Matagalls.

T'enutjaràs,

però serà allà,

ni que el cristall que et posis al davant 

dels ulls sigui color de sang

i sutge,

ni que l'alè que et mou estigui pres

en un desig incontrolable de poder...

Ell serà allà,

immens i etern,

com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,

com hi erà a cada instant de solitud

en que ningú podia veure'n els colors,

els traços perfectíssims que

aquest ordre universal i indeterminat

de l'univers

atorga a tot.

Esclafaràs

persones innocents de ser com són,

i et sentiràs dolgut per res, creient

que tens raó i que tot va contra teu.

Però mentre fas i tems i crides...

el Matagalls serà dempeus sota del sol,

potser un cel blau, o núvols de color plom.

Si cal, la neu, abraçarà el seu llom

en un silenci guanyador,

i el teu miratge aterrador

de guerra i plor,

ben lluny, balmat, absurd,

malalt d'ego i de por,

no anirà enlloc.

Enyorarà

el teu cap, sense saber-ho tu,

els contraforts que van afaiçonar el teu cos,

les fulles

que van tenyir ròdols de gemat encès

al teu cos lliure i vencedor,

la brisa del Maresme

fent dansar els faigs dins del bosc,

i l'aigua amb el sabor del gel,

la terra grisa, i els camins perduts

que menen als altars dels déus eterns

a obagues amb teatres d'ombres blanques,

llums acarbassades i remors de fons.

No sabràs què et falta

però et faltarà tot.

.

.

.