Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, December 21, 2008

Catalans d'Agdé

.



Bruts, esgotats, amb la roba amarada de suarda i els solcs dessota els ulls moradencs i enfonsats; la nineta tremolosa. Repic a portes que s'obren dubtoses. Mirades de desconfiança. Por dels rics per la fam dels miserables. Por dels castellers en veure perillar, ni que sigui un bri, la calidesa de la seva llar flairosa.

Baixen de les muntanyes com ombres del més enllà. Arrosseguen enyorances i tragèdies. La mort els ha assenyalat la faç i malda per endur-se'ls. Desenes. Centenars. Milers. Envaeixen França amb l'arma de la llàstima. Repic vergonyant de gana i fred. Els qui manaven són a casa d'algú. Els qui morien a les trinxeres, els qui cridaven a les places i als carrers, s'arrosseguen com bèsties de bast desnonades. La cerimònia de la humiliació dels llibertaris, dels somiadors, dels qui varen creure en utopies massa perfectes. El poder ancestral de la nit, gelós de la joventut de la vida, els esclafa amb acarnissament, com si volgués assegurar-se que mai més no gosarà posar en dubte el poder terrenal dels botxins de l'alegria.
La posta vermella tenyeix l'arena d'Argelers. Bancades de fusta. Xarxes gèlides de rovell salabrós. Escuma trencada a la ciutat vençuda dels arraconats. Sentinelles de les colònies vigilant els moviments dels malalts, dels moribunds dels vençuts... no fos cas que la invasió dels seus camins sense destí, fes trontollar les columnes de la França lliure igualitària i fraternal.
-Viurem aquí, mama? -la Laia esbatana els ulls, contemplant els recs de sorra plens de pluja i el desori aclaparador del camp de refugiats. Un desori pansit, animal i instintiu. Malalts i morts, criatures i vells, parracs arrapats a cossos esprimatxats, dones rentant esquinçalls allà on trenquen les onades, fortor de fems i orins, el plor d'un nen, el renec d'un avi, la pregària d'una vella que plora asseguda al costat d'una cabana.
-Només uns dies, reina -li respon la mare cercant un tros de blau al cel, enmig del blanc gèlid i estàtic d'un firmament d'hivern que no canvia.
La nena corre fins a un gos que remena la cua, l'acarona amb candidesa. El ca li llepa les galtes. La nena riu. Un feix de raigs travessa una escletxa entre les boires. Granellons de llum per l'aire humit del trencant sobre el blanc escumós del mar.
Terra endins, i nord enllà, s'acosta una foscor aterridora que amenaça amb aiguar els carrers de la platja i endur-se les parets de palla daurada. La superfície blavissa es pica. Els peixos salten esverats per l'embat de les gavines. El vent udola.

.

1 comment:

Unknown said...

Mai no farem prou per tal que no s'oblidi allò que fa fer avergonyir el món.
Encara ens n'avergonyim ara. D'haver estat un món cec, sord i mut.
I el que no podem permetre és que el monstre reneixi, per l'oblit.
Gràcies per recordar.