Ho
he escrit tantes vegades... però no me'n cansaré mai: al món aquest
li manca repòs, ens perd l'embranzida endavant i l'inconformisme.
La
majoria de vegades la gent no està contenta per culpa de foteses, que quasi
sempre tenen a veure amb l'aparença davant dels altres, o amb els
costums arrelats dels altres que es prenen com a norma del que és
correcte per a un mateix, o amb les ambicions dels altres amb les quals comparem les
nostres i decidim, conscientment o no, sumar-nos a la cursa per a
tenir més, o per estar millor situats, a la qual ens aboca el nostre
instint, com a bèsties que som.
Aquesta rauxa per a córrer més i tenir més ens està
convertint en una plaga. En comptes de gaudir del lloc on som, ens
mosseguem les ungles per a ser allà on encara no som, i que ens sembla que és millor, tot i que aquesta percepció sovint és un miratge.
Ja sé que ho
he escrit mil vegades, també sé que les coses no canviaran, que ho
portem a la informació genètica; res no canviarà si no és que les
condicions de l'entorn decideixen que aquesta qualitat o vici de ser
com l'altre, de tenir més, i encara més... s'hagi de convertir en
una garba que digui qui escampa els gens i qui no... qui escampa
l'ideari i l'actitud, i qui s'extingeix.
La violència no és altra
cosa que la materialització d'aquest impuls: la solitud de l'època, la fredor de les relacions, la desconfiança, la por, la por fins i tot a les
persones, el menyspreu, l'odi, la ràbia, la mania, les fugides, les
addiccions, l'habitual critica moltes vegades balmada de fonament que s'engega vers aquell que triomfa o que ens fa ombra... Tota aquesta llista neix de la pulsió que ens impedeix d'estar
satisfets allà on som, que ens cega respecte la bellesa immensa de
l'instant i del punt de l'espai on ens trobem. A l'altre, el veiem com un
competidor, encara que no ens n'adonem; jutgem la seva obra, sigui
quina sigui, no pas per com és o perquè suggereix, sinó en funció
de si ha publicat, de si ha venut, de si ha aconseguit la fama, de si és
professional, de si és millor que... o pitjor que... de si ha guanyat tants diners... de les medalles que li han penjat... Sempre apareixen les
comparacions, la competició, la projecció social dins la manada o
la tribu.
Les persones i la seva obra són valorades en funció
d'aquesta projecció social; si la societat no els encimbella, no són
considerats per a res; i això s'ho apliquen a ells mateixos, i
acaben no estant contents; no s'adonen que l'alegria brolla del nostre cap en funció del valor que nosaltres mateixos atorguem al que fem, independentment de la seva projecció social.
De vegades hi ha qui diu que només està content qui és bona persona; no ho negaré, però del que estic completament segur és del contrari, que qui està content, qui està satisfet, qui descobreix la bellesa en l'ara i en l'aquí, ho té tot per a poder fer les coses bé; i això passa perquè veu tota la realitat; i si ho veu tot, és gairebé impossible que es converteixi en un individu destructiu; no en té motius; l'hipotètic mal que podria fer no li aportaria res, perquè res li podria millorar el seu estat present.
L'actitud malaltissa d'aquest simi cregut que es
deixa arrossegar per les pulsions està posant en perill l'espècie,
està fomentant la crueltat, la mentida i la violència, i està
aniquilant l'alegria de les persones; una alegria que és tan fàcil, tan
senzilla...
No comments:
Post a Comment