Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, March 26, 2013

Continuem el viatge.


Al final, triomfarà la vida; la vida que ha brollat de la Terra, d'aquest planeta, d'aquesta volva de pols que flota a l'univers; la vida que ha extret pensament i consciència... del carboni, de l'hidrogen, de l'oxigen... que ens conformen el cos i el cervell; pensament i consciència que perdura i que viatja enllà del seu orígen, com una ona de llum que viatja pel buit enllà del seu orígen. 

Cada set anys, canvia la totalitat dels àtoms del nostre cos; són  substituïts per altres àtoms. Cada set anys, som una matèria diferent. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó la manera com aquesta matèria s'organitza. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó el pensament i la consciència que han sortit d'aquesta matèria, en una mena de llei amarada a l'univers, idèntica a tots els racons d'aquest univers infinit. 

Som flors del paisatge que observeu; som fruits del planeta; som fills de la terra i de l'aigua. No ens han preguntat si volíem ser, per això, el poder que ens ha fet mai no ens abandonarà. 

La nostra essència és ser fills, i els fills sempre són estimats; fins i tot sense merèixer-ho. Com a simis que som, tenim enganxat a la ment el legalisme tribal que ha fet sobreviure els milers de comunitats de simis de les quals descendim; però el que som i el que serem no ho decideix cap llei ni cap norma sinó el poder que ens ha fet existir sense que ho hàgim demanat. Igual com una papallona es fa eruga sense poder decidir si ho vol ser, nosaltres seguim el nostre viatge sense que se'ns demani l'opinió; un viatge des de la bellesa de la natura vers la bellesa de la natura.

Les religions són intents cecs i errats d'encertar-la, i sovint actuen atorgant misèries humanes al déu que pretenen definir, atribuint-li divinitzacions de la llei, de la violència, del poder... Les religions són un reflex de les pulsions que actuen en el llarg camí de l'evolució de les espècies. La realitat obeeix una natura molt més clara i real.

Al final, triomfarà la vida, que no té volta enrere. Però la vida ha de triomfar ja ara.

La vida triomfa quan som capaços de perdre el temps contemplant-la. La vida triomfa quan cada ésser és valorat com un tot i no com un mitjà per assolir una altra finalitat. La vida triomfa quan desterrem la por; la por instintiva i la por que de vegades ens volen transmetre per a dominar-nos. La vida triomfa quan deixem de tenir pressa. La vida triomfa quan decidim no odiar mai més. La vida triomfa quan creiem que les persones podem canviar i evolucionar. La vida triomfa quan escollim la discreció de la veritat abans que la intensitat i el plaer de la mentida. La vida triomfa quan abandonem la llei de la venjança, quan deixem d'actuar en funció de com ens tractin i comencem a actuar en funció d'allò que som, d'allò que volem ser. La vida triomfa quan cap crisi no ens impedeix de descobrir la vida i la bellesa. La vida triomfa quan no necessitem res més que les persones per a viure amb plenitud. La vida triomfa quan aconseguim que ningú no ens pugui prendre l'esperança. La vida triomfa quan agraïm la vida que hem viscut. La vida triomfa quan reconeixem que som una flor, un fruit més d'aquest paisatge tan bell, que és la nostra primera mare.
Continuem el viatge.

Monday, March 25, 2013

La neu de la Vall Fosca. L'embassament de Sallent. La porta d'Aigüestortes.



Agafes la carretera que va a Senterada, un dissabte a la tarde, vint-i-tres de març, perquè plou i poca cosa més es pot fer. Apuntes el cotxe cap a les muntanyes i et proposes arribar a la neu, potser a l'última neu de l'any. Passes la Pobleta de Bellvei. Arribes a Torre de Cabdella i veus com la temperatura va baixant i com les gotes de pluja cada vegada suren més i cauen com pètals de satalia. Després Espuí i Cabdella; la Vall Fosca cada vegada es fa més blanca.
Tot d'un plegat veus un estany; un embassament. Surts del cotxe a un grau i busques l'aigua. I no hi veus aigua, veus una altra muntanya dins l'embassament; com una projecció cinematogràfica dels cims del voltant que fan desaparèixer l'aigua i la converteixen en espill del cel. Neva i el gruix de les voreres de la carretera supera el metre d'alçada a l'embassament anomenat de Sallent; la porta d'Aigüestortes. 











Castell de Mur.



Se sap que existeix des del 969, i fou propietat d'Arnau Mir de Tost, comte del Pallars Jussà; i va anar passant de generació en generació fins arribar a estar en mans de la família Mur.
Fou una fortalesa fronterera, a l'època en què aquesta terra era disputada per dues cultures; un temps en el qual el poder militar jugava si fa no fa el paper que avui dia juguen els diners. Decidia qui era senyor i qui esclau.
Les rodalies del castell ofereixen oliveres ancestrals esteses per feixes treballades als contraforts del turó a on s'alça l'edifici des d'on s'albira, al lluny, la neu dels Encantats, del Tuc de Ratera, del Parc d'Aigüestortes, de Bohí...
Un bon destí per a passar un dia d'excursió.







Wednesday, March 20, 2013

Sense adonar-me'n, he canviat la signatura, o... avui comença la primavera.



Aquest matí, a les dotze i dos minuts ha començat la primavera.
Dimecres passat, a la tarda, la neu enfarinava l'Alzina del Salari i la boira cobria la muntanya. Va ser el moment de deixar-ho tot i de pujar al temple de la Terra. La vida ens regala moments improvisats, que duren un instant, i els agafem o no, no hi ha temps per a pensar.
És hora de relativitzar les obligacions que en realitat no ho són de debò i de tenir el coratge de perdre el temps.
Perdre el temps per a guanyar la vida. La vida que molts gasten discutint-se. La vida que molts consumeixen en guerres; guerres fredes o calentes. Toca deixar-ho tot per a ser fidels a l'instant. És hora de trair l'ambició en favor del moment present i de tot el que en aquest present hi ha.

Avui em preguntaven que de què faig vaga.
De preocupar-me. De res més que de preocupar-me. I això implica fer vaga de tot el que està casat amb preocupar-se: vaga d'opacitat, vaga de confrontació, vaga de polèmica, vaga de malfiança, vaga de violència.

Avui m'he adonat que, sense proposar-m'ho, he canviat la signatura. Fins avui signava amb una mena gargot estrany en forma de creu que em tapava el nom i que sovint em sortia diferent, com si em costés ser fidel a la signarura. Ara signo només amb el nom de pila, i sense gargot, el nom i prou, nu, senzill.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts, trenta-tres persones hem aplaudit la primavera, perquè vivíem junts l'instant en què la primavera començava. ¿Quants, a tot el món, en aquell moment érem conscients que començava la primavera i que era bo celebrar-ho? 




Monday, March 18, 2013

L'actitud pateix malalties.




L'actitud també emmalalteix.
Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

Sunday, March 17, 2013

L'evangeli del revés




Monsenyor,
sotana i ratlla
vidres foscos,
drakkar noir
un somriure de pintura
de mantega, goma laca,
fals ivori, or balmat,
de llautó i de porcellana.
Diu que es prega millor amb plata
que amb les velles arrugades
de l'ermita, allà al forat;
a on la llum de les espelmes
fa dansar les ombres negres
sobre el guix desenganxat
de les parets i les voltes
els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula
les pujades de l'eufòria
de Mammon i l'Iscariot
de Simó, de Bòrgia, i tus
amb l'elegància del duc
agafadet de la infanta
al Santuari del Lluc.
Les almoines que s'enfilen
amb la fúria de l'avern,
pensa que, amb els fems, els angels,
poden encendre els inferns;
negocia amb el diable
l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,
caminant pel fil enterc
de l'equilibrista asèptic,
broker, single, swing, sinclair,
donant-li un petó, a la llosa,
del tossut aragonès,
fundador, cantant, marquès.
Cada xifra, una mirada
a la creu i un tant per cent;
cada compte que s'engreixa
amb la suor de les velletes
arrugades i els seus néts,
que treballen a la gleva
dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu
l'evangeli del revés.
.
.
.
.
.

Saturday, March 16, 2013

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.


 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.
Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 
Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.
I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 
He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.