Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean...
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Saturday, April 18, 2015
Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...
Wednesday, April 15, 2015
Els micos que només fan les coses per aconseguir un plàtan, o les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina.
L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's...
.
.
.No som iguals. No tot, en una persona,
es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de
l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn
d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et
faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No
ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!”
Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de
servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista
no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li
agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú
altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu
normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel
fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les
motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que
els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat,
l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat,
i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una
forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt
estès.
Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de
família, o els mestres, és la causa de la frustració artística
de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida
escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de
desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la
pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició
descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats
ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la
convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones
arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives
atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera
inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a
la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres
mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns
educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus
propis educadors.
No som iguals. Hi ha qui escolta música
per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es
relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi
percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim
tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a
estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això
no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls
i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més
que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”,
pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt
inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que
molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un
corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen,
comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge,
saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu
de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de
la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que
escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a
ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena
d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet
senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el
discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò
dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò,
perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són
diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera
diferent a com el rep ell.
La humanitat del futur, la que
evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la
sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents
percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les
coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només
aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà
que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està
encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art,
que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent
i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a
vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni
per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a
ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per
a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho
se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho
parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i
que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els
antics anomenaven cor.
.
.
.
Monday, April 13, 2015
Matagalls.
T'enutjaràs,
però serà allà,
ni que el cristall que et posis al
davant
dels ulls sigui color de sang
i sutge,
ni que l'alè que et mou estigui pres
en un desig incontrolable de poder...
Ell serà allà,
immens i etern,
com hi era quan corríem nus pel bosc
rere els senglars,
com hi erà a cada instant de solitud
en que ningú podia veure'n els colors,
els traços perfectíssims que
aquest ordre universal i indeterminat
de l'univers
atorga a tot.
Esclafaràs
persones innocents de ser com són,
i et sentiràs dolgut per res, creient
que tens raó i que tot va contra teu.
Però mentre fas i tems i crides...
el Matagalls serà dempeus sota del sol,
potser un cel blau, o núvols de color
plom.
Si cal, la neu, abraçarà el seu llom
en un silenci guanyador,
i el teu miratge aterrador
de guerra i plor,
ben lluny, balmat, absurd,
malalt d'ego i de por,
no anirà enlloc.
Enyorarà
el teu cap, sense saber-ho tu,
els contraforts que van afaiçonar el
teu cos,
les fulles
que van tenyir ròdols de gemat encès
al teu cos lliure i vencedor,
la brisa del Maresme
fent dansar els faigs dins del bosc,
i l'aigua amb el sabor del gel,
la terra grisa, i els camins perduts
que menen als altars dels déus eterns
a obagues amb teatres d'ombres
blanques,
llums acarbassades i remors de fons.
No sabràs què et falta
però et faltarà tot.
.
.
.
Labels:
Educació,
Excursions,
Llibertat,
Poemes,
Tolerància
Tuesday, April 7, 2015
Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.
Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).
Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions!
Labels:
Biarritz,
Escrits biogràfics,
Euskadi,
França,
Iparralde
Monday, March 23, 2015
“Aquesta nena és de sis! Que no ho veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”
“Aquesta nena és de sis! Que no ho
veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”
Doncs no és de sis, aquesta nena.
Ni
de deu, ni de tres, ni de cinc.
No hi ha persones de sis. Cap xifra
està encadenada a cap persona. Cap persona està casada amb cap
xifra. Tots els éssers humans tenen a dins unes capacitats encara per desenvolupar que sovint són úniques. Ningú no està mai acabat del
tot. Ningú pot ser avaluat mai prou bé. Cada persona és un
misteri. La capacitat de progrés de cada persona és il·limitada, i
mai no es pot considerar impossible cap superació. Mai cap dictamen
és definitiu. Mai cap paper pot dir la veritat absoluta sobre les
capacitats de cap persona.
El problema no és la persona, el problema
és el sistema educatiu, que funciona amb el model fins ara no superat d'una estàtua de marbre que
fa de model. L'estàtua és el model, i l'estàtua és “una”. El
nen i la nena s'han d'assemblar a l'estàtua. La estàtua mai no és
massa adolescent. L'estàtua mai no s'obsessiona excessivament amb els estudis, mai
no dedica tres o quatre hores a fer deures. Però encara que no sigui
una perfeccionista, l'estàtua, no us penseu pas que sigui una
fresca; a l'estàtua no li agrada que la mirin, no es pentina ni es
repentina a classe, no pensa en nois o en noies que li agraden, no
està mai massa adolescent. L'estàtua té prohibit ser adolescent. L'estàtua accepta l'autoritat com un
xai; mai no és crítica amb allò que li manen; mai no posa en dubte
allò que el professor li explica; mai no es dirigeix amb excessiva
familiaritat al professor. L'estàtua és el mirall de l'alumne
perfecte; no és perfeccionista, però és perfecta; el model amb el
qual qualsevol nen o nena s'ha de comparar. L'estàtua no es mou a
classe, i per tant no haurà de prendre píndoles
tranquil·litzants; necessàries, diuen alguns, perquè el nen o la
nena que no s'avingui al sistema de l'estàtua pugui treure el profit
que necessita al seu procés d'aprenentatge. Sembla mentida que hi
hagi pares que no vulguin donar píndoles als seus fills! Tan bonica
com és l'estàtua! El model perfecte, encara que sigui de pedra,
encara que no tingui vida. L'estàtua, erigida al conscient i a l'inconscient de nosaltres, els educadors, és el model al qual els nostres alumnes s'han d'assemblar, diu o fa intuir el sistema.
Però tindrem allò que construïm. I resulta
irònic queixar-se de la grisor de la societat si eduquem amb la
filosofia de la grisor tots aquells que un dia construiran el món del futur.
L'estàtua, en realitat, esmonyona la identitat de cada alumne i
frustra les seves capacitats. Perquè allà a on hi ha la manera de ser de
l'alumne, hi ha la seva potencialitat de creixement.
Si no fos per la refotuda estàtua, el qui és tímid
podria aprofitar la seva discreció potser per a una concentració
superior en allò que s'explica, o per a un món interior més ric i
més sensible, que l'extravertit no arribarà a conèixer tant. El
qui és més extravertit, podria progressar en la seva capacitat de
comunicació franca i transparent amb els qui l'envolten, i millorar
encara més la seva expressivitat, potser fer-la servir per a explicar els
conceptes o aclarir els processos; la seva simpatia podria ser
acaronada per l'educador, fins que la calidesa d'una
educació que treballaria amb els caràcters en comptes de combatre'ls
l'ajudaria a convertir-se en un adult creador i transformador. I el qui
no pot deixar de moure's, s'hauria de moure encara més; potser
pintar a les parets de la pista esportiva les frases que s'estudien a
socials, o a matemàtiques, o a experimentals. Potser elaborar un
vídeo que expliqués amb imatges, mots, sons, metàfores... allò de
llengua castellana que no és senzill d'atrapar a primera vista.
Potser convindria que corregués cada tres quarts d'hora, entre classe i classe, per assolir unes
marques que li permetessin de participar als Campionats de Catalunya
d'atletisme. Potser convindria que toqués la guitarra cada dues hores per a
sentir-se ple i poder encarar-se amb més alegria a les estones en què se li demanaria més tranquil·litat. Potser la solució fóra moure'l a cercar la
informació i a transformar-la en comptes d'escoltar-la en una lliçó magistral dins d'una aula.
Podríem continuar descrivint alumnes,
persones, individus... cadascun seria diferent i de cap manera no
se'ls pot demanar exactament el mateix a tots, ni convé aplicar les mateixes
estratègies amb tots ells. Però no s'han d'assemblar a l'estàtua,
s'han d'assemblar a ells mateixos, han de construir-se, han d'arribar
a ser ells.
Curiosament, per camins diferents, amb potencialitats
diferents, amb caràcters diferents i amb estratègies
diferents, podrien arribar un dia als mateixos aprenentatges. Si el
que s'intenta és que tots i cadascun s'assemblin al més possible a
l'estàtua de pedra, no arribaran tan lluny i ho passaran molt malament; ells i els professors.
Gran part dels problemes de convivència i de comportament (no dic pas que tots) vénen
com a reacció a l'absurd intent d'obligar-los a ser com l'estàtua.
Hi ha qui és tan tímid que no gosarà ni respondre't quan li
preguntis; però no intentis obligar-lo a respondre't a la força,
perquè acabarà odiant els mots, i tindrà sempre problemes per
parlar per pròpia iniciativa. Hi ha qui és tan obert i tan directe
que et parlarà com si fossis el seu amic, i això t'ofendrà molt;
però jo si fos tu no aixafaria aquesta energia i potser em
convertiria en un amic de debò, en un amic d'aquells que no són
col·legues i que saben dir les veritats ni que les veritats siguin
dures, que saben estimar sense deixar de ser educadors, pares o
guies, i que no tenen por d'acostar-se a les persones, perquè quan s'acosten a una persona, aquesta persona automàticament s'acosta a ells, quan respecten una persona tal com ella és, aquesta persona
espontàniament els accepta com són; i si els accepta com són, absorbeix també millor allò de bo que els professors li puguin mostrar. Hi ha alumnes que et
parlaran com si fossis igual que ells; no intentis impedir-ho, perquè tenen raó, ets igual que ells, i com més igual sentin que ets, més cas et
faran; limitat a demostrar, sense gaires mots, que ni que tu siguis
igual que ells, la teva feina no és igual, i que a cops et veuràs obligat
a actuar amb una autoritat que el teu càrrec té, i que ells tindran
el dia que estiguin al teu lloc; però ells tenen raó, sou iguals; i
si els dónes la raó quan de debò la tenen, la seva actitud millorarà. N'hi
ha que són tan carrinclons o tan sensibles que t'estimen, i se'ls
nota, i potser t'ho diran; no te'n riguis ni t'enfadis, tornen a tenir raó, i no són
carrinclons, són normals i espontanis; aprofita l'estimació per a ensenyar que es pot estimar essent seriós, i de manera austera, i
sense necessitat de cap mena de demostració carrinclona; però reconeix també que no s'ha de tenir por de mostrar els sentiments, perquè som humans. L'amor de debò és com
l'herba que creix sota la neu, oculta, discreta, silenciosa, alimentant-se del líquid pur
que es va desfent a poc a poc sense que ningú no ho vegi.
El món que ens espera és el que
construirem; i el món que brollaria d'una educació no uniforme,
sense processos normativitzats, sense estàtues de marbre, sense
patrons reductors... seria una educació que no es fonamentaria en el Llit
de Procust sinó en la missió d'extraure de cadascú allò que
cadascú és ja, i allò que cadascú pot ser encara més. Aquesta educació, seria més poderosa que l'educació dels
utilitaristes que produiran societats que s'autodestruiran, que es
moriran d'èxit, que faran fallida, i que crearan éssers infeliços. Només cal perdre la por a
aquesta visió acollidora de les persones al llarg del seu procés de
creixement i d'aprenentatge, i deixar de posar excuses, pronunciant
la paraula utopia, impossible, inversemblant... Cal començar a
extraure el màxim de cadascú, respectant cadascú com és, en un
procés únic i personal que treballa amb les eines de la llibertat,
la creativitat, la intel·ligencia, l'autoconfiança, l'optimisme,
l'amor... i molt, molt endins, com les capes d'una ceba... també l'autoritat,
que hi és i que hi ha de ser, però ben bé a l'última capa de la ceba, perquè
si no... ho espatlla tot.
.
.
.
Wednesday, March 18, 2015
Vivim tan poc.
I a l'equipatge amb què ens van deixar
en aquest planeta, hi ha tantes andròmines perilloses, que qui ens el
va preparar, o qui va permetre que ens el plantessin al costat, o qui
sigui que ens va fer viatjar, haurà de respondre per les malifetes
que les andròmines de la bossa puguin produir. De vegades, i segons com, tenim un
equipatge tan inadequat, que tenir por és absurd.
I tot va tan de pressa, que el fet de no estar
content un sol segon és absurd. Allò que perds, ho perds perquè ho
has tingut. Allò que se'n va, ha estat amb tu, i aquesta és l'arrel
del goig. I allò que mai no has tingut no pot competir amb allò que
ja tens i que és tan gran; però si no mires el que tens, no veuràs la seva
immensitat.
Som tant de carn, i ens dirigeix tant
l'ocult de la ment, que sentir-se més que algú és absurd. I les
normes i els cànons i els costums i les tradicions i els protocols
escrits i decidits són tan arbitraris, i depenen tant de la decisió de
tants que són de carn, que convertir res en norma és absurd, i
estèril, i contraproduent. Qui imposa una forma es reencarna en el
ridícul i en l'ofensiu. L'autèntic mal gust és imposar un gust en nom
de no se sap quina tradició o quina norma de bèsties ancestrals.
Qualsevol rei és de carn i el seu orgull, i la seva arrogància, evidencia l'encarnació del ridícul.
Vivim tan poc, que jutjar-nos és absurd. I diu la noia que crida tant, i que es pensa que té raó, que si un pateix, no és lògic que sigui bord, perquè aquell altre també pateix i no ho és. Però la noia, que es pensa que ho sap tot i que creu que té raó no s'adona que som diferents, que hi ha equipatges diferents. Ella, que per cert no és capaç de recordar les cares de les persones, no sap que venim amb un equipatge, i s'ha cregut el mite imposat pels “bons i savis avis i besavis” que diu que tots som iguals i que el bon déu ens ha fet perfectament lliures per a decidir com els àngels.
La ignorància antropològica dels qui tracten amb persones fa que aquests fereixin les persones, perquè no les comprenen i perquè no es comprenen.
Vivim tan poc, que tot és clar, perquè
l'instant, cadascun, és únic, i se'n va per a no tornar més. La
fugacitat de cada punt del temps fa que tot sigui d'or immaterial i
que, a cada clivella de temps, s'hi amagui un somriure lluminós i
l'oportunitat de ser u amb algú que és allà.
Sovint, qui camina, no et veu encara
que et miri, perquè no és a l'instant present. L'acció de caminar, massa
vegades no és considerada una acció en sí mateixa sinó un estat de
transició entre dos actes que sí que són acció. La major part de les
persones, sense adonar-se'n, consideren que els desplaçaments són
formes de “no ser”, i sovint no hi són. Hi és el cos, que es mou i que avança, però la consciència viu pendolant cap al passat o cap al futur
immediats; per això, sovint, quan algú camina per un carrer, no hi
és, ni hi veu, ni hi sent, ni gaudeix de la caminada, ni s'adona que
camina, ni veu les façanes, ni el cel, ni els núvols de cotó, de color rosat o de color llautó.
I vivim tan poc que no hi hauria
d'haver instants secundaris de no ser, perquè cada moment amaga un
instant miraculós, que en si mateix és l'essència de la divinitat.
Hi ha qui no creu en déu perquè li resulta increïble la seva
existència; a mi el que em resulta increïble és l'existència de
qualsevol cosa, fins i tot la meva existència.
.
.
.
Monday, March 9, 2015
Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.
És com un boig divertit, amb tics
perillosos.
Capaç d'estimar sense interès, però
que ho fa poc, i que sovint sembla que només es mou a força de
càstigs o esperonat per algun objectiu llaminer que veu assequible.
Li falta molta cultura, i és moltes
vegades esclau de les creences mitològiques i de les tradicions
retalladores de la creativitat i la llibertat individual.
Es creu diferent i superior a la resta
de companys de viatge, i no s'adona que és un més, amb les seves
peculiaritats, les seves grandeses i les seves immenses
potencialitats. De vegades es comporta com un psicòpata.
Podria arribar a ser allò que es pensa
que ja és; però encara li queda molt per aconseguir-ho.
No sé si lligar-lo, per a evitar que
es faci mal ell, i que faci mal algú; o si, per contra, deixar-lo en
llibertat, perquè pugui crear, construir, aprendre, progressar...
Si el lligo, es perdrà bona part
d'aquest progrés, que s'alentirà i s'ofegarà; potser fins i tot es
quedarà com la bèstia que és, sense cap mena de millora.
Si el deslligo, em pot fer mal; a mi o
als meus; a ell mateix o als seus.
Llibertat o seguretat.
Confiança o por.
Creure en el miracle que pot arribar a
ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.
Això és el que em suggereix aquesta
espècie anomenada Homo sapiens...
Llibertat o seguretat; contínuament
ens debatim entre aquestes dues opcions. Potser hi ha algun punt
intermig, tan a prop com sigui possible de la llibertat, que també
serveixi.
En tot cas, l'evolució continua.
.
.
.
Labels:
Articles filosòfics,
Educació,
Evolució,
Llibertat
Thursday, March 5, 2015
Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes.
La vida és tan curta, i la natura és
tan bella, que no suportaria perdre-me-les perseguint diners, o fama, o aplaudiments. Ara mateix podria estar escrivint algun relat, o
alguna novel·la; fa cinc anys, ho feia; i acabava obtenint el
minúscul plaer de guanyar algun premi. I a la majoria de premis, a la cerimònia de lliurament de guardons, s'oblidaven d'allò que jo havia escrit, gairebé ni ho esmentaven; i
s'obsessionaven amb el sopar del lliurament, i amb les cerimònies de
repartiment de guardons, i que si els finalistes! I que si les
fotos! No sé... ara per ara, quan escric alguna cosa, ho faig
perquè se'm posa la pell de gallina, pel plaer d'escriure-la, pel
gust de veure que allò que em surt és idèntic a allò que vull que
surti; pel goig de sentir-ho tan meu, de creure-hi tant, ni que ningú
no ho llegeixi. Pot ser que algun dia em torni a presentar a premis; alguna vegada encara ho faig; però més per a conèixer gent interessant, o algun poble de costa, o de muntanya, que per cap altra raó. I no impedeixo pas que qui vulgui llegeixi el que escric, faltaria més, però
el goig que sento rau a l'instant en què ho escric, sigui llegit o no, i no em motiva que em lloïn; si ho fan, ho agraeixo, perquè és un detall
d'afecte, però la vida no són els aplaudiments, ni els diners, ni
els premis, ni l'especulació; la vida és l'ara. I demà, la vida serà l'ara de demà.
I pel món tot va tan ple de fanfàrria balmada! Les
xarxes socials vessen de publicitat que busca compradors. Vinga
mentides sobre si tal o qual producte és imprescindible! I flashos,
i dringar de copes de cava amb rialletes protocolàries de bonhòmia
forçada! Guapa! No, guapa tu! No, tu més! No! Tu més!
Tot ho respecto, faltaria més, però doneu-me un camí de
poble, una lluna blanca, l'olor dels pins i un gat que maula, el
tractor que ve de llaurar, i hores i hores sense pressa ni rellotge. I no vull ni un euro; vull estones per a no fer res. Doneu-me temps i quedeu-vos els diners.
Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els
productes. No em sento del món que identifica home de bé amb
home que té ambicions i que vol anar a més. Sóc com un pobre
indígena de les planúries del nord d'Amèrica al segle disset o divuit al
qui es van entestar de convèncer que havia d'aspirar a tenir més; més escopetes, més alcohol... potser un terreny, que el pobre home no entenia com
podia adquirir, si ja era seu, i del seu germà, i del seu cosí,
perquè la Terra no podia tenir propietari.
Diners de merda; signe
d'espècie imperfecte i infeliç. La infelicitat està programada als
gens; probablement només a l'epigenètica, per assegurar que els
individus mai no estiguin satisfets i busquin sempre expandir-se. Els
qui són feliços no mouen cel i terra per a produir, ni per a guanyar
diners, ni per a conquerir un territori nou i fundar una nova tribu, ni per a reproduir-se amb més parelles. La felicitat, a les societats
primitives que som, no és un fenotip que meni a la supervivència de
l'individu i de l'espècie; però hem de deixar de ser una societat
primitiva.
Creieu-me, malgrat els ordinadors, som una societat
primitiva. Malgrat que hàgim trepitjat la lluna, malgrat que hàgim
arribat (en alguns racons del món) a l'anomenada societat del
benestar, som una societat primitiva; perquè si no ens inventem
l'interès, la nostra organització social no rutlla. Els individus,
en la seva majoria i a l'engròs, actuen per interès; és trist però
és així. Per això, no sabríem viure sense diners. L'evolució
humana no és una evolució tecnològica, o de coneixements, sinó una
evolució genètica que ens hauria de fer arribar fins a una espècie els
fenotips de la qual permetessin que les persones fossin felices, i que
aquesta benedicció no impedís el correcte funcionament de la
societat. Al meu parer, l'exemplar Homo sapiens actual, justeja. Sí que hi ha gent feliç, però no gaire. Quan
dic que justeja, em refereixo a que no és impossible, però és
difícil, que s'arribi a una societat de persones felices només amb
una evolució cultural i tecnològica, sense que a més hi hagi una
evolució biològica. Intueixo que és possible, perquè conec alguna
persona que actua no pas per interès sinó per una estranya passió
per la vida que la mou a estimar el que li toca fer i no tant a
plorar pel que voldria fer i no pot. Però el singular que faig
servir expressa la raresa d'aquest fet. Com més joves són les
persones, més actuen per passió i menys per a obtenir diners, fama,
poder... El creixement de l'individu, amb els anys, implica l'aparició de la producció d'unes
hormones que garanteixen la inestabilitat psicològica suficient com
per a esperonar la persona que creix a perseguir, si cal amb violència, la reproducció, el control de
l'entorn, i l'aliment; i tot això, el nostre subconscient, ens mou a cercar-ho a través de l'obsessiva persecució dels diners entre
d'altres objectius. La passió per la bellesa i el gust de servir les
altres consciències queda molt i molt en segon pla a mida que ens
anem fent grans.
Per això torno a dir el que he escrit al
principi: tot això, per a morir-nos! Hom em podria respondre que, en el
fons, qui treballa per diners ho fa pels seus fills, per la
continuació dels que venen al darrere, i que és un acte de
generositat... Però em pregunto quina herència realment deixem als
nostres fills. La continuació del tràfec? La perpetuació d'una
existència abocada a perseguir poder, diners, prestigi,
possessions...? L'obsessió per amuntegar milions d'euros a comptes
bancaris?
Anar en contra de tot això, és tan
descomunal, que ve a ser com enfrontar-se al repte de buidar un oceà
amb una galleda. El món és ple d'Antonios de la Rosa reals,
potencials i futurs. Hi ha molts Jordis Pujol que encara no han
nascut, molts Bárcenas... Nosaltres, cadascun, encara que no us ho
cregueu, som corruptes en potència. No som tan diferents als
corruptes com per a assegurar que si haguéssim heretat per atzar el seu bagatge vital, les experiències viscudes, els exemples rebuts, l'entorn, els fenotips, les connexions
neuronals... no hauríem caigut en la corrupció. Per això dic que la tara és una
tara d'espècie; amb la cultura ho podem arreglar, i molt; potser
podria arribar a funcionar amb molts segles de progrés, molta educació i molt
d'esforç; però ho veig tan difícil, que no puc fer altra cosa que
dipositar la meva esperança en l'evolució filogenètica.
Hi ha qui
viu com si l'Homo sapiens fos un producte acabat, però això seria
un antropocentrisme patatero. Som només un punt variable, fugaç,
canviant, d'una evolució que no s'atura. També cal dir, però, que
quan parlem d'evolució no estem parlant de millora des del punt de
vista de la felicitat i de l'ètica. Konrad Lorentz ens ha ensenyat
que hi ha espècies vives que “involucionen” vers virus.
L'evolució busca la millor adaptació a l'entorn, no pas
l'apropament vers la humanitat ideal que tots tenim al cap com si ja
hi fóssim; aquest apropament és cosa nostra. Potser per primera
vegada al sistema solar una espècie està en disposició d'orientar
la seva evolució biològica mitjançant la seva evolució cultural.
Calen, però, molts esforços, molts plors, moltes derrotes... La
bèstia que som no renunciarà tan de pressa a la presa morta que ha
caçat i que es dessagna, no abandonarà tan fàcilment la lluita pel
poder i l'esclafament del competidor. Naixeran mil vegades els
moviments alliberadors de l'individu, reclamant la pau i l'amor
lliure, i mil vegades més seran esclafats, difamats, corromputs,
pervertits... Però tornaran a néixer, perquè la tendència natural
de les consciències és la llibertat i l'amor.
Ahir vam deixar l'esclavatge oficial i
legislat. Ens manca deixar l'esclavatge de fet, l'esclavatge camuflat
dels diners i de les màfies legals i il·legals. Ahir vam deixar la
tirania dels reis absoluts, ens cal abandonar la tirania dels qui
tenen més per damunt dels qui tenen menys. Fa una estona, hem deixat
parcialment la tirania dels dogmatismes mitològics i
tradicionalistes; però aquesta tirania reclama el seu paper a la
història i, creient que salva el món, el pot tornar a enfonsar dins
la foscor més miserable. Si una dona és dins d'un burka, jo sóc dins d'un burka. Si una dona és considerada propietat d'un home, jo
no sóc lliure. Si una persona és lapidada per la seva orientació
sexual, jo no estic satisfet. Si un sol ésser humà és perseguit per
ser com és, per pensar com pensa, per estimar el que estima, per
anhelar el que anhela... la humanitat encara està malalta i
moribunda.
Necessitem arribar a ser humans; la feina és descomunal i
a tot arreu a on mirem hi ha interessos ben diferents als de la
llibertat i l'amor, interessos enaltits per la suma organitzada dels
individus primitius i ignorants que som. La tasca, creieu-me, és
descomunal, però jo hi crec. No ens hem d'acostumar mai al fet que
la vida sigui injusta, mai... ni que ho aconselli Bill gates. Si li
fem cas a Bill Gates, podem tenir la desgràcia de posar-nos a
perseguir diners i més diners, en comptes de mirar la lluna, tan
bonica. I ara deixo d'escriure, perquè estic veient un firmament
estelat que em fascina i vull caminar una mica pel carrer sense fer
res; és un plaer.
.
.
Wednesday, March 4, 2015
Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!
Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.
.
.
.
Sembla que un ministre,
que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no
fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica,
distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa
intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que
és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.
La música desenvolupa
àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb
la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes
zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions
mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir
i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera
d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de
Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul
de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això
és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al
ministeri d'educació, pateixen
una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena
profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels
que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de
la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva
misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a
l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més
diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer
qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen.
L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida
distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida,
que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i
que ho disfressin de racionalitat i de seny.
Ni racionalitat, ni
seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà,
pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen
a dur els corruptes: tern i corbata.
L'escola necessita més
art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo,
com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els
meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat,
que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la
humanitat... La resta és esclavatge.
.
.
.
Monday, March 2, 2015
En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca.
Petits, petits, petits... el món és gran i bell.
.
.
Si fas una línia
amb regle, probablement no hauràs creat res; si fas un gargot,
existeix una possibilitat remota que allò que has fet amagui un
univers. Aprèn les normes, les normes, va bé complir-les; però no
decideixen la realitat, són un convencionalisme, que un dia pot ser
diferent; aprèn a no menysprear sense més ni més la creació
d'aquell que no prioritza les normes. Atreveix-te a escoltar les
raons d'aquell creador que actua amb una ànima tan diferent a la
teva, i que desobeeix els principis que a tu, encertadament o no, et
van ensenyar com a sagrats. No tinguis por de la bellesa, ni que les
normes i les morals de les diferents ètiques, alguna vegada i en
alguna circumstància, la condemnin sense possibilitat de judici. En
el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca. No facis cas de qui
t'anomeni germà, fes cas de qui ho sigui de debò. No adoris tots
els somriures que es veuen, que no se t'escapi cap somriure de debò,
encara que no el vegis, encara que no sàpiga sortir. Si el cor et
diu que allò que vols fer és bo i convenient, gosa actuar encara
que hagis de demanar perdó o reconèixer després l'error; sempre és
millor això que no pas haver de demanar perdó al teu cor per no
haver actuat. Riu-te'n, si cal, dels que es riuen de la bondat; o
plora per ells; o ignora'ls... però no renunciïs a la bondat. Si et
diuen que tot allò que fas acabarà un dia sent rutinari, no t'ho
creguis; i si ets dels que ja han descobert que la rutina no
existeix, proclama sense vergonya que cada dia és únic, que cada
hora és inigualable, que cada gest salva la humanitat sencera, que
cada intenció deslliga riuades de felicitat silenciosa, i que l'amor
és infinitament poderós perquè és l'energia que mata la rutina.
Si trobes algú, que diu totes aquestes coses i que tot i així és imperfecte, felicita't d'anar ben encaminat, perquè el
que resulta sospitós és trobar algú perfecte, i convé desconfiar
de la filosofia que algú a qui trobes perfecte pretén ensenyar; la veritat
sovint és a prop d'algú que va begut o que està boig, i amb això
no vull dir que s'hagi de beure o tornar-se boig, ni que la veritat
no pugui brollar d'altres persones. Sàpigues que, encara que la
Bíblia digui el contrari, un alumne sempre arribarà a ser millor
que el seu mestre per llei natural; sempre que el mestre sigui bo.
Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, les persones
som més que palla que avui és i que demà es llença al foc; totes les
persones som consciències aparegudes a l'existència sense haver-ho
escollit i mereixedores del do d'estimar i de ser estimades.
.
.
.
Monday, February 23, 2015
Gotes
Cauen tres gotes del núvol; es
precipiten cap a terra. Mentre baixen es barallen, es discuteixen i
acaben jerarquitzant, per tal de decidir qui mana, qui obeeix, qui
posseeix més grams de l'aire que les envolta en la caiguda, qui té
dret a promocionar primer que les altres cas que les circumstàncies
manin convertir-se en gel perquè toca pedregada.
Ho passen força
malament amb les seves discussions, i sovint se senten ferides,
humiliades, i acaben afirmant que la seva vida és una merda.
Tot això,
poc abans de desaparèixer foses dins la terra, per a filtrar-se fins
als corrents que les duran fins a una mar que no saben ni que
existeix. Al núvol, ni l'han mirat, i quan pensen en el paisatge que
les espera allà baix, tremolen de por i canvien de tema.
.
Saturday, February 21, 2015
Sobre l'aprenentatge de les llengües (II)
L'aprenentatge d'una llengua, inicialment desconeguda...
...és sinèrgic; el poc que aprens multiplica la velocitat amb què aprendràs el molt que et queda...
...és transformador del substrat material del cervell i les seves connexions neuronals; el que avui et costa i et sembla impossible, demà mateix, o la setmana que ve, o el més que ve, et resulta fàcil i accessible; el teu ordinador intern, ell sol, ha millorat la potència; el cervell canvia amb el teu esforç...
...és com la caiguda d'un vel o l'aparició de la llum per un invident que recupera la vista; perquè un dia entens a aquell personatge que feia un discurs els mots del qual et semblaven un so separador, i tot plegat tot se't fa clar, i sents el to que el qui parla atorga a cada so significatiu i descobreixes el seu cor. El món esdevé un lloc més ple de gent per a comunicar-te i de documents que fins ara resultaven misteriosos i que als temps que vindran et regalaran hores de gaudi i de coneixements.
...és una lliçó de vida, perquè descobreixes que allò que un dia et semblava inabastable, impossible de dominar, és ja una realitat; i que no ha costat tant com et pensaves, i que el camí continua, mai no se sap prou; i t'adones que això mateix ho pots aplicar a qualsevol altre aspecte de la vida. Descobreixes també que com més ganes i alegria posis davant dels petits i anònims triomfs, amb més velocitat aprens. Descobreixes que allò que et deien referent a que només els nens poden aprendre una llengua, i a que la màxima capacitat per a l'estudi té lloc a la joventut, no és de tot cert, perquè l'edat t'atorga capacitats intel·lectuals diverses, amb matisos molt concrets, que compensen la possible pèrdua de potència, si és que aquesta pèrdua existeix. I en un conjunt, el potencial intel·lectual, valorant el que guanyes i el que perds amb els anys, va millorant dia a dia, sempre que no existeixi una patologia.
...és alliberador i humanament educatiu, perquè acabes estimant una cultura amb més intensitat i amb més coneixement de causa; descobreixes la seva ànima, que passa a formar part de tu.
..
.
Thursday, February 19, 2015
Sobre l'aprenentatge de les llengües.
El nen neix, i primer no parla.
Després comença a parlar força
malament, balbuceja, escolta molt, mira molt, i ningú no li ensenya
a parlar.
Continua parlant malament, comet errors
de pronunciació fins i tot de significació, i ningú no el
corregeix contínuament; qui ho intentés acabaria boig, perquè el
nen només té un o dos anys i s'equivoca molt.
El nen escolta, observa, i continua
parlant encara que ho faci molt malament; ningú no li retreu de
continu els errors gramaticals; l'estimen molt, riuen molt amb ell;
el nen cada vegada té més ganes de comunicar-se perquè riu molt
amb la gent que li parla.
Té dos anys, i ningú no li ensenya
gramàtica, ni semàntica, ni estil, ni pronunciació, ni listenings,
ni phrasels verbs, ni pronoms febles... El nen simplement viu i fa
servir la poca llengua que sap, gairebé res.
Ningú no li ensenya, i aprèn. No es
preocupa d'aprendre; fa servir la llengua tan limitadament com pot; i
aprèn molt i en poc temps. No li fa vergonya equivocar-se; potser no
sempre sap ni que s'equivoca; intenta fer-ho millor sense pensar que
no ho fa bé. Parla perquè desitja amb tot el cor comunicar-se.
Aprèn els misteris més enrevassats de
la llengua sense ni tan sols saber llegir ni escriure.
I progressivament, sense mestres, acaba
parlant gairebé correctament, amb només tres, quatre... anys. Tant
si és alemany, com xinès, com basc, com anglès...
No ho sé... potser hauríem de revisar
el sistema d'aprenentatge de les llengües...
.
.
Tuesday, February 17, 2015
Podria ser que, demà passat, el meu cos estigués dins d'un nínxol; segurament m'enterrarien dijous al matí. La cerimònia laica seria dijous a les deu, al cementiri de Terrassa.
Ens defineix el canvi.
Som un ordre que canvia de molècules cada set anys, però que
manté l'essència de l'ordre, els records i els fenotips. Mai no som
iguals. I així com el canvi ens defineix, el canvi també ens mata.
Si no canviéssim, no moriríem. Si no canviéssim no tindríem crisi
ni alteracions ni sotracs. Si no canviéssim, allò que anomenem vida
no existiria, i ens moriríem per manca d'estímuls. El canvi ens
tortura i alhora ens alimenta. El canvi ens revifa i ens va matant a
poc a poc. Els meus alumnes, els que conec ara, no existiran d'aquí
a dotze mesos; seran persones diferents; conservaran el pobre
registre d'alguns records a l'arxiu microelectrònic de la memòria;
registre feble i erroni que canvia sovint els records, que els
modifica, que els maquilla a les ordres del subconscient. Però
l'experiència d'anys em confirma que seran pràcticament uns
desconeguts. Amb els fills passa una mica el mateix; potser no tant,
perquè els veiem en el nostre dia a dia de convivència, que en teoria no s'acaba
fins a la vida adulta.
El canvi fa que no puguem conservar mai res.
El canvi de tot el que existeix, i especialment de les persones, fa
que no sigui veritat que tinguem una feina assegurada, una casa, unes
possessions. Avui escric això, però si em moro d'aquí a cinc
minuts, demà passat, el meu cos estarà dins d'un nínxol;
segurament m'enterraran dijous al matí. La cerimònia laica serà
dijous, a les deu, al cementiri de Terrassa; i potser fins i
tot serà una cerimònia religiosa, perquè la gent que m'estima
potser no estarà en condicions de preocupar-se d'aquests detalls, i
vivim en una mena de món a on si et descuides et foten la cerimònia
religiosa per defecte, perquè a les societats poc democràtiques les
coses van així.
I aquesta reflexió que faig, i que a alguns us fa
esgarrifar, va també per a vosaltres. Sou éssers canviants i podeu
estar enterrats dijous al migdia. Jo personalment, prefereixo no
estar enterrat dijous, perquè tinc anglès a les 14:30 i no me'l
vull perdre.
Amb tot això que escric, no pretenc fer humor negre;
només escriure sobre la realitat. Però ara vull afegir també, que
tot i això, tot i aquesta possibilitat, que no és pas ciència
ficció, la vida és un miracle, la vida paga la pena, la vida és
una joia.
No passa res pel fet que ens puguem morir d'aquí a cinc
minuts, sempre que visquem de manera que no passi res. No passa res, perquè estimem amb tot el cor i amb sinceritat les persones que
tenim a prop, i aquest amor fa que la mort no ens espanti, perquè
sentim que aquest amor és més poderós que la mort, i que d'alguna
manera que no comprenem, continuarà treballant. No passa res, perquè, ara, quan acabi d'escriure això, miraré el cel i veure un parell de
planetes. I sentiré el vent de Sant Llorenç que fa olor de pi, i que
cada dia que passa és més càlid. Sento que la primavera s'acosta i
per això m'importa ben poc poder-me morir. No passa res, perquè no
només m'estimo la meva família: m'estimo els indiferents, m'estimo
els que no m'estimen, m'estimo els que no em coneixen, m'estimo els
qui fins i tot coneixent-me no senten afecte per mi; m'estimo fins i
tot els que m'han fet, em fan, o em faran mal alguna vegada; m'estimo
els qui he fet mal, i em sap molt de greu haver fet, poc o molt, la
meva part de mal del món que put i de la qual em penedeixo.
Vivim un
temps en què tothom parla dels qui fan el mal, dels corruptes, dels
criminals, dels mentiders... i l'enuig té justificació... però no
escolto a ningú, o a quasi ningú, parlar del seu mal, del mal que
ell o ella fa. Potser ens centrem excessivament en el mal que fan els
altres i cometem l'error de no veure el mal que fem o que hem fet
nosaltres. Jo penso sovint en el meu mal, els petits (o menys petits,
qui sóc jo per a jutjar-ho?) mals que he fet i que només sé jo. De
jove em van ensenyar a pensar en aquest mal i a tenir por d'un déu
justicier; avui dia, intento, sempre que hi penso, de veure aquest mal
com una oportunitat per a millorar, no pas per a ser més bonic o per
a lluir més, sinó per a fer més felices les persones que estimo.
No em fa por déu, m'ha fet ell; ell sabrà. Detesto el mal perquè
estic enamorat del benestar de les persones i em fa fàstic no
treballar per aconseguir-lo. Crec fermament en això que acabo
d'escriure, i hi creuria encara que ningú no ho llegís i encara que
el mateix déu hi estigués en contra, i encara que no existís déu.
És el benestar dels primats Homo sapiens el que desitjo, i la llum
de l'amor a les seves ments. Estimo aquest mono meravellós capaç de
mirar enfora i de donar la vida, si cal, pels qui estima; no només
morint per ells, sinó el que és més difícil, vivint per ells.
Estimo aquest mono capaç de crear, capaç de fabricar bellesa, capaç
d'anar més enllà dels seus límits; un mono que entranyablement no
s'adona que és un mono, i que com un nen petit que es pensa que ja
és gran juga a ser el que encara no és. És un mono que té por
moltes vegades, i jo l'entenc. Tenim la derrota a dins, ens surt de
la sang, i ens fa por que ens domini. Estimem molt i per això tenim
molta por. Però si no estiméssim, no seríem humans. Em declaro
defensor d'aquest mono, i absolutament convençut de les seves
possibilitats de supervivència i d'evolució biològica i cultural.
No hem acabat d'evolucionar; i el futur veurà prodigis que ara només
es poden assaborir a les pel·lícules de ciència ficció.
No passa res si dijous al
mati m'enterren, perquè estic viu i m'agrada la terra que trepitjo,
i estic content del que faig i, en general, i essent optimista, del
que he fet.
El que tinc a dins, i que no sé expressar, em permet
sentir que no passa res si dijous m'enterren. De tota manera,
preferiria que fos passat l'estiu, perquè així podria aprofitar la
platja. I si és d'aquí a uns anys millor. I si passo dels cent,
doncs cap problema.
.
.
.
Subscribe to:
Posts (Atom)