L'Homo sàpiens és susceptible de desenvolupar actituds violentes fins i tot quan es comunica. És força patètic adonar-se de fins a quin punt li molesten les opinions, o les visions, diferents a la seva. Li cal un exercici intens de bones maneres per a refrenar la reacció que el faria quedar en evidència, que demostraria la seva irritació en trobar algú que no li dóna la raó, que gosa envair el territori sagrat de la seva dialèctica i de les seves raons.
Només cal contemplar, amb esperit d'antropòleg, els programes debat de la televisió. Sense anar més lluny, "La Noria" a Tele 5, amb les seves polèmiques setmanals entre l'esquerra teòrica i la dreta teòrica. No entraré en el contingut del que diuen, ja que en aquest post que escric no ve al cas, però uns i altres fan una exhibició de tot el que no és correcte de fer quan es debat: tallar la paraula de l'oponent, parlar més fort per a desconcentrar-lo, manipular les paraules de l'oponent per a exagerar o deformar el que ha dit i atacar la seva imatge o la raó que pugui semblar tenir. Tot plegat són vells trucs sofistes que fa milenis que es fan servir per aconseguir victòries mediàtiques, que no són pas victòries de la lògica, sinó de l'efectisme més balmat i menys humà. Quan intento explicar-li a un jove, o a un adolescent, com es fa un debat, m'és força útil assenyalar-li els debats televisius com a exemple del que no s'ha de fer.
I tot plegat esdevé a causa d'aquesta territorialitat de les idees, que com a bon animal que és, l'Homo sàpiens, experimenta. Qui no pensa com nosaltres, des del punt de vista evolutiu, és un possible competidor, un contrincant, algú, els interessos del qual entraran en conflicte amb els nostres i que en conseqüència prenem com un enemic. Compte! Estic parlant dels raonaments inconscients que el nostre cervell realitza (normalment) al marge de la nostra consciència, no pas del que jo penso.
Això es veu clarament, també, als fòrums d'internet; fins als més seriosos; fins als que parlen de ciència, fins als que discuteixen d'òpera. Els trucs sofistes i demagogs per a "derrotar" dialècticament el contrari, al marge de la raó que pugui tenir, apareixen ara i adés a tots els racons de la xarxa, a tots els països i en totes les llengües. La irritació contra l'oponent, per qualsevol idea o matís que no coincideixi amb el propi, moltes vegades ja ni es dissimula, i sovint s'acompanya de l'insult, de la ironia, del sarcasme, de la ridiculització, de la presumpció de culpabilitat, de la malfiança... Com més cultura té qui debat, més subtil és l'atac, però l'atac hi és; i, més o menys secretament enfurismat, el culte defensa el territori de l'opinió tal com un búfal defensa la propietat de la seva femella mentre se li escapa una ventositat.
Us recomano, (per portar la contrària a l'instint, que tots tenim) la màxima amabilitat amb els qui no pensen com vosaltres. Són una gran riquesa; us enforteixen; us assenyalen la feblesa de les vostres posicions; per a revisar-les i decidir si es gira algun grau vers la direcció més encertada, o si per contra no hi ha necessitat de fer cap gir de timó, i us fan més forts en la convicció. La veritat no necessita alçar la veu per a convèncer; ni alçar la veu, ni ofendre, ni ferir, ni atacar, ni ridiculitzar, ni molt menys fer servir trucs dialèctics mancats de l'ètica més elemental (i sovint de la lògica) per a imposar-se, ni oblidar l'elegància, ni renunciar a la tranquil·litat, ni moure's un mil·límetre per reacció en la direcció contraria de qui ens ataca. Qualsevol canvi o reforçament de l'opinió, per petits que siguin, han de néixer de l'exercici de la lògica i no de la reacció a la violència dialèctica (o de qualsevol mena) que el nostre oponent ens llanci. Hem de viure segurs dins del nostre castell del joc net, de les bones formes, de l'elegància, perquè quedi clar qui és que defensa el territori amb esbufecs i qui és que senzillament intenta acostar-se amb humilitat a les posicions més encertades.
.
.
P.D. La imatge no és pas d'un Homo sàpiens, sinó d'un Homo antecessor que em vaig trobar en una exposició que vaig visitar. Li vaig preguntar a l'Homo antecessor si li feia res que li fes una fotografia pel blog, i em va respondre que cap problema. Es conserva força jove, bo i tenir si fa no fa un milió d'anys. Li vaig dir que jo vivia al costat de Vallparadís, i ell em va respondre que era d'Atapuerca, però que a Vallparadís hi tenia uns cosins llunyans a qui feia molt temps que no veia, però que segons li han dit estan molt enfadats perquè els estan aixecant no sé quines construccions a sobre; i un tunel; i es veu que un tren els passarà a frec.
.
