, ni subordinat. A cops, no tinc altre remei que cridar si algú innocentment posa els dits dins d'un endoll, però ho faig pas perquè jo mani, sinó perquè l'estimo. 

A la meva manera, caminaré per la terra, i no em surt dir-li a ningú com s'ha de vestir, ni aquí, ni allà, ni en un palau, ni a la muntanya, ni a la platja. Cadascú ha d'aprendre a sentir-se bé allà on el destí l'hagi enviat, i ha de ser ell mateix qui dedueixi com guarnir-se, quina ha de ser la seva imatge, i com es vol mostrar als seus companys. A mi, allò que veig de la forma de ser dels altres, molt difícilment em farà mal. I com més intolerant sigui jo, més mal em farà la identitat dels altres.

A la meva manera, estimaré els altres, perquè qualsevol altra manera no seria meva. No pretendré canviar la cara de ningú, que cadascú tingui la seva, encara que no m'agradi, a mi. I si algú somriu, que sigui perquè així ho sent, i si algú està enfadat, que pugui cridar, i plorar i dir-ho, i faré el que pugui per ajudar-lo a trobar la pau. Però a cadascú, la seva cara, que no ha de ser ni de be, ni de súbdit, ni de deixeble, ni de resignació, ni de falsa modèstia. 

L'univers m'ha fet jo, perquè sigui a la meva manera com jo visqui i no a la manera dels qui dogmatitzen sobre gustos o estètiques. M'ha fet lliure, perquè no accepti mai deixar de ser-ho. M'ha atorgat la capacitat de dubtar, perquè no m'hagi d'empassar sense posar-les en dubte cap asseveració que no tingui clars els fonaments. El dubte és un tresor que no tenen els rucs, ni els bens, ni els serfs, ni les pedres. He après a escoltar-me a mi mateix i saber què trobo bell, encara que ningú més no ho trobi bell, què considero bo, encara que una immensa majoria ho trobi escandalós, i què vol dir ser lliure, encara que una bonior de persones espantades per la mort i per la pobresa no entenguin que ser lliure és no tenir por. 

A la meva manera, tractaré els demés; i la meva manera serà la de no ofendre ni per educar. L'ofensa és essencialment un eina de mala educació, una eina que deseduca i mou al mal. Odieu els vostres alumnes, i aprendran a odiar. Tracteu-los com a xifres, com a objectius, com a soldats que han d'obeir, i es convertiran en engranatges d'una maquinària inhumana, eficients i freds com els exèrcits més eficaços de formigues o llagostes. 

Algun dia cauran els vels, i aquesta repressió esperonada per la por serà vista com una llosa del passat. La tendresa és l'antídot contra l'animalitat, i l'empatia és el seu escut. La profunda limitació sàpiens ens mou sovint a analitzar l'humà a través de la garba d'una racionalitat utilitarista que esguerra qualsevol comprensió del que és l'ésser humà. Justifiquem massa vegades la humiliació i el menyspreu si són per a corregir, i no ens adonem que no podem corregir fent servir l'eina de l'error absolut. La religió, el sistema judicial, el sistema educatiu, la intel·lectualitat... estan amarades d'aquest error que té les seves arrels a l'arrogància intel·lectual. Només necessitem dues actituds inicials: respectar la llibertat i estimar; la resta són afegits o conseqüències espontànies d'aquestes dues actituds essencials. 

Sentiràs que t'has esforçat a ser amable fins i tot amb els qui no tenien poder sobre tu.

Un grapat de voltes al Sol, i altre cop el no res? Tant com t'he cridat, i t'esvairàs a la nit! He exigit l'excel·lència de la teva brillantor, i he cregut que esclafant-te et feia més gran, i que la vida era l'exercici d'esclafar-te per a educar-te. Però, després d'un grapat de voltes al Sol, ja no seràs. I què n'haurem tret del fuet, del rigor, de les formes que toquen i que són les que escauen?

T'escridasso per a enfortir-te i enviar-te segura cap aquest món injust i competidor. No serà que fent això faig el món més injust i més competidor? Et turmento per a ensenyar-te a viure, i quan n'aprens, et toca morir-te, i t'adones que la vida no era el que jo t'havia ensenyat.

Somriu. Viu. Crida. Salta. Vesteix-te com vulguis, si ho vols. Corre. Posa't la gorra. Posa't els auriculars. Emprova't un vestit a casa d'una amiga, totes dues soles, i rigueu, i feu les boges. Experimenta. Canta. Balla. Actua. Esculpeix. Dibuixa. Investiga. Estudia. Escriu. Fes poesia. No reprimeixis mots a la teva literatura. No renunciïs a experiències creadores perquè signifiquin caminar per la frontera del perill. No facis cas sempre dels vells, perquè és mentida que sempre tinguin raó i que sempre siguin més savis. I tot això fes-ho sempre que fent-ho no facis mal a ningú, sempre que fent-ho no destrueixis ningú, sempre que fent-ho, no disminueixis la llibertat de ningú. 

També et moriràs... però al final de la vida sentiràs que has viscut, que no t'has sotmès a formes que haurien de ser de lliure opinió, que no has deixat de fer res per por o per resignació, i sobretot, sobretot, que t'has esforçat a ser amable fins i tot amb els qui no tenien poder sobre tu; que t'has esforçat a ser dolç, amable i correcte, fins i tot amb els qui no tenien autoritat i amb aquells amb qui hauries pogut ser brusc, mal educat, autoritari i esquerp... I potser no els hauràs enfortit pel món, però hauràs fet que el món sigui una mica, només una mica, millor.  

.

.

D'entrada la tractes esquerp, li plantes la norma, com una hòstia.

D'entrada la tractes esquerp, li plantes la norma, com una hòstia. No dius res que ella després et pugui retreure, al cap i a la fi és una nena i tu un professor; si ella diu que has dit, tu diràs que  has dit. Però ho dius tot amb el verí del dictador que un dia vas tenir de mestre i que et va ensenyar, mal educant-te, la seva manera de ser mestre.  I amb aquesta cara de guàrdia civil, i amb aquesta veu de guàrdia civil, t'assegures futures obediències, i una tranquil·litat a classe, que anheles, com tots els bons professors. Però t'equivoques, perquè a més de la submissió destrueixes la complicitat de l'alumne, d'aquesta meravella de persona a qui en aquest moment, i davant meu, tractes com una serva; i perquè a més del futur silenci, imposes un rebuig inconscient no només cap a tu sinó cap allò que expliques; i sobretot perquè l'univers està orgullós d'aquesta persona a qui pressiones com un kappo, l'univers l'ha dotat de qualitats meravelloses i d'una bellesa que no veiem del tot; si tractes  malament aquesta persona, estàs tractant malament l'univers. 

El sistema et demana que siguis pràctic, però l'univers vol que siguis un geni. Els obstacles del sistema t'empenyen a ser útil i prou, però l'univers espera que siguis un mag. Els càstigs injustos vers tu per part del món material  que t'ha permès exercir aquesta feina suposen i exigeixen que si cal castiguis injustament, però la teva existència espera de tu que encomanis convicció i entusiasme, no pas per evitar els càstigs sinó pel fet d'enamorar-se de la saviesa, de la llibertat i dels valors que fan que qualsevol cosa valgui la pena. 

Jugant a fer por

Fer-li l'amor, a la vida.

Ets petit, potser tens onze anys, i escoltes Cole Porter, i el cor et fa un truc, i mires els estels; li expliques tot això a un amic i se te'n riu, perquè a les pel·lícules, les cançons són avorrides, i tu no pots sentir res estrany, res diferent al que senten els teus amics quan escoltes la música de les pel·lícules, perquè si ho sents ets rar, i mimi, i cursi, i tanoca, i tu t'ho creus, i quan tornis a escoltar Cole Porter, el cor et farà un salt, però no ho diràs a ningú perquè no voldràs que et fereixin.

Tens deu anys. Fas un dibuix, i el professor et diu que no val per res. Tu l'havies dibuixat convençut que expressava el que tu senties, i volies que el dibuix fos exactament com t'ha sortit. La propera vegada intentaràs copiar el dibuix d'algú les obres del qual saps que agraden al professor, així no t'hauràs de sentir dir res desagradable.

Tens cinc anys. T'arriba el flaire d'una bossa de brossa, i aquest flaire tan intens et recorda la fortor d'algunes colònies. T'ho creus de debò. I li dius a la professora del parvulari convençut que tens raó. Ella et renya perquè es pensa que fas broma. La colònia fa bona olor, i la brossa fa pudor, et diu. Però tu no has afirmat pas el contrari, tan sols li has fet veure una similitud, que ella no ha entès. Mai més no tornaràs a dir-li res del que penses, perquè et fa por que et pugui ferir.

Tant com aniràs creixent, intentaràs escoltar la música que escolta tothom i miraràs de riure't d'aquells a qui els agrada alguna melodia passada de moda o antiga o avorrida. Creixeràs convençut que no serveixes per a dibuixar, i acabaràs realment no servint per dibuixar, perquè no intentaràs mai més passar-t'ho bé amb un llapis i un paper. I així amb moltes coses. Mai no faràs el pallasso. Mai no cantaràs si no estàs segur que ets el millor o que ets un crac. Mai no intentaràs fer res que no serveixi per a ser aplaudit o per a forjar-te un futur.

I en un carrer d'una ciutat màgica, quan és de nit i les llums dels fanals tenyeixen de carabassa clar les voreres i les façanes antigues, un ballarí pica amb els talons contra el terra seguint el ritme i les melodies d'Irving Berlin. La lluna s'ho mira tot des de dalt. Milers, centenars de milers, milions d'esperits oblidats ho contemplen invisibles. Examinen els cors de tants infants que creixen espantats a causa de la ceguesa i de les pulsions de la camada Sàpiens, devoradora de competidors. La por, potser inconscient, dels qui no senten allò que un altre sí que sent, els mena a trepitjar el sentiment. I ho fan per pur instint quan són petits, quan creixen i quan es fan vells. La buidor que l'esclavatge de les pulsions els produeix els aboca a abraçar a l'autoadulació, a cercar les activitats no pas pel plaer íntim que proporcionen quan hom les estima i les viu, sinó per la seva utilitat material o pel grau de popularitat que els atorguen.

La por i la gelosia són els assassins de la creativitat. Tothom neix amb un do que existeix no pas perquè ens hàgim d'enriquir amb ell, ni perquè hàgim d'assolir el poder damunt dels altres, sinó per a fer l'amor a la intensitat de la vida. Hem nascut per a crear, i per a fer-ho no pas millor que els altres, sinó per a crear allò que hem de crear cadascun de nosaltres, i que només cadascun de nosaltres té capacitat per a crear. Som únics, i per això tot allò que podem crear és únic. I estem tan mal educats que si escoltem el mot «actor», l'associem de seguida al concepte de popularitat, de riquesa, de diners, de fama, de mite. Alguns pensen en una cançó, en un vers, en un poema, en una història... i no són capaços de separar-la dels diners que estan convençuts que aquesta obra els ha d'atorgar, com si per aquesta obra tinguessin el dret a no fregar plats mai més.

Estimo tant el meu calaix! El racó de bosc que gemega amb el vent de l'oest. El poema escrit en un tovalló, que amb els anys es torna groc, i que quatre dècades després de ser escrit humiteja els mateixos ulls que fa mitja vida van plorar amb el seu significat. La força de la vida està en aquestes creacions que han nascut d'esgarrapar l'ànima. Que es quedin els ISBN,s, els índex de vendes, les crítiques dels qui representen el gust de l'ortodòxia, la rialla del nen ignorant que se'n riu del seu amic perquè s'emociona amb les melodies de Cole Porter, els autògrafs, les signatures de llibres, l'aplaudiment balmat en actes plens de gent que ni tan sols s'han llegit l'obra que t'han premiat. Penso en els milions d'esperits, ballant amb Fred Astaire en un carrer bromós de París, i m'hi sumo. M'hi sumo i me'n torno al meu calaix, al meu racó de bosc, amb la meva gent i amb els qui bonament vinguin a caminar, amb un entrepà i una ampolleta de priorat, una guitarra, una llibreta, un llapis, una càmera fotogràfica, i tot el temps que ens abelleixi de gaudir.  

El Maresme té una força estranya

                                      

El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.  

Fas deu anys al Vacie

Image of Mike Gonzalez in Wikipedia CC-BY-SA-3.0

Fas deu anys al pati cobert d'heura. 

Un Sol immens adora el teu cos pur. 

Al lluny sents el gemec de la teva mare, que plora per una lletra que no pagarà. El dret honorífic del regne beneeix que tinguis l'obligació de quedar-te sense llar perquè heretes el dolor dels teus pares. Ells van heretar la desigualtat dels avis, i la pèrdua d'un puta guerra, que té els seus morts a les cunetes, i als quals els aristòcrates del sistema no volen dignificar. La dignitat per ells és un «Toisón de oro» i palaus, i cognoms altisonants, i formes majestuoses de superioritats enquistades amb fonaments podrits i empastifats de sang. Es creuen els contes de fades de la seva imaginació, i se'ls en refot la fam dels pobres i la llibertat dels oprimits.

I combreguen. I es creuen els mites dels sants justiciers i matamoros, i de les mare de déus que han rebut medalles de la policia, i dels inferns que acullen els dissidents, i de les aparicions de verges cobertes d'or dansant pels aires, mentre el pobres pastors passen gana i han d'alimentar-se amb l'estramoni que els fa veure mares de déus i que funda santuaris. 

Fas deu anys en un internat de la postguerra. El teu pare ha estat afusellat per roig, i a tu t'han rapat el cabell perquè sentis vergonya. I ho han fet els mateixos que són defensats pel cardenal del Alzamiento, i que tenen la poca vergonya de pronunciar el nom de Crist, tot i ser instruments del diable, en qui tant creuen. 

I ho han fet els mateixos que han posat un rei i un príncep, i uns principis immutables que «todos nos hemos dado». I tot això per alguns és victimisme, o guerres inventades, o dramatismes exagerats. Però tu plores al teu internat de Valladolid, o de Zamora, o de Burgos, o de Tarragona, o de Palma. I el teu pare, el qui t'havia d'abraçar cada nit, es podreix en un nínxol per decisió de les autoritats, que diuen que ho són per la gràcia de déu. I els teus oncles són a les cunetes que mai no desenterraran, perquè els qui no tenen dignitat no ho permeten, tot i que fan de la dignitat el seu vestit; indumentàries que cobreixen un cos miserable que reprimeix les pulsions i que s'inventa mons que no existeixen. 

Fas deu anys al barri del Raval, a la Mina, a Carabanchel, a Vallecas, a La Coma, al Vacie a on et van llançar pedres l'altre dia, a Maribáñez, al Trobal, a Sant Cosme, a Los Asperones, a la Palmilla, al Salobral, a Barranquillas, a Los Palmerales, a l'apuñalá, a la rata, a La Navidad, a Nazaret, al Cabañal, a la Inmaculada, a San Roque, a las Margaritas, a Penamoa, al Almanjayar, a La Alberícia, a Cazoña, a Los Mateos, a La Fama, a Las Cortes, al Puche, al Cerro Blanco, a La Plata, a Las Candelarias, a La Font de la Pòlvora, a Barona, a Otxarkoaga, a Txurdinaga, a Rekalde, a Son Banya, a la Barriada de los Ángeles, a los Mochos, a Campoclaro, a Los Colorines, a Cerro Reyes, a La Paz, a San Blas, a Los Remedios, a Martínez Montañés, a Murillo...