La
nit és la lenta espera del dia; tot reposa en un silenci de vigília
a la riba de la mar de l'univers. La volta del cel, a la nit, és la
mar infinita de l'univers, i els nostres ulls, des de la riba de la
Terra, contemplen aquest oceà vast d'espai i focs; focs petits i
llunyans, escadussers i anecdòtics si els comparem a l'amplitud de
l'espai.
I cada foc és un estel; i n'hi ha tants i tan pocs alhora;
tants perquè poden ser infinits, tan pocs perquè són l'excepció, car per tot s'estén un espai immens, fred i negre. La llum és
l'excepció del no res; nosaltres som de la llum, pols d'una llum
apagada; d'un estel mort; criatures de l'excepció, privilegiats de
l'existència; petits i immensos. Tots vivim en aquesta nit de
vigília, esperant una albada que se sap que vindrà.
A la riba de
l'oceà còsmic ens sorprenem de ser i ens estranyem que tot sigui; i
agraïm tanta bellesa, que ens sorprèn i que ens meravella que sigui.
Ignorants de l'origen i ignorants del destí, mirem els focs del cel,
la frescor de la nit, la flaire del bosc, del prat, de l'herba
feréstega i lliure de la muntanya; ens han fet criatures del present, però sovint pendolem passat enllà, futur enllà, inconformistes,
cercant la resposta d'un misteri que tenim al present, perquè tot és
present, i perquè fora del present no hi ha res. Com va dir el Pep
no fa gaire: “Neixes, creixes i et fas gran, ja està”.
No comments:
Post a Comment