La Nòria. Programes del cor. Esclaus sotmesos a tortures per diners. Aplaudiments amb infal·libilitat.

.

Pronuncien un mot punyent, una frase enginyosa, i els aplaudiments del públic atorguen la infal·libilitat a la gloriosa tasca del “periodista” del cor, que sadolla del tot la seva vocació, fustigant amb acarnissament la donota baixa i mesquina que ha gosat cobrar una milionada per a vendre les seves opinions sobre un pobre professor d'universitat que la va defensar d'un maltractador i a qui ella no només no li agraeix el gest sinó que l'acusa de provocador. És clar que ningú reflexiona sobre el fet que si hi ha algú que cobra, és perquè algú altra paga. ¿És més culpable el que cobra que el que paga? I el periodista de primera fila estrafà una veu de sentència i crida amb l'ànima: “Quien diga que Gran Hermano es televisión basura, no tiene ni puta idea de televisión” I els aplaudiments d'un públic enfervoritzat atorguen novament la infal·libilitat als gloriosos mots del periodista pluriempleat, milionari, rialletes i adorador de personalitats públiques. I jo m'adono i certifico, i fins i tot proclamo amb orgull, que si ell té raó, ni tinc ni vull tenir “puta idea de televisió”. I el rialletes burxa, punxa, fereix, posa el dit a la nafra, perquè la víctima “molt ben pagada” se senti humiliada, vençuda, exhibida, destruida davant de tot el país. El periodista rialletes que se les heu d'expert televisiu, però que no fa altra cosa que adorar l'audiència, que vendre la seva dignitat professional a l'audiència, que lliurar les seves capacitats a la producció d'un bodri televisiu que hipnotitza els ramats que contemplen les desgràcies alienes. Ramats que anhelen fugir, ni que sigui uns instants, de les seves pròpies pors i misèries. I el bodri televisiu creix, i triomfa pels milions que genera, que ho dignifiquen tot, i que converteixen en professional la prostitució del periodisme; i en noble, la feina de torturador de masoquistes addictes als diners o encadenats a les necessitats econòmiques més innecessàries. Els diners tenen aquest poder: en fan senyors, dels miserables, i savis, dels mediocres. I cada dissabte la mateixa història, la humiliació pública d'algú que s'hi ofereix per diners; i un feix d'éssers que de vegades han ensenyat periodisme a la universitat, fan un aterratge vergonyós a l'aeroport enfangat dels diners, de la violència dialèctica, dels sofismes, de la manipulació de l'audiència, i passen per triomfadors. I si algú gosa discutir el seu triomf no tenen pas cap problema, fan aplaudir el públic i es tornen a convèncer que han triomfat. Ells s'ho faran.

Raymond Carver

.

Voldria compartir amb tots vosaltres un resum d’un article sobre Raymond Carver, un dels millors escritors de relats, que va ser publicat a “El País” del diumenge 18 de Desembre de 2005.
En Raymond Carver fou el màxim representant del minimalisme narratiu.
Al final de la seva vida la seva prosa es va anar allargant, i cada vegada s’assemblava més a la novel·la.
Fixeu-vos quins consells i quines experiències ens regala:

No aixecar la ploma del paper fins haver acabat el relat, deixar-se portar pel corrent de la història. Enclaustrar-se en la solitud sota les imatges que ens inspiren i no parar fins haver acabat la primera versió de la història que volem desenvolupar. No corregir res fins que no s’ha acabat la primera versió. Començar després a rescriure-la. Fer-ne totes les versions que calguin, ni que siguin trenta.

Obsessiva exactitud en les paraules.

La màxima precisió en allò que es diu, és l’única moral de l’escriptura.

L’exactitud sintàctica de la paraula era un element religiós per a ell.

Els seus relats de joventut estaven influïts per Hemingway i Kafka.

Quan ja era un autor consagrat, no li feia por de mostrar els seus primers treballs.

Creia en l’eficàcia de la paraula, fos substantiu o verb, en front la frase relliscadissa, abstracta o capriciosa.

La revisió del seu treball era quelcom natural en ell i gaudia fent-ho.

No li interessaven gaire les revelacions que cauen del no res, ni els caràcters difusos.

Més que els relats que ens diuen el que no sabem, li interessaven els relats que expliquen allò que tothom sap, però que ningú no diu.

Sempre va creure que la paraula pot conduir a l’acció, que el llenguatge té poder i que necessita d’una gran responsabilitat. Vigilava molt el que deia perquè sabia que les paraules poden ferir profundament.

Afirmava que si ets respectuós amb els personatges d’una història, això et revelaria tot el que ha de ser explicat de la història.

.

.

Arriba el “Gran Germà” per a tots, vulguem o no.

.

Amb la digitalització del B.O.E. , dels diaris oficials de les diferents comunitats autònomes, de les hemeroteques, i en general dels documents d'una bonior d'oficines i d'associacions, desapareix la intimitat pel que fa al passat de les persones; i sembla que no s'hi pot fer gaire per evitar-ho.
Així doncs, el director d'institut que de jove fou multat per pixar-se al carrer, haurà d'assumir les burles dels seus alumnes cada vegada que entrant al google descobreixin el seu error de joventut exhibit pel Gran Germà digitalitzat d'algun registre oficial (cas verídic). O aquell diputat independentista que als disset anys, quan encara no tenia inquietuds polítiques ni prou coneixements d'història, va fer l'examen d'ingrés a l'acadèmia militar de Saragossa (cas hipotètic) haurà d'assumir el seu passat; és clar que sempre podrà treure l'exemple de l'avi Macià, que fou militar i amb graduació, o del Piqué, que fou comunista i mira'l ara. Potser encara més dramàtic seria l'exemple d'algú ( que podrien ser milers) que de jove caigué en les drogues, traficà, fou condemnat, complí presó, es reinsertà, i ara viu tranquil i feliç amb un passat assumit i superat, encara que desconegut (bé... desconegut fins ara).
Resumint, ens han robat el dret a oblidar, a passar pàgina del tot, a deixar enrere els errors, a començar de nou davant la societat. I sembla que no té volta enrere.
La solució, com sempre passa amb les crisis, portarà a l'últim beneficis encara més grans. Per exemple, l'exercici d'evidenciar la necessitat que tots tenim de viure la nuesa vital que ens fa mostrar-nos com som, i com hem estat, i no donar-hi importància. Fins i tot, sovint, l'evolució personal exhibida no representa altra cosa que la constatació d'una riquesa, la d'haver conegut tots els costats de la vida, tots els costats de les idees, tots els costats de l'existència, i haver escollit finalment el que en consciència creiem més adequat.
Pensant en mi, m'adono que el meu passat no amaga res que no hagi dit des de sempre, sobretot des que tinc el goig de poder-ho dir a través d'un blog com aquest al qual he batejat com a “Nuesa Literària”. Jo no he estat als dos costats de la vida (per sort o per desgràcia, no és sempre qüestió de mèrits); sí que és cert, però, que he estat als dos costats (o als mil costats) de les idees, i me'n sento satisfet. Mirant enrere, no em penedeixo de cap etapa de la meva evolució ideològica. Em penedeixo, òbviament, d'errors que he comès, similars als que tothom ha comès (i que de sort no estan a l'abast del Gran Germà digitalitzat, almenys de moment; al pas que anem acabaran posant una càmera en algun satèl·li que enregistrarà cada segon del passat de les persones), però pel que fa a les idees, sempre he tingut les que en cada moment he considerat més encertades, segons els coneixements del moment i la percepció de la realitat de cada instant de la vida. Per tant, el fet que la meva vida estigui a l'abast del món, m'emplena d'una estranya tranquil·litat, la de saber que tot ha valgut la pena, i que la nuesa (vital, intrahistòrica, social, etc.) cada vegada esdevé un element més necessari per les persones. Cal que tothom assumeixi el seu passat i que sigui capaç de relativitzar-lo, i que a qui no li agradi el nostre passat que s'hi posi fulles; tenim dret a ser “nosaltres”, tenim dret a haver estat “nosaltres”, i tenim dret a continuar sent “nosaltres” malgrat que el Gran Ull ho vegi tot i ho exhibeixi tot. Ho hem de veure així per dos motius: perquè és la millor actitud, i perquè el Gran Germà ja existeix i es complirà allò que està escrit a la Bíblia: “tot el que resta ocult serà exhibit...”

Si voleu consultar un enllaç interessant:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Google/tendra/olvidar/pasado/elpepusoc/20080122elpepisoc_1/Tes

.

Som com som

.

Buf de pols d'estels que aixeca l'aire,
baf de pluja i sang, rosada freda.
Nit d'espelmes minses que s'ofeguen.
Lent i enterc, camino per la selva.
Salva el cor la llum del sol a l'aigua,
l'escalfor d'un bes perdut i amarg,
bo i la falsa percepció dels dies;
fum vermell d'orgull i de mentida.
Som com som i res no és com guspira.

Pas a pas, l'empremta se'ns barnissa:
os de ferro i sutge, plora i fimbra;
tenebror de mort esllangorida;
pedra, terra, cendra, suarda i vidre.
Glop de pena i pànic, peu de tigre,
negra nit agreja i s'esllavissa;
bo i la falsa sensació de viure,
brum de por, que gruny i ens fa la guitza.
Som com som i res no ens eternitza.

Tuf de molts, de mels de rusc d'estigma.
Tofa d'herba de vínil i pega.
Brega, angoixa, murga, nua llesca,
de forats d'estopa i de mantega.
Lent i enterc, camino i m'emfarfega.
Ventegada de mercantilisme.
Un i un són dos, i dos són guerra;
si mai no en tenim prou d'aquesta frega.
Grum de fang negrenc a l'aigua neta.
Som com som i res no és mai com era.

.

Esculls

.

La navegació està amenaçada per una bonior d'esculls incontrolables i imprevisibles; però si naveguem espaordits, mai no tindrem prou serenor per a esquivar-los, ni prou coratge per evitar l'enfonsament en cas d'ensopegar. I de cap manera no podem renunciar al viatge, se'ns endú endavant, i negar-se a viatjar significa llençar-se de cap contra els esculls i concedir-los la victòria abans d'hora.

.

“La ola” (Die Welle) del director Dennis Gansel

.

A banda de la trama central de la pel·lícula, l'obra també descriu amb eficiència el teixit social de l'Alemanya d'avui dia, i torna a plantejar el trauma encara no superat del nazisme; el complex de culpa, o la comprensió de per què va passar tot el que va passar.
Molt adequada pels professors que vulguin explicar als seus alumnes de batxillerat els mecanismes del feixisme, o, en general, els mecanismes que fan que qualsevol col·lectiu de persones pugui arribar a tenir una consciència de grup tan gran, que arribi a excloure o menysprear els qui no en formen part. Així, al llarg de la narració de la història (basada en fets reals), apareix, com element agombolador dels membres del grup, la defensa dels integrants de la organització, la uniformitat, la intolerància enfront les diferències i les individualitats, la submissió de la llibertat individual als interessos del col·lectiu, l'arranament de qualsevol diferenciació personal en benefici dels senyals identitaris del grup.
En el fons, qualsevol grup pot descobrir en si mateix, trets comuns, paral·lelismes inquietants, amb el col·lectiu que protagonitza la pel·lícula; el problema esdevé quan aquesta similitud és excessiva.
La pregunta que ens hauríem de fer després de veure la pel·lícula és: ¿hem participat alguna vegada en algun projecte, partit, agrupació, associació... que ens hagi portat a sentir-nos, ni que sigui en dosis molt petites, com els personatges d'aquesta història?
.

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.

Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.

.