Dempeus, a la riba de la Platja del Torn, i no fa pas gaire, parlàvem de la hipocresia de la societat; i ho parlàvem nus i envoltats de famílies nues com el dia que van néixer...
I pensant en aquesta hipocresia, en aquesta gran confusió, no sabíem si riure o si plorar.
Al voltant nostre hi havia pares, mares, avis, àvies, desenes de nens i nenes d'entre dos i setze anys sense cap peça de roba; gent jove, gent gran, famílies de totes les nacionalitats... sense ni un bri de doble intenció, sense motivacions eròtiques o sexuals.
¿Hi pot haver millor entorn que un espai familiar i deserotitzat per a ensenyar i acostumar els infants a la realitat del cos humà, a la seva visió i a la seva naturalesa? ¿Hi pot haver algú que cregui que és preferible convertir el cos en un fetitxe o en un tabú, carregant-lo de tensió morbosa, que acceptar-lo com a part dels tresors i de la bellesa que la natura ens ha regalat? ¿Podem conèixer realment la totalitat de la naturalesa humana si convertim en sistemàtica i socialment exigible la ocultació i la deformació de la imatge natural de l'espècie? ¿Ens podrem enfrontar a unes relacions humanes, i a una sexualitat, sanes, a la vida adulta, si comencem ja a convèncer els més petits que el cos és perillós, lleig, indecent, digne de ser amagat i guarnit sí o sí...?
Mentre conversàvem de tot això a la platja del Torn, al voltant nostre, les persones jugaven amb la sorra i amb les onades, prenien el sol despreocupades, llegien, feien escultures o castells amb les criatures; no hi ha situació, com aquesta, més allunyada de la insinuació sexual, de l'hedonisme o de la promiscuïtat amb la qual els integristes de totes les menes intenten relacionar i descriure els espais naturistes, sense conèixer-los, sense haver-los trepitjat, confonent-los amb la rumorologia que la ignorància i l'obscurantisme deslliguen. Fa riure, i segons com plorar, pensar que algú pugui creure que un espai així, com la platja del Torn, tan semblant al paradís, tan innocentment infantil, tan familiar, pugui tenir alguna cosa a veure amb el vici i la indecència amb què els moralistes de ment estreta, o els esperonadors del consumisme i la moda més buida, ho intenten relacionar. És una qüestió d'absoluta ignorància per la seva part.
Aquesta ignorància, a molts, els converteix en intolerants i repressors; s'agafen amb les urpes, ben fort, a les seves pròpies cadenes; cadenes que els neguen una bona part de l'essència i del valor de la humanitat; malauradament, molts d'ells, moriran ignorants i esclaus de les seves mitologies i/o protocols socials.
Recordo un article de no fa gaires anys, al Diari de Terrassa, en què un intel·lectual que anava de "progre" desdibuixava i ridiculitzava el naturisme, justificant la seva caricatura amb una sortida (un treball de camp, deia ell) que va fer a una platja amagada del maresme; amb aquesta excursió concreta i puntual en va tenir prou per a treure conclusions generals i universals, absolutament errades, sobre el que vol dir gaudir amb tota la pell de la natura. Tal burrada vindria a ser com la d'intentar descriure el que és un bar, o una cafeteria, anant a fer un treball de camp a un tuguri d'un barri marginal de qualsevol gran ciutat del món; i pretendre treure d'això una conclusió també universal i general sobre el que són els bars a la societat humana.
A la platja del Torn, igual com als grans espais naturistes europeus, s'hi respira una elegància especial, aroma de cultura, hàbit de respecte, allò que en un altre àmbit menys virginal anomenaríem amb absoluta convicció “civisme”, esperit d'ajuda, de cooperació, de llibertat... No hi ha personatges estranys amb aparells de música a tot estrop, ni porqueria a la sorra, ni crits, ni veus dissonants, criticant la veïna del sisè, mentre van menjant patates fregides amb colorant taronja, ni lligons de platja; fins i tot gosaria dir que no hi ha ni els típics "mirons" que percacen imatges repetitives de manera obsessiva. Pel que fa a l'ecologia, la platja del Torn és una platja virginal, força salvatge, amb una continuïtat natural entre bosc i dunes de sorra, allunyada relativament de les grans vies de vehicles, la qual cosa permet el regnat d'un silenci, abillat només amb el brum de les onades, el xerric de la llagosta i les rialles i els crits dels infants.
És una qüestió d'evolució cultural i humana. Com més ens anirem fent humans, més recuperarem també aquell contacte íntim amb els elements naturals, més ens anirem reconciliant amb la nostra imatge natural, la que la natura ha decidit per a nosaltres, més anirem perdent la por a mostrar-nos com som, no només des del punt de vista físic sinó també espiritual i psíquic. Cada por vençuda serà una batalla guanyada a favor de la llibertat; cada espai que recuperarem de contacte íntim amb la natura serà un pas més en el camí del retorn a la llar, al bosc, a la Terra, a la pàtria que per orgull d'espècie hem malmès tant i que era tan bella; aquesta pàtria comença al nostre cos i a la nostra ment.
