Aquest
curs ha passat molt de pressa i encara no estic situat; m'adono que
perdo la percepció del pas del temps; em costa recordar si fa dos,
tres o quatre anys que sóc coordinador i que per tant tinc un nivell
de feina que em deixa respirar poc, o que en tot cas em fa respirar
de nit, a les teulades, en companyia dels gats, sota la llum de la
lluna. Aquests dies, la Waikiki m'ajuda a tornar-me a centrar; arribo
aquí una mica descol·locat, amb la ment pendolant cap al futur i
cap al passat, recordant ahirs i planificant futurs; però a poc a
poc la calidesa de la cala va guanyant i penso només en aquí, en
ara, la resta s'apaga progressivament, els altres miratges que
semblaven el tot van agafant la seva importància justa, i perden
intensitat; i arriba un moment que ja sóc aquí i que només tinc
present; en aquest precís instant, entre les parets grogues, torno a
ser jo plenament.
I
és que aquest curs ha acabat molt de pressa, o potser sóc jo que
m'estic fent gran i que sento que el temps vola; i ha acabat, el
curs, també, una mica esquerp; i ha acabat en un ambient de crisi i
de penúries econòmiques, i d'angoixes pel futur i per la
supervivència per part de molta gent. Però tot i això, jo estic
molt content; estic content sense motiu, perquè estar content és
l'estat natural de les persones. És aquell que no està content el
que s'ha de preguntar per què; el que està content no ha de pensar
gaire, ni buscar raons, tot i que si es posa a fer una llista de
motius en trobarà tants que encara estarà més content.
Deixo
d'escriure això un moment i surto al balcó mentre a la tele sonen
les havaneres de Calella de Palafrugell, i al cel hi veig un munt
d'estrelles; fa una nit càlida i gens xafogosa; encara tinc l'aroma
de la sal i la sorra al nas, i a la pell el foc del Sol. Només per
aquestes estrelles que ara veig ja tinc motius per estar content; per
la carícia del vent que baixa de Sant Llorenç, pels acords de les
cançons; per la sort de detestar els diners i quedar-me igual si no
en tinc, o si en tinc menys; sense cap mèrit per part meva, suposo
que ningú és responsable dels seus gustos; però sens dubte que és
una sort per a mi no sentir-me atret pel que val diners, ni
agradar-me gastar-los. Estic content perquè la llibertat guanyarà,
a tots els àmbits, a tots els nivells; ningú no pot combatre contra
l'anhel de llibertat que les persones tenen al cor; no hem nascut per
a sobreviure, hem nascut per a viure, per a tractar-nos els uns als
altres amb fraternitat, amb equitat, amb empatia... per a
respectar-nos la llibertat d'expressió i totes aquelles llibertats
que ens permeten ser nosaltres mateixos i no estar per sota de ningú.
El preu que hem de pagar per a no estar per sota de ningú és el de
no pretendre estar per sobre de ningú; tan de bo pogués convèncer
algunes persones que el més bonic és la renúncia als privilegis, a
les desigualtats, als diners, a les ambicions, al poder... renunciar
a aquests déus moderns ens regala una llibertat inimaginable.
No
sé què dir més, sento que tinc moltes més coses a explicar
després d'un dia de sol com el d'avui; m'agradaria poder comunicar
tot allò que em fa content, però em temo que és impossible, em
falta vocabulari, el llenguatge té les seves virtuts i les seves
limitacions; com a pista podria dir que tot allò que em fa content
em faria content igual encara que demà m'hagués de morir i jo ho
sabés; el tema no és aquest; la qüestió és que hi ha massa
bellesa arreu com per a no estar contents en tot moment; i no és
difícil veure aquesta bellesa, tot i que de vegades he vist gent que
la mira i que no la veu; m'adono que, mentre miren la mateixa bellesa
que jo veig, allò que diuen és ple de tensió i de violència, i no
em quadra. No vull que sembli amb això que dic que jo sóc bo i els
demés no... no va per aquí... una altra de les ironies de tot això
és que sóc conscient que estic content sense merèixer-ho... algú
que jo sé diria que es tracta de la “felicitat dels infidels”
“el benestar dels pecadors, que riuen i riuen... agafant forces del
seu pecat”... però de debò que no és aquesta mena de
felicitat... és com un estat d'alteració mental que em fa sentir en
tot moment que visc una situació de privilegi a causa del que
m'envolta en cada moment. Quan dic que estic content sense
merèixer-ho em refereixo a que la meva alegria no es fonamenta en
cap virtut, perquè no en tinc gaires; conec terriblement bé els
meus topants i les nafres del meu ésser; sé de gent immensament més
bona que jo que no se senten contents i això m'inquieta; es mereixen
ser feliços. No sé com he acabat parlant de tot això. Tot venia
d'aquest segon dia radiant a la Waikiki, de com m'ajuda aquest espai
a tornar a aterrar la meva avioneta dels pensaments del passat i
del futur a l'aeroport del present, de l'ara, de l'aquí, i de com
els afers que abans de baixar a la cala semblaven monstres es veuen
d'una altra manera i adquireixen la seva justa proporció. Potser la
nuesa d'aquestes contrades esdevé el símbol, la metàfora, de
deixar-ho tot i retrobar-se amb el que un és, al paisatge al qual un
pertany, i amb la companyia de la gent que més s'estima. Si fos
capaç de convèncer algunes persones del que es pot arribar a
sentir formant part del paisatge... La gran llibertat de la vida està feta de la suma de petites llibertats; guanyeu cadascuna de les petites llibertats de la vida; venceu la por als fantasmes que no existeixen; elimineu els complexos que us han gravat a la ment, les vergonyes adquirides per la societat, que us ha convençut d'avergonyir-vos de ser com sou. Sigueu com sou si allò que sou és bo i natural; i no amagueu el que sou, perquè el que sou, sou vosaltres.
