Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, January 2, 2009

Listorreta; paisatges d'Akelarre.

.










Aprofito que sóc a Euskadi per fer una mica de propaganda dels llocs interessants, i sovint desconeguts, que hi ha per aquí.
Concretament al nord de Guipúscoa, més enllà d'Oiartzun, més amunt de Listorreta, no gaire lluny de les "Penyes del Faig", hi ha un entramat de camins bosquerols que envolten i pugen petits cims (els últims contraforts dels Pirineus que s'endinsen al Cantàbric). Els turons estan tapissats de boscos de fulla caduca, força densos, que dibuixen paisatges propis de bruixes i aquelarres. Us deixo unes quantes fotografies que he fet aquesta setmana. Com sempre, les podeu fer servir al vostre gust sense por; sempre que no les feu servir per fer mal.
.

Tuesday, December 23, 2008

Enyor d'un Nadal impossible

.


Hi ha un altre Nadal, perdut als racons més bells del Cap de Creus. Un Nadal que hauria de durar tot l'any. Un Nadal pobre del que es compra i ric del que es gaudeix. Un Nadal sense por i sense embaf. És a l'abast de tothom, i ningú no el pren.


"Hi ha un racó,
malgrat el fred,
on tot és pur.
La llum i l'ull,
la pell i el vent,
la mar i el roc.
I el joc del verd,
i el ball del boig,
i el crit de goig
del nen i el vell.
Hi ha un racó
on tot és bell.

Hi ha un racó,
malgrat la por,
on tot és pau.
El nu i el cru,
el brum i el bat,
el cor i l'or.
Rere el vaivé
del vidre encès,
no hi guardo res:
un peix i un pop,
un cop de sort,
un poc de tot.

Hi ha un racó,
sense embalums,
ni tips ni taps
de cava brut,
ni panxes plenes,
ni goluts,
ni mocs ni baf,
ni nens pansits
de tants delits.
¿Què hem fet tan farts
tan cecs tan muts?"

.

Monday, December 22, 2008

Declaració d'independència

.



La declaració d'independència dels Estats Units la trobo força actual. No us sembla?
A mi em resulta familiar no sé ben bé per què:

"Mantenim com evident que tots els homes han estat creats iguals, que han estat dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, entre ells els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat. És per assegurar aquests drets que s'ha instituït el govern entre els homes, derivant els seus poders del consentiment dels governats. Quan una forma de govern esdevé destructiva d'aquests objectius, el poble està en el seu dret d'alterar o abolir i d' instituir un nou govern, fonamentant-se en aquests principis i organitzant els seus poders de la manera que li sembli més probable arribar a la seguretat i a la felicitat . La prudència, per descomptat, dicta que un govern establert des d'antic no es canviï per causes de principiants i transitòries; d'acord amb això, totes les experiències han mostrat que la humanitat està més disposada a patir, quan els mals són suportables, que a corregir per abolició formes a les quals està acostumada. Però quan una llarga cadena d'abusos i usurpacions, que persegueixen invariablement el mateix objectiu, evidencien un designi de reduir al despotisme, és el seu dret (el del poble) i el seu deure abolir aquest govern i proveir noves defenses per a la seva seguretat futura. Aquests han estat els pacients patiments d'aquestes colònies i és ara que la necessitat les obliga a alterar els seus antics sistemes de govern."


Definitivament és força actual!


.

Sunday, December 21, 2008

Catalans d'Agdé

.



Bruts, esgotats, amb la roba amarada de suarda i els solcs dessota els ulls moradencs i enfonsats; la nineta tremolosa. Repic a portes que s'obren dubtoses. Mirades de desconfiança. Por dels rics per la fam dels miserables. Por dels castellers en veure perillar, ni que sigui un bri, la calidesa de la seva llar flairosa.

Baixen de les muntanyes com ombres del més enllà. Arrosseguen enyorances i tragèdies. La mort els ha assenyalat la faç i malda per endur-se'ls. Desenes. Centenars. Milers. Envaeixen França amb l'arma de la llàstima. Repic vergonyant de gana i fred. Els qui manaven són a casa d'algú. Els qui morien a les trinxeres, els qui cridaven a les places i als carrers, s'arrosseguen com bèsties de bast desnonades. La cerimònia de la humiliació dels llibertaris, dels somiadors, dels qui varen creure en utopies massa perfectes. El poder ancestral de la nit, gelós de la joventut de la vida, els esclafa amb acarnissament, com si volgués assegurar-se que mai més no gosarà posar en dubte el poder terrenal dels botxins de l'alegria.
La posta vermella tenyeix l'arena d'Argelers. Bancades de fusta. Xarxes gèlides de rovell salabrós. Escuma trencada a la ciutat vençuda dels arraconats. Sentinelles de les colònies vigilant els moviments dels malalts, dels moribunds dels vençuts... no fos cas que la invasió dels seus camins sense destí, fes trontollar les columnes de la França lliure igualitària i fraternal.
-Viurem aquí, mama? -la Laia esbatana els ulls, contemplant els recs de sorra plens de pluja i el desori aclaparador del camp de refugiats. Un desori pansit, animal i instintiu. Malalts i morts, criatures i vells, parracs arrapats a cossos esprimatxats, dones rentant esquinçalls allà on trenquen les onades, fortor de fems i orins, el plor d'un nen, el renec d'un avi, la pregària d'una vella que plora asseguda al costat d'una cabana.
-Només uns dies, reina -li respon la mare cercant un tros de blau al cel, enmig del blanc gèlid i estàtic d'un firmament d'hivern que no canvia.
La nena corre fins a un gos que remena la cua, l'acarona amb candidesa. El ca li llepa les galtes. La nena riu. Un feix de raigs travessa una escletxa entre les boires. Granellons de llum per l'aire humit del trencant sobre el blanc escumós del mar.
Terra endins, i nord enllà, s'acosta una foscor aterridora que amenaça amb aiguar els carrers de la platja i endur-se les parets de palla daurada. La superfície blavissa es pica. Els peixos salten esverats per l'embat de les gavines. El vent udola.

.

Saturday, December 20, 2008

Dormirem a Jónculs?

.



Recordo que no em podia treure el ruc ruc del cor.
Assegut en un amarrador rovellat del port, em posava la mà sobre les celles, com els indis de les pel·lícules, per protegir-me els ulls del guspireigs de sol sobre l'aigua.
El pare, dins la barca, ignorant del meu corsec, traginava amunt i avall amb ganes de salpar. Començava a fer calor i no eren ni les deu.
A l'últim, no vaig poder més i vaig pujar a l'embarcació. Li vaig preguntar obertament, i amb una certa impertinència, si ell i la mare tornarien a estar junts. Va alçar els braços lentament, fins a posar-se les mans darrere el clatell, en un gest de desesperació continguda. Després clogué els ulls i es pessigà suaument l'entrecella. Pronuncià i repetí a poc a poc el meu nom. Restà silenciós al llarg d'uns segons, embadalit amb els seus pensaments. Atès que semblava que no em respondria, vaig insistir-li, bo i dient-li que me'ls estimava a tots dos. Em va respondre que ells també m'estimaven, que una cosa no treia l'altra, però que la mare feia la seva vida, i que jo ja era grandet per a comprendre-ho. Com que vaig continuar protestant, va perdre la paciència i em va deixar anar, vociferant, que jo encara vivia en un món de confitura, que la vida no era un conte de fades i que ja era hora que em fes gran.
Minuts després, suposo que es va adonar que m'havia deixat desinflat com una pansa; i s'amansí. La veu li sonà més tendra, i em va recordar que ja tenia onze anys, l'edat en què els nens comencen a ser xicots i aprenen que la vida no és senzilla, i que les fantasies infantils han de deixar pas a la realitat de la vida. I em va parlar dels reis que no existien, de les mentides piadoses, del cotó fluix amb què calia embolcallar els nadons i que per a mi s'havia de convertir en matalàs d'estopa per a fer-me créixer amb l'esquena ben dreta i ben sana. I va afegir que la vida, tal com era, ja era prou bonica; i que si no ho era, s'havia de fer el cor fort i tirar endavant sense tombar el cap, perquè els qui miraven enrere es convertien en estàtues de sal.
No vaig poder evitar de dir-li que potser era cert que els reis no existien, però que els ovnis sí; perquè un amic meu n'havia vist un. Restà en silenci, sospirà, i digué, gairebé d'esma, i amb un punt de tristor a la mirada, que potser sí... que potser els ovnis sí.


*


Alguns pescadors arrossegaven cistells curulls de peixos que encara es movien. De tant en tant algun saltava fora del cove i es convulsava pel terra del moll fins que el tornaven a collir. El pare em conduí a la llotja, on hi feien la subhasta. Un home, entaforat dins d'una granota blava i brut com una guilla, agafava les caixes una per una i pronunciava molt de pressa una xifra que anava baixant desbocada fins que algú cridava un “prou” o un “jo” que volia dir que comprava. Vàrem seguir un peixater que arrossegava una caixa de daurades saltironant. El pare el coneixia, i el saludà jovial. Li explicà que érem a punt de començar les vacances, que les passaríem a mar i que baixaríem a terra tan poc com poguéssim. L'home va fer que no amb el cap, i ens va dir que érem ben estranys els de can Fanga, que els pescadors de l'Empordà es jugaven cada dia el coll per quatre duros, mentre que nosaltres en pagàvem milers per a jugar-nos el coll també. El pare va riure i va dir que tenia intenció de tornar sa i estalvi, sobretot tenint en compte que viatjava amb mi. Tot seguit, l'home em mirà, em pica l'ullet i em preguntà si m'agradava menjar peix fresc. Vaig respondre-li que sí, i a l'instant va agafar una de les daurades i la va obrir de dalt a baix amb un coltell. El peix era mig esbudellat i encara s'agitava. Vaig fer un xiscle, i li vaig fer veure a aquell home que li devia estar fent molt de mal, perquè encara era viu. Va estrafer una rialla buida i em va explicar que els peixos no tenien sensació de dolor; i que si la tenien, era més fort el seu anhel de llibertat; perquè a ell, més d'una vegada, se li havien escapat, saltironant, diversos trossos d'un mateix peix quan ja era escapçat. Mentre m'ho explicava, anava buidant els budells de l'animal amb les mans encofurnades dins d'un guant de plàstic verdós que s'anaven tenyint de vermell.

*

El pare engegà un crit eufòric, al vell estil dels pirates, i em manà que amollés les amarres. Un cop fora del port, l'embarcació començà a botar damunt les onades. Un deixant d'escuma, que es difuminava dins d'una transparència lívida, assenyalava el camí seguit. Ben aviat, la brisa començà a bufar cap a mar endins. Ens allunyàrem de la línia de la costa. Singlarem sobre tots els blaus: atzurat, turquesa, moradenc... fins arribar al lapislàtzuli de les regions que no tenien fons. Havent dinat, li vaig preguntar si dormiríem a Jónculs i em va respondre un “ves a saber” despreocupat, mentre mastegava les restes d'una sardina cuita i traginava amb un llevataps i una ampolla. Després, em va parlar del gust de no tenir res previst, de deixar-se portar per la mar allà on aquesta vulgui enviar-nos, de sorprendre'ns a cada instant amb les vivències que arriben sense haver-les buscat. Tot seguit, entrà a la cabina i s'ajagué sobre el llit; no va trigar a adormir-se.
A coberta, el sol queia a plom. Em vaig asseure dessota un tendal improvisat, prop de l'entrada de la cabina. Anava completament nu; perquè just abans de dinar, aprofitant la calma d'alta mar, m'havia capbussat amb el pare, desafiant el terror psicològic de nedar en aigües de profunditats abismals. Se'm va passar pel cap de dormir una estona, però el cert era que mai no m'havia agradat fer la migdiada. El vent havia deixat de bufar. La superfície de la mar semblava un cristall polit, i no era normal que passés això a primeres hores de la tarda. Va ser en aquest moment que vaig alçar els ulls cap al nord-est i la vaig veure; no me'n sabia avenir. Una nena, que semblava mirar-me, surava a uns trenta metres del buc. De primeres, em pensava que necessitava ajuda; érem massa lluny de terra per a trobar ningú nedant només per gust. M'hi vaig fixar millor i em vaig adonar que em somreia. Va alçar un braç i em va saludar. Tot d'un plegat, se submergí. Em vaig posar el vestit de bany, em vaig aixecar, i vaig començar a escrutar tots els reflexos de la mar que els meus ulls eren capaços d'abastar. Transcorregueren uns instants, i, com una exhalació, un rostre de nas camús i ulls de cel sorgí del fons i restà mirant-me de fit a fit a no més de dos metres de mi. Els cabells daurats de la nena dansaven amb el vaivé de la mar, que començava a arrissar-se. No podia deixar de contemplar-la; sentia com un truc al cor que em feia tremolar de cap a peus. M'agradava tant, que no desitjava res més que mirar-la. Li vaig demanar que pugés. Em va fer adéu amb la mà i es va capbussar de nou. A uns quinze metres, vaig tornar a albirar el groc encès dels seus cabells. S'acostà de nou a la barca, sallant com un dofí. Finalment, i un instant abans que desaparegués, li vaig descobrir el guspireig de les escates de la cua.
Una hora més tard, el pare es despertà; no em va voler creure. Va dir que m'havia tocat massa el sol, que potser era un lluç, o una tintorera, i que la imaginació m'havia fet veure una altra cosa. Jo li insistia que era una sirena, que l'havia vista de ben a prop. I ell, tossut, que les sirenes no existien, que ell de petit havia arribat a veure un dimoni per culpa d'un empatx amb xocolata.
Mentre ell pescava, vaig passar les hores repassant cada bri d'escuma. A mitja tarda, l'horitzó va començar a enfosquir-se i el vent es despertà enfurismat. El pare va decidir que ens en tornàvem cap a terra de seguida. El motor, però, no engegà. Després de remenar una bona estona els mecanismes, s'adonà que la causa de la fallida era que no hi havia fuel. Embogit de ràbia, renegà contra els primers grops de tramuntana; no s'explicava com s'havia pogut oblidar d'un element tan essencial com el fuel.
A l'hora baixa, la mar s'arborà. La barca s'alçava damunt les crestes obscures de les onades, per tot seguit tornar-se a ensorrar fins al fons de les valls. El vent udolava lúgubre. Llenques de boira baixa començaren a escampar-se desbocades enmig del bosc de les aigües mentre la claror color d'os del dia minvava a poc a poc.
Aleshores les vaig veure; dins la negror de la mar, apareixien com bolets, mig amagades dins la broma. Eren com una mena d'esferes indefinides, que s'acostaven com ombres, escolant-se entre les onades. El pare, amb els ulls oberts com plats, no comprenia el que estava passant. Mig atordit, em preguntà si eren caps. Li vaig respondre, tremolós, que no eren caps, que eren sirenes. Es fregà els ulls. S'eixugà l'aigua i la sal del rostre. Estraféu una expressió d'ensurt. S'agafà amb més força a la barana de la barca, i es fixà impressionat en la bonior d'éssers de tors nu que nedaven cap a nosaltres.
Finalment, les figures humanes, amb els cabells argentats o d'un groc pàl·lid com de palla, abraçant-se al buc de l'embarcació, ens empenyeren lentament cap a Jónculs.


.

Wednesday, December 17, 2008

Competició front solidaritat. Evolució front involució. Neolliberalisme salvatge. Foscor de l'univers. Burn Out.

.


.Si hi ha hagut una espurna d'evolució dins del món animal vers la humanitat, ni que sigui en fase embrionària, ha estat perquè la solidaritat i l'atenció als febles del grup, ni que sigui esporàdicament, en algun moment va començar a substituir la llei del més fort, que fins aquest moment era la que decidia qui escampava gens i qui moria sense fer-ho, o sense fer-ho prou. Allò genuïnament humà va començar a ser possible quan un individu fort va decidir mastegar l'aliment del membre del grup que ja no tenia queixals, i que d'altra manera haguera estat condemnat per la natura a morir. La competició (lentament) va començar a ser substituïda per la col·laboració, l'empatia, l'altruïsme... Per això ens diem humans, ni que ens falti encara molt per arribar-ho a ser. Abans d'aquesta revolució, per dolents que siguem ara, érem pitjors (fent servir, insisteixo, una valoració humana).

Però la selecció natural no sempre fa evolucionar cap a la humanitat. Una bonior d'espècies es degraden a formes més primàries (parlant des d'un punt de vista antropocèntric). Hi ha bacteris que evolucionen “negativament” cap a formes víriques. Recomano llegir Konrad Lorentz. Petits accidents extingeixen comunitats senceres. No podem arribar a ser humans sense l'ajut de l'evolució natural, a la qual podem orientar amb la nostra actitud i els nostres valors. Tenim la capacitat d'orientar l'evolució vers els valors humans que ens poden permetre construir una societat en pau; una pau fonamentada en la felicitat i la llibertat, i no pas en el silenci de la imposició, de la derrota o de la mort. La competició té capacitat per matar l'humà, per a fer que l'Homo sapiens hagi estat una excepció en la fosca nit de l'univers que evoluciona. Afortunadament hi deu haver més excepcions, perquè l'univers és molt gran i té molta matèria. Però personalment no m'agradaria que els meus descendents no tinguessin futur, ni que tinguessin un futur d'esclavatge.

La “llei de la selva” retorna una vegada i una altra malgrat els esforços de la societat per adoptar valors empàtics, socials, solidaris. La brutal pulsió que ens mou a competir, domina l'economia, les finances, la política, els àmbits professionals. La força fosca de l'evolució que arroseguem els gens busca camins per avançar enmig del món tecnificat i amenaça frenar l'evolució de la nostra espècie vers la humanitat.

El neolliberalisme que es va obrint pas a tots els àmbits, i que mou a competir com ho fan les bèsties salvatges, omplena tots els espais de la societat i condiciona l'evolució vers situacions més animals i menys felices. La competició arriba fins als àmbits educatius, crema professors, deseduca alumnes, construeix societats de competidors; societats injustes, insolidàries, tristes, i violentes. L'educació no té la missió de preparar persones per a la selva (o en tot cas no té només aquesta missió) sinó que té la responsabilitat de preparar persones que transformin aquesta selva en una comunitat humana superior, que tingui la capacitat de renuciar a plaers i guanys individuals en benefici de la colaboració, de la solidaritat i de l'atenció als més febles. No tenim cap necessitat d'evolucionar vers individus més forts físicament. Ens cal, però, amb urgència, evolucionar vers individus més nobles, més empàtics, més socials.

D'això en depèn el futur de la nostra espècie i sobretot la felicitat dels nostres descendents.


P.D. : El “burn out” o estrès professional dels treballadors que estan al servei d'éssers humans, i que mina l'eficiència laboral, la salut i la tranquil·litat de moltes persones, té, com a causa entre d'altres factors, la progressiva implantació de la competitivitat en àmbits que fins ara es movien amb valors de cooperació entre iguals:


http://sindicat.info/article.php?sid=20020912233311


.

Tuesday, December 16, 2008

Nadal, o el besllum d'alguna cosa enllà de l'ésser.

.



S'acosta Nadal, i serà el que volguem.
Per uns, el record de tot allò que se n'ha anat, que no es té, o que ni tan sols ha pogut arribar.
Per uns altres, la possibilitat de guanyar uns quants diners més, que al llarg de l'any, en aquesta vida difícil que ningú no ens regala.
El fet és que, rere l'escena més o menys fictícia del Nadal de cada any, s'hi amaga el desig ocult de retrobar-se amb l'origen.
Hi ha un origen; misteriós, però real. El bressol de tot ésser amb consciència. La llar ancestral del nostre ésser. No m'estic referint a records de la infantesa, sinó a records de l'origen; d'allà on venim, i d'allò que som profundament.
Tant se val com pensem, quines siguin les nostres creences. Tant se val com sigui de gran el gruix de la màscara que els cops de l'existència ens ha anat afaiçonant. L'origen de la nostra existència guspireja ho volguem o no, ho sapiguem o no; i per uns instants pica a la porta dels nostres dies i ens recorda que tot és un somni, que tot té una trama (puntets de diferents colors que configuren un punt de tonalitat pensada per tal que en companyia d'altres punts es configuri la imatge sencera). L'essencial rau rere les bambalines del gran teatre de l'ésser; i no existeix la mort, ni la por, ni el mal, ni l'angoixant terror de la misèria que amenaça amb ensulsiar-nos la vida, o el que és pitjor, la vida dels nostres fills. L'existència és una mar esvalotada on acabarà guanyant la calma de la felicitat de l'ésser. La lluita entre el no res i l'ésser té un vencedor que de tan humil no es mostra de sobte, ans es va deixant descobrir per ser més nostre, per ser més nosaltres.
Per Nadal beslluma, rere l'alabastre de la finestra que ens comunica amb quelcom diferent i superior a “existir”, la claror del que importa; i cal fer-se infant per renegar de la gran mentida dels adults que diuen ( i n'estan segurs) que els reis no existeixen i que la mort acaba amb tot. Per Nadal, enllà de l'ensucrada hipocresia dels enllumenats i els regals, guspiregen els flocs de la neu que cau en silenci, i que té per única il·luminació la celístia de la infinitud de l'univers, rere el gruix de boires i fins a l'eternitat. Per Nadal allò que no sabem, però que busquem inconscientment, pronuncia el nostre nom i continua esperant-ho tot de cadascun de nosaltres.
.