Tots els conflictes vénen de la voluntat de dominar, de l'ambició de trepitjar fort, de l'addicció a ser reconeguts. L'ambició és incompatible amb la tranquilitat. La vida és allò que passa mentre anem atrafegats amb d'altres temes. Aquests dies no puc evitar de sentir llàstima i alhora vergonya aliena en descobrir conflictes de fum, que se solucionarien allunyant-nos d'allà on no ens volen. Res no ens cal. I això ens permet volar lliures sense que ningú pugui dominar-nos a canvi de prometre'ns allò que pretén fer-nos creure que ens cal. Suposo que això que explico serveix per a força casos genèrics, i no tan sols per aquest esperpèntic conflicte que tinc en ment i que per la seva levitat no mereix ni anomenar-se conflicte. "Que si tu m'has dit, que si dius que he dit que tu has dit, que si fas demagogia, que si menteixes, que si ets amiga de qui tu ja saps, que si..." Sovint, no hi ha gaire diferència entre els adults i les criatures. Bé, sí que n'hi ha, les criatures obliden amb facilitat, els adults graven amb foc les ofenses dirigides al seu orgull. L'orgull, pels adults, és un tema molt seriós; cal defensar-lo. A l'orgull, de vegades, els adults l'anomenen "honor"; últimament s'ha perdut bastant l'ús del mot "honor", i l'orgull hi és sense ser anomenat de cap manera. Últimament, també, els adults es "piquen" molt; com animals territorials que són, defensen el seu espai; ni que aquest espai sigui virtual, simbòlic, intel·lectual, social... Defensen el seu poder dins d'un grup, el seu paper, el seu valor, el seu bon nom. No s'adonen de com en són de vulnerables pel fet de témer la solitud. La solitud és el preu de la llibertat humana, i no em refereixo pas a la solitud física (tot i que també) si no al fet de no tenir relacions humanes segures, al fet de no necessitar-les, al fet de no dependre d'aquestes relacions. La capacitat de perdre-ho tot i continuar essent intensament feliç és una de les claus de la felicitat. No n'hi ha gaires, de claus, i totes són força essencials.
¡Pobres adults!, ¡atavalats per dèries banals, per orgulls ferits, per honors malmesos, per mal noms adquirits en un grup on pretenien ser adulats i preuats!
Però si només cal somriure! Per això he escollit aquest video d'en Jimy Durante. Un gran desconegut a Europa. Un mestre de la vida i de l'humor. Algú que va passar pel camí del sofriment somrient i fent somriure. Recordo un avió, un motor que fallava, la suor al front dels passatgers, i de cop i volta un ésser sorgit com d'una pel·lícula de dibuixos animats amb un nas enorme, corrent entre els seients, movent els braços com un ocell i cridant "¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt? ¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt?" Era en Jimmy Durante, que va empassar-se la por i la va convertir en humor. I com aquesta, en podria explicar unes quantes. Us aconsello que aprofundiu dins la vida d'aquest còmic del blanc i negre, oblidat i menystingut per la història; suposo, però, que a ell, per la seva manera de ser, li seria ben bé igual que l'oblidessin; quan hi va ser, va fer feliç a molta gent, i això és el que compta.
Per tot això em fan tanta llàstima els qui haurien de gaudir de la música, de l'humor, del sol, del mar, de la terra, de les realitats senzilles de la vida, de la companyia dels humans, i es dediquen a construir enemistats i a gastar energies amb enfrontaments estèrils que d'aquí a cent anys, quan siguem tots morts, ja no hi seran.
Rigueu, rigueu, que el món s'acaba; i tot allò que haureu rigut, ningú no us ho podrà prendre.
Per saber coses d'en Jimmy Durante:
.
.
No comments:
Post a Comment