Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, November 28, 2013

La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.




Frases curtes, carregades de significació indirecta. 
El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 
El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 
La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 
No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:


Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.

Wednesday, November 27, 2013

El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!

Imatge de Misburg3014  a la wikipèdia
.
.
Davant del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog perquè no es perdi:

La mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca! Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!

Al meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus va força bé; crea lligams i seguretats.

Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.
No és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.
Tot i així, és impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de terra mullada o per la lletjor del meu rostre.
I haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.

Per tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...
...i em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic, que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns, que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de segons quins edificis, que
no podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...


Sempre dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!

Sunday, November 24, 2013

Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.


Hi ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella causa aconseguir que el fil no es trenqués.

Ens ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens abelleixen.
No sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot guanyar.


El mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat per on volies anar.

Igualment, no té cap mena d'importància si una cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi. 

A la vida, si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius. 

El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava. 

L'actitud de cercar una perfecció i una valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem, en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices, més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...

Saturday, November 23, 2013

El nostre som nosaltres


.
...
Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.
Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;
i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;
el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,
i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,
en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables
amb què dogmatitza la societat del seny.
Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos
a contractes que aspiren a ser eterns
en un univers que dura un instant;
com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment
en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,
fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,
del coneixement, dels medicaments, de la salut,
dels llibres, de la ciència, de tot...
Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,
perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir
és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;
si no és donat, és perdut;
arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,
i servir, i moure's,
és una forma paràsita de fugir del nostre,
que som nosaltres.


 aigua photo Aigua_zpsb445bb26.jpg

Thursday, November 21, 2013

Per tant, enamorem-nos.





La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 
El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 
Per tant, enamorem-nos.


Friday, November 15, 2013

Un infant que plora.



Quan veus un nen o una nena que ploren, tot demana aturar-se; perceps la vulnerabilitat que a tots, sense haver-ho triat, ens afecta. Som petits glops de pols d’estels ordenats amb una amor tan gran que ens fa consciències. La intel·ligència que ho governa tot, per atzar o per qualsevol altra raó, és tan gran i estima tant, que de la pols d’estels en fa pensament; i pensament que sap que existeix. El plor d’un nen o d’una nena et fa descobrir que aquell ésser que potser en un altre context et semblava una molèstia o, fins i tot i en algun cas extrem, algú que t’agredia, no et mostra altra cosa que el reflex de tu mateix quan tens por, quan saps que et moriràs, quan comprens que estàs sol, quan et veus limitat per les teves febleses, per l’imperi del teu inconscient o per la por. Tots som iguals; petits i vulnerables. És una mica allò que li passava a Erri de Luca en alguna de les seves novel·les: “L’enemic no existeix, mai no ha existit, mai no ha sigut un enemic; te n’adones quan el veus mort”. Tots som iguals.
El plor d’un nen o d’una nena et converteix en pare per decret universal, i els teus braços, ells tots sols, senten l’impuls d’abraçar, de consolar, d’oferir protecció; protecció austera, asserenada, neta d’afalacs o d’adulacions formals, sincera, desinteressada... Et converteixes en sacerdot sagrat, en encarnació d’una divinitat a les antípodes de la carrincloneria o de la sensibleria; dissimules l’emoció i els anhels de morir si cal per qui veus plorar, i la veu et surt com la d’aquells avis d’abans, barreja de seriositat, d’amor sec, d’esperança, d’humor suau i de protecció incondicional. La informació genètica transmesa pels teus avantpassats al llarg de milers de generacions fa que al llarg d’uns minuts vegis aquella criatura que plora no pas com la descendència d’un competidor, sinó com la teva pròpia descendència, com la teva continuació, com el teu fill o la teva filla; i per ell o per ella, per la seva dignitat, pel seu benestar, pel seu somriure, per la seva llibertat, donaries fins a l’última gota de la teva sang.

Wednesday, November 13, 2013

Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.

Imatge del Comte Duc D'Olivares 
(Imatge en situació de domini públic)

Qui estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un deute que la gent no ha contret.
Qui estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida per part de les persones honrades.
Qui estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.
Qui estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"
Qui estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la bombolla immobiliària.
Qui estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí entre la màfia i el govern.
Qui estima la gent no menteix a la gent.
Qui governa i no estima la gent és literalment un tirà.