Dormirem a Jónculs?

.

Recordo que no em podia treure el ruc ruc del cor.

Assegut en un amarrador rovellat del port, em posava la mà sobre les celles, com els indis de les pel·lícules, per protegir-me els ulls del guspireigs de sol sobre l'aigua.

El pare, dins la barca, ignorant del meu corsec, traginava amunt i avall amb ganes de salpar. Començava a fer calor i no eren ni les deu.
A l'últim, no vaig poder més i vaig pujar a l'embarcació. Li vaig preguntar obertament, i amb una certa impertinència, si ell i la mare tornarien a estar junts. Va alçar els braços lentament, fins a posar-se les mans darrere el clatell, en un gest de desesperació continguda. Després clogué els ulls i es pessigà suaument l'entrecella. Pronuncià i repetí a poc a poc el meu nom. Restà silenciós al llarg d'uns segons, embadalit amb els seus pensaments. Atès que semblava que no em respondria, vaig insistir-li, bo i dient-li que me'ls estimava a tots dos. Em va respondre que ells també m'estimaven, que una cosa no treia l'altra, però que la mare feia la seva vida, i que jo ja era grandet per a comprendre-ho. Com que vaig continuar protestant, va perdre la paciència i em va deixar anar, vociferant, que jo encara vivia en un món de confitura, que la vida no era un conte de fades i que ja era hora que em fes gran.

Minuts després, suposo que es va adonar que m'havia deixat desinflat com una pansa; i s'amansí. La veu li sonà més tendra, i em va recordar que ja tenia onze anys, l'edat en què els nens comencen a ser xicots i aprenen que la vida no és senzilla, i que les fantasies infantils han de deixar pas a la realitat de la vida. I em va parlar dels reis que no existien, de les mentides piadoses, del cotó fluix amb què calia embolcallar els nadons i que per a mi s'havia de convertir en matalàs d'estopa per a fer-me créixer amb l'esquena ben dreta i ben sana. I va afegir que la vida, tal com era, ja era prou bonica; i que si no ho era, s'havia de fer el cor fort i tirar endavant sense tombar el cap, perquè els qui miraven enrere es convertien en estàtues de sal.
No vaig poder evitar de dir-li que potser era cert que els reis no existien, però que els ovnis sí; perquè un amic meu n'havia vist un. Restà en silenci, sospirà, i digué, gairebé d'esma, i amb un punt de tristor a la mirada, que potser sí... que potser els ovnis sí.

*

Alguns pescadors arrossegaven cistells curulls de peixos que encara es movien. De tant en tant algun saltava fora del cove i es convulsava pel terra del moll fins que el tornaven a collir. El pare em conduí a la llotja, on hi feien la subhasta. Un home, entaforat dins d'una granota blava i brut com una guilla, agafava les caixes una per una i pronunciava molt de pressa una xifra que anava baixant desbocada fins que algú cridava un “prou” o un “jo” que volia dir que comprava. Vàrem seguir un peixater que arrossegava una caixa de daurades saltironant. El pare el coneixia, i el saludà jovial. Li explicà que érem a punt de començar les vacances, que les passaríem a mar i que baixaríem a terra tan poc com poguéssim. L'home va fer que no amb el cap, i ens va dir que érem ben estranys els de can Fanga, que els pescadors de l'Empordà es jugaven cada dia el coll per quatre duros, mentre que nosaltres en pagàvem milers per a jugar-nos el coll també. El pare va riure i va dir que tenia intenció de tornar sa i estalvi, sobretot tenint en compte que viatjava amb mi. Tot seguit, l'home em mirà, em pica l'ullet i em preguntà si m'agradava menjar peix fresc. Vaig respondre-li que sí, i a l'instant va agafar una de les daurades i la va obrir de dalt a baix amb un coltell. El peix era mig esbudellat i encara s'agitava. Vaig fer un xiscle, i li vaig fer veure a aquell home que li devia estar fent molt de mal, perquè encara era viu. Va estrafer una rialla buida i em va explicar que els peixos no tenien sensació de dolor; i que si la tenien, era més fort el seu anhel de llibertat; perquè a ell, més d'una vegada, se li havien escapat, saltironant, diversos trossos d'un mateix peix quan ja era escapçat. Mentre m'ho explicava, anava buidant els budells de l'animal amb les mans encofurnades dins d'un guant de plàstic verdós que s'anaven tenyint de vermell.

*

El pare engegà un crit eufòric, al vell estil dels pirates, i em manà que amollés les amarres. Un cop fora del port, l'embarcació començà a botar damunt les onades. Un deixant d'escuma, que es difuminava dins d'una transparència lívida, assenyalava el camí seguit. Ben aviat, la brisa començà a bufar cap a mar endins. Ens allunyàrem de la línia de la costa. Singlarem sobre tots els blaus: atzurat, turquesa, moradenc... fins arribar al lapislàtzuli de les regions que no tenien fons. Havent dinat, li vaig preguntar si dormiríem a Jónculs i em va respondre un “ves a saber” despreocupat, mentre mastegava les restes d'una sardina cuita i traginava amb un llevataps i una ampolla. Després, em va parlar del gust de no tenir res previst, de deixar-se portar per la mar allà on aquesta vulgui enviar-nos, de sorprendre'ns a cada instant amb les vivències que arriben sense haver-les buscat. Tot seguit, entrà a la cabina i s'ajagué sobre el llit; no va trigar a adormir-se.
A coberta, el sol queia a plom. Em vaig asseure dessota un tendal improvisat, prop de l'entrada de la cabina. Anava completament nu; perquè just abans de dinar, aprofitant la calma d'alta mar, m'havia capbussat amb el pare, desafiant el terror psicològic de nedar en aigües de profunditats abismals. Se'm va passar pel cap de dormir una estona, però el cert era que mai no m'havia agradat fer la migdiada. El vent havia deixat de bufar. La superfície de la mar semblava un cristall polit, i no era normal que passés això a primeres hores de la tarda. Va ser en aquest moment que vaig alçar els ulls cap al nord-est i la vaig veure; no me'n sabia avenir. Una nena, que semblava mirar-me, surava a uns trenta metres del buc. De primeres, em pensava que necessitava ajuda; érem massa lluny de terra per a trobar ningú nedant només per gust. M'hi vaig fixar millor i em vaig adonar que em somreia. Va alçar un braç i em va saludar. Tot d'un plegat, se submergí. Em vaig posar el vestit de bany, em vaig aixecar, i vaig començar a escrutar tots els reflexos de la mar que els meus ulls eren capaços d'abastar. Transcorregueren uns instants, i, com una exhalació, un rostre de nas camús i ulls de cel sorgí del fons i restà mirant-me de fit a fit a no més de dos metres de mi. Els cabells daurats de la nena dansaven amb el vaivé de la mar, que començava a arrissar-se. No podia deixar de contemplar-la; sentia com un truc al cor que em feia tremolar de cap a peus. M'agradava tant, que no desitjava res més que mirar-la. Li vaig demanar que pugés. Em va fer adéu amb la mà i es va capbussar de nou. A uns quinze metres, vaig tornar a albirar el groc encès dels seus cabells. S'acostà de nou a la barca, sallant com un dofí. Finalment, i un instant abans que desaparegués, li vaig descobrir el guspireig de les escates de la cua.
Una hora més tard, el pare es despertà; no em va voler creure. Va dir que m'havia tocat massa el sol, que potser era un lluç, o una tintorera, i que la imaginació m'havia fet veure una altra cosa. Jo li insistia que era una sirena, que l'havia vista de ben a prop. I ell, tossut, que les sirenes no existien, que ell de petit havia arribat a veure un dimoni per culpa d'un empatx amb xocolata.
Mentre ell pescava, vaig passar les hores repassant cada bri d'escuma. A mitja tarda, l'horitzó va començar a enfosquir-se i el vent es despertà enfurismat. El pare va decidir que ens en tornàvem cap a terra de seguida. El motor, però, no engegà. Després de remenar una bona estona els mecanismes, s'adonà que la causa de la fallida era que no hi havia fuel. Embogit de ràbia, renegà contra els primers grops de tramuntana; no s'explicava com s'havia pogut oblidar d'un element tan essencial com el fuel.
A l'hora baixa, la mar s'arborà. La barca s'alçava damunt les crestes obscures de les onades, per tot seguit tornar-se a ensorrar fins al fons de les valls. El vent udolava lúgubre. Llenques de boira baixa començaren a escampar-se desbocades enmig del bosc de les aigües mentre la claror color d'os del dia minvava a poc a poc.
Aleshores les vaig veure; dins la negror de la mar, apareixien com bolets, mig amagades dins la broma. Eren com una mena d'esferes indefinides, que s'acostaven com ombres, escolant-se entre les onades. El pare, amb els ulls oberts com plats, no comprenia el que estava passant. Mig atordit, em preguntà si eren caps. Li vaig respondre, tremolós, que no eren caps, que eren sirenes. Es fregà els ulls. S'eixugà l'aigua i la sal del rostre. Estraféu una expressió d'ensurt. S'agafà amb més força a la barana de la barca, i es fixà impressionat en la bonior d'éssers de tors nu que nedaven cap a nosaltres.
Finalment, les figures humanes, amb els cabells argentats o d'un groc pàl·lid com de palla, abraçant-se al buc de l'embarcació, ens empenyeren lentament cap a Jónculs.

.