Només hi ha premi

Els dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos per ningú.

He començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat, necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i veure tota aquella gent invisible contenta.

Us penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida, que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes! Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable, suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten, d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè no duri per sempre.

Una mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances que acabo de viure.

Està mal cantada! Sí. Però m'és igual.

Que no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.