Pronuncien un mot punyent, una frase enginyosa, i els aplaudiments del públic atorguen la infal·libilitat a la gloriosa tasca del “periodista” del cor, que sadolla del tot la seva vocació, fustigant amb acarnissament la donota baixa i mesquina que ha gosat cobrar una milionada per a vendre les seves opinions sobre un pobre professor d'universitat que la va defensar d'un maltractador i a qui ella no només no li agraeix el gest sinó que l'acusa de provocador. És clar que ningú reflexiona sobre el fet que si hi ha algú que cobra, és perquè algú altra paga. ¿És més culpable el que cobra que el que paga? I el periodista de primera fila estrafà una veu de sentència i crida amb l'ànima: “Quien diga que Gran Hermano es televisión basura, no tiene ni puta idea de televisión” I els aplaudiments d'un públic enfervoritzat atorguen novament la infal·libilitat als gloriosos mots del periodista pluriempleat, milionari, rialletes i adorador de personalitats públiques. I jo m'adono i certifico, i fins i tot proclamo amb orgull, que si ell té raó, ni tinc ni vull tenir “puta idea de televisió”. I el rialletes burxa, punxa, fereix, posa el dit a la nafra, perquè la víctima “molt ben pagada” se senti humiliada, vençuda, exhibida, destruida davant de tot el país. El periodista rialletes que se les heu d'expert televisiu, però que no fa altra cosa que adorar l'audiència, que vendre la seva dignitat professional a l'audiència, que lliurar les seves capacitats a la producció d'un bodri televisiu que hipnotitza els ramats que contemplen les desgràcies alienes. Ramats que anhelen fugir, ni que sigui uns instants, de les seves pròpies pors i misèries. I el bodri televisiu creix, i triomfa pels milions que genera, que ho dignifiquen tot, i que converteixen en professional la prostitució del periodisme; i en noble, la feina de torturador de masoquistes addictes als diners o encadenats a les necessitats econòmiques més innecessàries. Els diners tenen aquest poder: en fan senyors, dels miserables, i savis, dels mediocres. I cada dissabte la mateixa història, la humiliació pública d'algú que s'hi ofereix per diners; i un feix d'éssers que de vegades han ensenyat periodisme a la universitat, fan un aterratge vergonyós a l'aeroport enfangat dels diners, de la violència dialèctica, dels sofismes, de la manipulació de l'audiència, i passen per triomfadors. I si algú gosa discutir el seu triomf no tenen pas cap problema, fan aplaudir el públic i es tornen a convèncer que han triomfat. Ells s'ho faran.
No comments:
Post a Comment