El millor 2014...

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

Marla. Jaizkibel. Euskadi.

Marla. Un indret a on els Pirineus decideixen deixar l'atmosfera i submergir-se dins del Cantàbric. Un prat que descendeix bruscament entre boscos atlàntics, amb un rierol que forma un llac d'aigua dolça a uns deu metres de distància de l'oceà i a uns cinc metres d'alçada sobre el nivell del mar. Un dels molts espais relativament solitaris que ens ofereix el massís de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la manca d'intel·ligència i de valors de l'espècie que en aquests temps domina la Terra com una plaga. 

Neix "INÈDITS", la revista de creació literària.

.
.

Neix "Inèdits", la revista de creació literària; amb la idea de treballar a favor de l'escriptura de contes escrits originàriament en català.

Tenen la intenció de treure el primer número al gener del 2014, però per a fer-ho necessiten les vostres creacions. Tots aquells que us dediqueu a construir i immergir-vos als somnis de les històries que reclamen ser escrites... no dubteu a enviar-los els vostres originals.

.

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica.

Fa una estona, als penya-segats de Marla (Jaizkibel)

.

.

Si la constitució no permet la consulta, la constitució no és democràtica i per tant m'hi oposo; és la meva obligació com a persona que vol ser honesta i cívica.
Si acceptés una constitució que considera il·legal preguntar qualsevol cosa a qualsevol comunitat, estaria legalitzant la tirania. 
La meva llibertat, la llibertat del meu poble, la llibertat de qualsevol persona, estan per damunt de la constitució, per damunt del Rei i per damunt de qualsevol tanc que m'obligui al que sigui que em vulgui obligar. 

A l'únic que la força bestial i les lleis incíviques em poden obligar és a morir o a anar a la presó, però no tenen, ni tindran mai, el poder de convertir-me en violent; ni tenen, ni tindran mai, el poder de fer-me acceptar cap llei injusta, cap tirania, cap injustícia. Per això els que creiem en la llibertat som invencibles i la nostra llibertat és la nostra pàtria invencible. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica. Els fills de la llibertat no podem ser derrotats. 

Només els dictadors consideren il·legal consultar a un poble. La idea que la diferència d'opinions provoca fractura social no és nova, la va inventar Franco, per això va prohibir les votacions i els partits polítics. 
Els qui tenen por de la veu del poble evidencien la seva por a la llibertat i el seu menyspreu a la democràcia. El joc democràtic que no permet la consulta a un poble, a qualsevol poble i sobre qualsevol tema, no és un joc democràtic, és una trampa al servei de la imposició.

Posar un maó damunt de l'altre pel fet d'estar enamorats de posar un maó damunt de l'altre

Em costa entendre que es pugui passar un dia de festa sense trepitjar la muntanya, o que de normal un no trepitgi el bosc si plou, i perquè plou.

Em costa entendre que es pugui viure sense provar contínuament coses noves, sense dubtar contínuament del que sempre s'ha pensat i del que sempre s'ha cregut, sense fer cada dia un poema, cantar un cançó o pintar un quadre, sense trenar una idea que es percep clara com un rierol dels Pirineus.

Em resulta inexplicable que es pugui passar un dia i una altre dia passejant per la ciutat amb sabates noves i badant davant dels aparadors sense pensar en totes les persones del món que no tenen llibertat, en totes les persones del nostre passat llunyà i proper que han estat esclafades pels tirans que encara qüegen.

Em resulta insuportable parlar sense parlar de res; deslligar mots buits amb aquell posat formal, teatral, estrafent un guió ple de tòpics, de frases fetes, de comentaris previstos i previsibles que dibuixen la imatge pública que política i socialment creiem que hem d'oferir.

Em resulta incomprensible que algú no estimi els mots senzills i clars, i nus, sense màscares ni interpretacions susceptibles d'empassar-se i de fer empassar-se qualsevol bajanada, qualsevol injustícia.

Em cansa tan mascle sobrat, sempre ric, sempre fart, sempre tornant de tot, sempre poderós i autosuficient, sempre savi, sempre segur... jo no vull ser així, jo no vull semblar així, jo no crec que ningú sigui així encara que ho sembli.

No m'importa ser mascle, m'encanta ser mascle, però m'encantaria també haver estat femella, sovint penso que una vida és massa poc per a provar-ho tot, per a experimentar-ho tot; m'agradaria gaudir de ser mare igual com gaudeixo de ser pare. M'agradaria ser al costat més oprimit, i pensar el món com a dona, per a completar el món pensat com a home que ja tinc i que ja visc.

M'agradaria que la gent sortís al carrer a gaudir de la pluja, a xopar-se la roba, a saltar dins dels bassals, a empastifar-se del fang de les muntanyes, a cridar i cantar sota la tempesta.

M'agradaria que la gent cantés sense competir, que toquessin qualsevol instrument sense competir, que pintessin sense competir, que posessin un maó damunt d'un altre no pas per un sou sinó perquè estan enamorats de posar un maó damunt d'un altre; perquè posant un maó damunt d'un altre es reconeixen com la persona que són, i que es única i irrepetible. M'agradaria que quan la gent escoltés algú cantar o pintar o crear... no pensés els diners que pot guanyar o la fama que pot adquirir, sinó que compartís la passió amb la qual qui canta, qui pinta o qui crea intenta gaudir i viure.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.

La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.

No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.

Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga