Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, June 29, 2013

Dia radiant a la Waikiki


Dia radiant a la Waikiki. 
Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 
Dia de llibertat. 
Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 
Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 
Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 
Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 
Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 
Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 
Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Friday, June 28, 2013

Vèncer els conflictes




Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.



Wednesday, June 26, 2013

26 de juny, un dia per a reflexionar sobre el perill de les sectes.



"Passats uns dies, al col·legi, enmig d'una classe, el mossèn em va demanar que sortís de l'aula; desitjava parlar amb mi. En entrar al seu despatx, em manifestà que ja estava assabentat de la conversa que havia tingut amb la victòria. L'home va fer novament intents de convèncer-me perquè renunciés al matrimoni; em va pressionar, em va dir que no trobaria la felicitat perquè déu m'havia escollit i si li deia que no a déu mai no podria ser feliç. Malgrat que jo només tenia catorze anys, i que tot en aquell ambient artificiós sacralitzava els mots d'aquella persona ensotanada, m'adonava clarament que pretenia manipular-me. El sacerdot, en veure que no aconseguia res amb mi, em va proposar d'escriure una llista de raons per les quals jo creia que no havia de renunciar al matrimoni, i als nois; i una altra llista amb els elements negatius del matrimoni, i en general de les relacions amb un home. Després em deixà anar, com un veritable advocat del diable, un discurs destructiu contra l'estat matrimonial:
-El marit, quan porta un temps casat, se'n va al bar a jugar a cartes. La dona es queda a casa treballant com una esclava. L'home deixa d'arreglar-se per a l'esposa, fa pudor, vol sexe cada nit sense preocupar-se de si la dona en té ganes. La muller, en comptes d'assaborir la llibertat que creia haver escollit, es converteix en una serventa. (…)

A la fi li vaig fer entendre que jo mai no faria una llista amb les raons per les quals havia de preferir el matrimoni i una altra amb els inconvenients, perquè la meva decisió no havia de ser fruit de la recerca de la comoditat o d'uns interessos purament egocèntrics, sinó del desig d'acomplir el que jo sentia que l'existència em demanava, la meva crida interior. I li vaig comunicar que la meva crida interior era la llibertat; i que ningú mai no me la prendria. En dir-li tot això, que per a mi resultava tan clar, vaig descobrir-li als ulls una barreja de tristesa i admiració. Tot això va ser uns dies abans que em digués allò que em va fer tan mal; i uns dies abans també de donar-me la llista de llibres que no podia llegir perquè si els llegia significava que tenia molt mal esperit; algú de la Fundació Dominus els llegiria per mi i me'n faria un resum, d'aquesta manera evitaria que el dimoni entrés dins del meu esperit."
.
.
(Extracte adaptat d'un fragment de "Els peus dins l'escuma" el primer llibre que vaig escriure)

Sovint penso que el 26 de juny hauria de ser el dia internacional contra les sectes.

Monday, June 24, 2013

Llibertat... sempre.



Deixa'm fer, deixa'm ser,
sigues tu,
no traeixis aquest brum
que s'esquinça per l'esbós
del vent i el cop de l'oceà
dins la nit;
quan el crit
neix del cor d'algú que es fon,
amb la lluna i amb el vent.
Massa gent
dorm, i al pit
no hi batega aquell anhel
d'alba prop del mar que gruny
quan el sol comença humil
la seva lenta i contundent elevació.
Prem el buf,
traçant el dolç dibuix de la calanca a frec del blanc
de l'escuma i de l'esclat;
harmonitza aquest miracle sols un mot:

llibertat.







Saturday, June 22, 2013

Reflexió futbolística de final de temporada. Què vull que sigui el meu fill?



-A on t'agradaria que jugués el teu fill l'any que ve? A primera, a preferent, a segona? Digues! Va! Mulla't! Sigues sincer! Mostra't com el que realment ets: un pare ambiciós que vol triomfar esportivament en el seu fill. Va! Digues! Va!

-D'acord. T'ho diré. Em mullaré. Vull que el meu fill jugui a l'equip del Bob.

-Del Bob?

-Sí. Del Bob. Del Bob Marley. Vull que sigui feliç. Vull que celebri les victòries, i vull que a les derrotes celebri la vida, i el sol, i el mar, i la música... Vull que entengui què vol dir triomfar. Triomfar és ser feliç i fer feliços els altres. Triomfar vol dir adonar-se del privilegi de viure. Triomfar és ser lliure.

-No vols que s'esforci? Que progressi? Que pugi graons?

-Sí. És clar! Vull que s'esforci, però per gust, perquè se senti feliç esforçant-se; perquè allò que faci li agradi tant que pagués per fer-ho. Vull que progressi per gust, per il·lusió. Vull que pugi graons com a efecte secundari no buscat d'intentar fer aquell art que tant li agrada (i que es diu futbol) tan bé con li faci feliç fer-ho. Vull que s'oblidi del seu pare, i del que el seu pare vol. El seu pare sempre li dirà que ho ha fet bé, encara que ho hagi fet malament. El seu pare mai no insultarà un àrbitre. El seu pare, mai no criticarà un entrenador encara que n'estigui fins als ous. El seu pare, mai no donarà les culpes de la derrota de l'equip a qualsevol element diferent al seu fill; tampoc no les donarà al seu fill; no és la seva feina; contemplarà la derrota, en tot cas, com una conseqüència no buscada d'uns errors que ofereixen la possibilitat de millorar. El meu fill ha de ser de l'equip del Bob Marley, i ha de tenir clar que el Messi, pel fet de ser bo jugant, pel fet de ser famós, pel fet de ser ric, no ha de ser necessàriament més feliç. Serà feliç si gaudeix jugant, si crea amb els peus i amb la imaginació allò que el seu cap i el seu instint s'inventen; serà feliç si és un artista, si converteix la seva vida en una passió pel present.

-Estàs boig.

-Potser sí; però saps... sóc de l'equip del Bob Marley; i la gent que fa les coses no per la glòria, ni pels diners, ni per la imatge, ni pel poder... sinó perquè les coses en sí mateixes li agraden; aquesta gent acostuma a progressar i a triomfar. I igual com he estat feliç als moments en què les decisions de final de temporada han significat un “anar enrere” (en allò que a ulls del món estúpid significa anar enrere) doncs també en els moments en què toca anar endavant estic feliç; com feliç estaria si hagués anat enrere segons la mentalitat del món estúpid que no s'adona que estar viu i poder veure el sol, el mar, el bosc i el cel, és un autèntic privilegi. La dignitat de les persones no depèn de l'èxit material. La felicitat de les persones no depèn de la fama ni dels diners. Visca la vida, visca la llibertat.

-Continuo pensant que estàs boig; és un progrés anar a espetegar a un equip competitiu.

-El progrés és aconseguir abocar-se a l'esforç per gust i no per aconseguir un poder social o material que no proporciona una felicitat estable i perpètua. Els pares que s'enceguen en l'orgull acaben creient-se la seva versió distorsionada dels fets i acusen tothom menys a ells mateixos d'un fracàs que si hi veiessin bé descobririen que no és un fracàs, perquè el triomf és ser feliç. ¿Què vull que sigui el meu fill? Feliç!

Thursday, June 20, 2013

La ceguesa dels despotes


Em mires. Enxiqueixes els ulls i forces un somriure fals, ensenyant unes dents de rata. I dius, mirant cap a una altra banda, que haig de posar una altra bandera aquí, al costat d'aquesta. Em pregunto d'on treus aquesta mala educació, aquesta falta de qualitat humana, que et mou a decidir les banderes dels altres, els amors dels altres, els anhels dels altres, el que els altres han de sentir o de creure, convençut que tu ho saps millor que ells, i que el que tu creus, estimes i anheles és el que tothom ha de creure, estimar i anhelar.
Ets un ignorant, perquè no saps que humanament estàs buit, com un petit dèspota que s'atorga el dret de decidir què han de sentir els altres i fins a on poden arribar en allò que senten o pensen.

Ets una persona amb una disminució empàtica, una persona amb una deficiència, perquè ets incapaç d'adonar-te que els altres poden sentir pàtries diferents a la teva, i poden tenir banderes que no tens tu; i al costat de la seva bandera no tenen l'obligació de posar-ne cap més.

Monday, June 17, 2013

El coratge de fer coses diferents a les que fa el ramat



No et preguntis mai si pots fer una cosa d'una manera diferent a la manera com tothom la fa arrossegats per la tradició o el costum, i acabaràs formant part del ramat; el costum se't convertirà en una obligació, i et perdràs també una manera diferent i potser meravellosa de comprendre el món i l'existència. A l'últim, amb el temps, acabaràs menyspreant els qui fan aquesta cosa d'una manera diferent a com tothom la fa.