Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, December 29, 2012

Qualsevol objectiu nacional o polític només té sentit si arriba per procediments democràtics i humans. Canviem la dinàmica de la història.



Fins avui, a la història, els compromisos i les complicitats internacionals només han aparegut rere l'esperó dels interessos. Les nacions s'han ajudat entre elles quan han tingut alguna cosa a guanyar. Els ideals internacionals de cooperació, harmonia i fusió només s'han materialitzat si darrere del visible hi han reposat, amb una força prou convincent, un bon feix de promeses de mercat, de negocis potencials, de guanys palpables. 
Les nacions, són, si fa no fa com les persones: façana de dignitat que cobreix un substrat animal amb aparent bona voluntat però profundament instintiu. Que li expliquin a França quan va ser envaïda per Hitler al 1939 davant la diplomàcia ofesa d'Anglaterra i dels Estats Units, que van deixar que cremessin França sense intervenir-hi. Els japonesos van haver de bombardejar Pearl Harbour perquè l'oncle Sam prengués consciència que calia entra a la guerra. Encara que mai no ho diran, a les digníssimes nacions democràtiques els importa ben poc el futur de les altres nacions si no tenen una raó prou convincent per a comprometre's en la seva ajuda; i aquesta raó, fins avui, ha estat el diner, l'energia o la supervivència.
És per això que la violència no és la solució per a cap fita. Les victòries definitives són les de la humanitat, les del respecte, les del convenciment de les persones. Cal canviar la dinàmica sanguinària de la història. Cal dedicar tots els esforços a convèncer l'oponent, apel·lant a la seva humanitat, abans que l'oponent no es converteixi en enemic. Els enemics no raonen; els oponents encara són humans; o intenten ser-ho, encara que pugui no semblar-ho. 
La humanitat dels oponents és la societat civil que pensa, que sent, que estima, que posseeix empatia, que respecta, que opina. La humanitat de les nacions (de les properes i de les llunyanes) és la seva gent, les seves famílies. Les complicitats i compromisos que cal buscar amb urgència són els de la consciència de les persones que sostenen les nacions. Cal convèncer la gent del fet que ells i elles han de ser les columnes dels governs i dels estats, sense por i sense mandra. 
La guerra és l'enemic de tothom; del qui guanya i del qui perd. Dins del vaivé macabre de l'onada de la guerra, ara moren les famílies estimades dels uns, i després, quan l'onada torna enrere, moren les famílies estimades dels altres. La guerra és la destrucció de la humanitat, d'una nació i de l'altra. Les victòries definitives són les que s'assoleixen en la pau, amb la força de la consciència democràtica i de la humanitat de les persones. És urgent de cercar complicitats i compromisos humans per aconseguir la independència i la llibertat de tots els pobles.

Hauré de sentir, temps a venir, com molts estrangers retrauran a França alguns ponts que no han estat volats, alguns pobles que no han cremat i tots els homes que no hauran mort. Però és tot el contrari, exactament el contrari, el que a mi m'impressiona tant. És la nostra immensa bona voluntat de tapar-nos els ulls i les orelles. És la nostra lluita desesperada contra l'evidència. Encara que res no pugui servir de res, fem saltar els ponts, tanmateix, per tal de jugar aquest joc. Cremem pobles de debò per jugar el joc. I és per jugar el joc que moren els nostres homes.

Antoine de Saint Exupery.
PILOT DE GUERRA

Thursday, December 27, 2012

Serra d'Aralar. Aralarko San Migel Santutegia. Lekunberri.



La Serra d'Aralar és un gran massís càrstic situat entre les províncies de Guipúscoa i Navarra. El paisatge és ple de valls cobertes sempre d'herba, coves, simes, fòssils del fons marí, fagedes... L'ocupació de l'indret des de la prehistòria permet trobar-hi dòlmens i d'altres sorpreses, algunes encara per descobrir.
A la Serra d'Aralar s'hi troba el santuari de Sant Miquel, a prop del poble de Lekunberri.

























Wednesday, December 26, 2012

Donòstia de nit i el conte que ens explica la ment.


La nit és un escenari en el qual alguns actors que durant el dia passen desapercebuts s'acaben convertint en les figures principals del drama o de la comèdia; o del drama i la comèdia. 
La nit, al capdavall, només ho és en relació a la nostra percepció; perquè al món hi ha el mateix de nit que quan cau la llum del sol; la mateixa matèria, el mateix ordre, tot és exactament igual que de dia. És de nit perquè no veiem el món igual. 

Apareix, aquí, de nou, el dilema entre el que hi ha i el que veiem. 
Si el que hi ha no es pot separar del que sentim, i si el que sentim configura el que de debò hi ha, aleshores la nit no és una qüestió subjectiva, sinó un món nou i diferent; i no només la nit, sinó cada instant; cada instant és nou, i a cada moment tot és diferent a com era un moment abans. 
Si, per contra, el que hi ha no depèn del que sentim; nit i dia són pràcticament idèntics; només variaran les petites modificacions que produeix el temps entre qualssevol parell d'instants de temps que comparem.
Al capdavall, el que percebem és un model fet de sensacions i creat per la nostra ment a partir d'uns estímuls reals i objectius externs a la nostra consciència. El món que copsem és un conte que la ment ens explica perquè siguem capaços de comprendre aquella petita part de la realitat que ens és necessari conèixer per tal de sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos.

A banda de tot, i potser és el més important, Donòstia, de nit, és molt bella.






Monday, December 24, 2012

La punta dels icebergs de plàstic

 Imatges d'Hondarribia


Va bé saber que en algun racó existeix la bellesa dels contes, la pedra amarada de vida que regala el verd a la grisor del món; la reixa daurada; el pom argentí; el cedre immens que dibuixa sil·luctes fantasmagòrics en un parterre dissenyat per una harmonia eterna. Va bé adonar-nos que els poemes romàntics tenen un indret a on convertir-se en matèria; allà on es troben els fantasmes que s'entesten a continuar creient que la bellesa pot brollar de la humanitat, com de qualsevol altra fura natural. Va bé descobrir que l'elegància va de la mà de la llibertat, ben arran d'on les onades retrunyen esquitxant cossos completament nus, més bells encara que les estàtues gregues cobertes de molsa. Fa una mica de pena evidenciar la ceguesa imperant que es manifesta en una indiferència absoluta davant aquests guspireigs de bellesa infinita. Els fantasmes, els esperits, els poetes romàntics, els herois, els nus gloriosos, la humanitat eterna... resta invisible a tants que es fixen en la punta d'un iceberg de plàstic (que no és tan fred).

La llum del sol, reflectida amb diferents colors damunt de tota aquesta creació, ens diu que l'existència continua tenint esperança en la humanitat, que creu en la nostra consciència, que la bellesa que pocs perceben serà l'última paraula de tot. Enmig dels lladrucs dels violents, dels orbs, dels buits, s'escolen aromes vencedors de bellesa i vida, amaren els immensos espais de l'existència, i són més poderosos que el mal i que la mort; ells perduraran quan els lladrucs esdevindran silenci; s'esvairan com les ombres amb la llum del Sol.

La matèria combat per assolir la matèria; però la matèria un dia s'esfondrarà i descobrirem que només hi ha sensacions a la consciència, reflexos d'un ordre majestuós i ple d'amor. El botí dels combatents dependrà del que siguin capaços de copsar.

El triomf momentani del violent és el d'escampar la filosofia de la por a tots els àmbits; la por dins la llei, la por dins l'educació, la por dins la sexualitat, la por a les relacions entre les persones, la por dins de qualsevol creença. No permeteu que ensinistrin la llibertat com si fos un animal perillós; no permeteu que l'encadenin a la uniformitat, a l'imperi d'un gust per damunt dels altres; no tolereu que la bellesa continuï essent esclava i proscrita, que continuï segrestada per una única visió de l'harmonia. No permeteu que la llibertat es deslligui de l'amor, ni que l'amor es deslligui de la llibertat; són el mateix. 





Wednesday, December 19, 2012

Som magdalenes crues, sense coure.


Som com un pastis poc cuit; com un brioix a mig fer, com un “quasi sóc allò que crec que sóc”. Tan bells com són els guspireigs de sol damunt la mar a la riba de la Cala Fonda. Tan impactant com apareix la volta del cel esbandit al capdamunt d'un pic nevat enllà del qual només hi ha infinit. Tan brutal com és existir. Nosaltres, micos creguts; estem a mig fer; i no en tenim la culpa.

Avui he vist una altra ximpanzé, dins d'un cotxe, escridassant, com a bona ximpanzé, el senyor del cotxe del davant per no se sap ben bé què. La ximpanzé se sentia segura dins la seva carcassa de ferro i plàstic; i cridava i cridava sense humanitat. 
He vist, també, una colla de ximpanzés vestits de delinqüents (tern i corbata com el Millet, com el Díaz Ferran, com tants...), que des dels seus despatxos de Madrid en comptes d'oferir les mans esteses, o el diàleg, o la raó, o la lògica, o l'intercanvi de visions... per a tractar el tema d'un poble que vol opinar sobre el seu futur, es dediquen a amenaçar amb inhabilitar el líder d'aquest poble, menyspreant els vots, la democràcia i el dret a decidir. Els mateixos micos que van fent amen als alemanys quan es tracta de prioritzar el retorn d'un deute que el poble no ha contret però que ha de pagar per davant de les necessitats de sanitat o d'educació. 

Som, definitivament, magdalenes crues; sense coure. Ens falta temps de cocció; per això ens matem, ens torturem, ens destruïm, ens odiem. Per això, de tant en tant, deslliguem el monstre que duem a dins i actuem com a diables, dibuixant escenaris de guerra i de menyspreu que converteixen la terra en infern i les persones en éssers pitjors que els animals salvatges.

Tenim a les mans ser alguna cosa més; potser el gruix dels Homo sapiens de moment no pot, però els individus sí; els individus podem ser allò que ens creiem que som: humans. És a les nostres mans; ni que només sigui per a demostrar que ho podem ser. 
Feu bé fins i tot allò que ningú mai no sabrà que feu bé, i sereu humans. Prioritzeu la bondat per damunt de la perfecció. Gaudiu de la bellesa dels guspireigs del sol damunt la mar a la riba de la Cala Fonda. Cregueu en la bondat i en la bellesa de la vida encara que els animals sapiens s'entestin a desdir-vos-en. No jutgeu ningú; fan el que poden; no són culpables de tenir el “voler” malalt. No saben què són; no saben com val el que són. No saben com n'és de miraculós “ser”. És més increïble el fet de ser que el fet que hi hagi déu; i en canvi molts creuen en déu i no s'adonen de com n'és d'increïble ser.

Cal protegir-nos dels genocides sapiens que dormen al cor de tots i que poden despertar quan el seu ego, el seu xovinisme, la seva violència latent sigui esperonada a esclafar, a destruir. Encara no són humans, i no se n'adonen.

Tuesday, December 18, 2012

El "voler" necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat.


La tardor s'acaba. Les estacions són tan relativament breus com la vida humana. Tres mesos semblen llargs períodes que al capdavall passen i deixen de ser. Un instant és, i ja no és. La mateixa bellesa es canvia de vestit. Ara plou aigua, i el vent fa olor d'ozó, flaire de carrers mullats, trepitjades de dones grans que van a missa, bufada d'aire humit que arrossega fulles seques. Ara plouen fulles que entapissen Vallparadís. Tot és silenci; parlen els morts. El silenci carregat de memòria és la veu dels morts que en aquest mateix paisatge van ser tan vius com nosaltres som ara. Plou melangia de tardor al bosc de sempre; aroma de plàtan moll, de fang xop, de pedra que regalima pluja. Plou vida.
Avui he tornat a enviar una novel·la a concurs; feia temps que no passava.
L'Oriol Junqueres i el president s'han entès, i un poble es posa dempeus per reclamar el seu dret a ser consultat, a ser considerat poble i no pas un tros sense completar.
I enmig de tot, escolto la veu d'algú que diu “No és que no pugui, és que no li dóna la gana”. Però em fa l'efecte que el “voler” sovint el tenim malalt, i que ens fa el que pot. Malalt o mancat o afeblit o confús o coaccionat o mig cec. El “voler” necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat. El “voler” és un òrgan feble com ho és el ronyó, el fetge, el cor... Igual com hi ha malalts del cor hi ha malalts del “voler”. Els metges del “voler” són els pares, els educadors, els qui estimen. El beuratge que atorga el do de ser lliures és l'amor. Qui és estimat, es cura el “voler”. 

Saturday, December 15, 2012

Gardel, l'altre argentí del Barça.



Segons els investigadors Juan Carlos Esteban, George Galopa i Monique Ruffié, autors del llibre "El padre de Gardel", l'altre argentí del Barça, Charles Gardes, va néixer a Toulouse (França), l'11 de desembre de 1890. El seu pare, Paul Lassere, era un xicot que feia el servei militar i que, dos mesos abans de néixer el Charles, va fugir espaordit. La mare del Charles, la Bertha, es va quedar sola amb una criatura en una època en què les mares solteres, fins i tot a França, eren un estigma per a tota la família. La Bertha va haver de fugir a l'Argentina, mentre que Paul Lassere acabaria sent un lladre professional a Paris.
La Berth, a l'Argentina, va començar una nova vida amb el seu fill, que anys més tard canviaria el seu nom pel de Carlos Gardel. En Charles Gades, quan va començar la primera guerra mundial, per evitar-se d'haver d'anar a matar persones uns quants milers de quilòmetres més al nord, va marxar a l'Uruguai, i es va nacionalitzar uruguaià, ja que en aquella època ho posaven més fàcil que a l'Argentina. Es va canviar el cognom de Gardes a Gardel, i va mentir dient que havia nascut a Tacuarembó, a l'Uruguai; sempre és millor mentir que matar persones. Anys més tard, es nacionalitzaria argentí, que en realitat era el que ell era.
A la dècada dels vint, Carlos Gardel va seguir força el Barça, i va arribar a tenir una gran amistat amb alguns dels jugadors, entre ells Samitier. Va guiar i acompanyar l'equip al llarg de la gira que va dur a terme a l'agost de l'any 1928; una gira molt desafortunada per al Barça pel que fa als resultats. I fixeu-vos com anaven les coses en aquell temps: en tornar de la gira, Samitier i Castillo van ser sancionats pel mateix Barça amb no jugar al llarg d'un any sencer en considerar que havien mostrat poc interès als partits que havien disputat; sembla que la sanció no es va arribar a complir perquè el Barça els necessitava.

M'ha fet gràcia trobar aquesta informació sobre Carlos Gardel; informació que confirma que entre l'Argentina i el Barça hi ha una mena de connexió històrica que s'allarga en el temps. El més gran en el Tango, Gardel, ha donat pas al més gran en el futbol, Messi; tots dos íntimament relacionats amb el Barça. Gardel fou soci honorari del Barça, i encara avui quan el club s'acosta a l'Argentina, sempre hi ha algú que va a deixar un ram de flors a la seva tomba.
Gardel, a més, va morir molt jove en un accident aeri, al punt més àlgid de la seva carrera. El seu enterrament va ser un esdeveniment impressionant per a l'època.

I cal dir que no només fou cantant (la seva veu ha estat nomenada “patrimoni de la humanitat"), potser la força més gran de la seva creativitat rau a la composició de tangos. N'hi ha prou amb dir que “Volver” “El día que me quieras” i “Mi Buenos Aires querido” foren compostes per ell, i que representen potser l'essència més pura del Tango (sobretot "Volver"). La duresa de l'origen i la vida de Gardel demostren com el tango i la vida van íntimament lligats, i com el contrast de l'amor i l'odi, la felicitat i el dolor, el triomf i la derrota, la violència i l'afecte, la passió i el menyspreu, la mort i la vida... dibuixen un paisatge espiritual de clarobscurs impactants que converteixen el gènere en pur instint humà. A banda del ritme i de la melodia, la lletra dels tangos de Gardel és amarada d'una musicalitat i d'un ritme identitaris. En escoltar la veu de la seva mare, la Bertha, envoltada de dolor, en aquesta gravació del 1936, un any després de la mort del seu fill, s'adverteix també que l'autor va heretar, o va aprendre, aquesta musicalitat lingüística de la seva mare. Les paraules que pronuncia la Bertha, de manera espontània, gairebé tenen ritme, cadència, el verí i l'esquinçament del  dolor convertit en so:



Bibliografia: