Som creadors d'universos

Quan l'objectiu és arribar a ser tan gran com algú a qui s'admira, ja podem plegar. Les comparacions són eines estèrils i àdhuc pernicioses si esperonen a uniformar identitats. Per això les comparacions acostumen a desanimar, perquè es fonamenten en un concepte competitiu o utilitarista de l'art. Gran, petit, què són aquests conceptes si no es mesuren amb mentalitat competidora? I la competició és el contrari de l'art. 

Crear no és una eina per a encimbellar-se ni per a obtenir qualssevol beneficis materials o socialment agradosos; és alguna cosa més profunda i més identitària que té a veure amb la comunicació personal d'un mateix amb l'existència, d'un mateix amb la natura i amb un "què" misteriós que diferents persones defineixen de diferents maneres. La pulsió ancestral de la selecció natural ens mou a competir en tot i per tot, fins i tot en una realitat tan íntima i real com la creació. Però la nostra consciència està barallada amb els mitjans de la selecció natural; som més que individus que jerarquitzen, som creadors d'universos; cadascú en crea i en copsa un.

Cadascú ha de treballar per arribar a ser ell mateix, ella mateixa; per a arribar a ser plenament qui és. Ningú més té prou capacitat per arribar a ser nosaltres; cadascú ell, o ella.

.

.

.

Lliures!

Al racó dels corbs marins,
vora del blau,
a on les roques són canyella
i la platja un llit d'estrassa i foc saur,
bufen els vents.
Què seria el paradís
si sols un buf pogués alçar
crestes d'escuma a les onades?

A la riba de la vida, res no és tot,
i l'uniforme no existeix; 
perquè l'esperit 
que empeny l'estrany estel del pensament
és infinitament divers.

Crida el gall
i alça la cresta
quan el seu harem escolta un altre gall.
I és que ho vol tot 
ben uniforme i ben covard.
I com que el món que hi ha
no és del seu gust,
n'inventa un altre; 
i se'l creu.
I li fereix el moll dels ossos escoltar
el gall valent que li hipnotitza les gallines;
la seva mare de petit el va aviciar,
i quan algú no és com ell vol
el fa callar.

Alceu
la vostra veu en llibertat.
Declameu 
contra la por i la hipocresia
Camineu 
essent qui sou; digueu-ho fort!
Sols el tirà se sent ofès 
en veure-us lliures. 

Cançó del mar antic.

La sang vessada dels segles,

al mar, no l'ha enterbolit;

encara ve i se n'entorna

com l'aire feixuc i humit.

Sega les canyes salvatges,

i demà ja hauran sortit;

quan desfacis les estrelles,

al cosmos serà de nit,

i a l'alba, de nou, la Terra

portarà el mateix vestit,

i s'haurà aturat per sempre

el teu alè tan finit.

La ràbia no ha fet que l'aigua

agafi color de vi,

i el pensament del diable

és sols un invent mesquí.

Només perdura el maragda

encès sota un blau pansit

pel foc de la xardor dolça

a la cala on he dormit,

i l'ona que no detura

el bressol del mar antic.

Je.S.

.

Progressos en els orígens dels Anglada i Soler

Última Actualització dissabte 4 de juliol de 2015 a les 15:30 FEU CLICK SOBRE LA IMATGE DE DALT PER A VEURE-LA MILLOR
(Tingueu en compte també que com que vaig trobant coses noves l'arbre veureu que dia a dia anirà creixent)

Fa alguns anys la visita, amb uns quants noms, d'un parent llunyà que ja no hi és em va permetre, amb l'ajut de la xarxa, arribar al segle XVIII pel que fa al cognom Jofresa. Ho podeu veure aquí:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2009/11/visita-les-esglesies-de-sant-pere-i.html

Avui, la visita d'en Joan Serrat, parent també per la branca Anglada, i l'ajut de la xarxa, m'ha permès descobrir avantpassats que no tenia el gust de conèixer, i intueixo que d'aquí a poc en trobaré més. Ho podeu veure en un resum a la imatge de dalt.

 Quantes vides han restat anònimes pel mal costum de no transmetre les històries familiars. Parleu amb els avis i amb els besavis!

Bèsties com qualsevol altra bèstia

Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 

L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 

N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

Qui t'ha dit que ets un vedell?

S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.

.

.

.

   

Buscarem les herbes que ens atorguen la vida, i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

La nit més curta, i el dia més llarg. Buscarem les herbes que ens atorguen la vida i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

Tornarem a la llar d'on ens han tret; no la visitarem, perquè és casa nostra i en formem part.

Ens preguntarem com hem pogut estar tant de temps lluny de casa, i estimarem els colors, les flaires i els tactes. I veurem que no cal res, ni prestigi, ni opinions alienes, ni bagatges abstractes de Sàpiens possessius. A tot estirar, un bosc, un camp, un hort, un jardí, el sol, el mar i els quatre que som i que ens agrada cantar i ser lliures

Ni ahir, ni demà, Sant Joan...

Caminar per Vallparadís

Sigueu valents per viure sense por

allà on el sol desferma guspirs d'astre

i a on el verd és tan viu que fa il·lusió

caminar cap enlloc i aprendre a viure.

Que la vostra veu no sigui al cau

de la derrota i la resignació.

Sigueu valents per alçar la cançó

que molts no acceptaran que sigui lliure.

Avanceu pels carrers un matí encès

d'un diumenge qualsevol quan el món dorm;

assaboriu l'escalfor de la llum

i el fresc alè que baixa de la Mola,

la humitat a les fulles dels rosers

en un Vallparadís de solitud,

i al roig dels ponts tingueu ben present quants

van estimar en aquests mateixos àmbits.

I adoneu-vos que tot és un instant

i que a l'instant, hi és tot si ho sabeu veure.

Sigueu valents per deturar la marxa

frenètica del vostre rol daurat,

convertiu les paraules en poemes,

i allò que ara estimeu, en llibertat.

Que la vostra veu no sigui presa

a la gàbia de la civilitat;

digueu allò que el cor us escridassa

a on és tan viu el verd i dolç el mar.

I quan el món es llevi i tot s'esveri

que no s'apagui el foc que heu fet brillar

i si passa, un diumenge, abans de l'alba,

teniu Vallparadís per caminar.

.

.

.

Crec en la màgia; toca-la una altra vegada, Sam.

 Thanks Seiji Yamashita for singing and posted (with the code of embed) this song in youtube
.
.
.

No sé, però, malgrat tot, crec en la màgia. No en la màgia dels fetillers i els murris, ni en la màgia dels bruixots o els esotèrics... Crec en la màgia del Gene Kelly sota d'un pont de París ballant amb la Leslie Caron; crec que, tot i els diners que va guanyar ballant a París, no ballava per diners, sinó per amor a la dansa, als colors de la nit, als estels damunt del Sena, als ritmes i les melodies de Gershwin. Crec que, tot i que en aquest món hi hagi un grapat d'arrogants que s'enutgen amb els qui no pensen com ells, i que es posen nerviosos quan troben monos d'altres manades, la màgia existeix; i existeix la força misteriosa de la bellesa que emplena l'univers, i em truca al cor cada vegada que veig Venus, Jupiter i la Lluna amb forma d'ungla en aquestes nits delicioses dels primers contraforts de l'estiu. Crec en un déu misteriós que no té res a veure amb cap religió ni amb cap idea humana, que no hi entén de morals, protocols, costums, normes... Un ésser misteriós que no hi cap dins dels pensaments i encara menys dins de les paraules. El coreògraf de la màgia que veig arreu. Tot i que veig monos arreu, veig amb més força la màgia, la bellesa, el misteri, la força del cosmos... Les realitats evidents no necessiten l'estranya pulsió de la creença; no podem creure en allò que se'ns fa evident, perquè en tenim experiència, i ja no és matèria de fe, forma part de nosaltres, de la nostra percepció i de la nostra consciència. La supraconsciència artificiosa i falsa, conseqüència dels crits silenciosos o sorollosos de les xarxes socials i la misèria dels cors Homo sapiens, és una falsa divinitat que s'alimenta de l'arrogància i del narcisisme. Només existeixen les consciències individuals, una a una, i totes tenen dret a opinar, sense que la seva veu hagi de ser delicte per ser la seva veu, i sense que la seva veu hagi de ser forçada a callar pel fet de ser diferent. Existeix la màgia d'Irving Berlin i "Heaven", la màgia de Fred Astaire al gran teatre xinès de Los Àngeles, la màgia de Dooley Wilson i "As time goes by" a la pel·licula Casablanca, amb olor de fusta de piano vell, fum de tabac, el rostre del pianista i la força d'una nostàlgia estranya, una menlangia vers aquelles nits decisives en què comencen els grans amors, els que duren un instant i desapareixen per a sempre sense desaparèixer mai. Si teniu un gran amor impossible, sapigueu que és etern, i que la màgia que ho emplena tot l'alimentarà tota l'eternitat. Bordaran els sectaris i menyprearan els diferents, somiaran el califat islàmic de la terra sencera, o la Terra convertida en el gran temple de Jehova, o la Terra uniformada amb la indumentària o no indumentària que els dogmes diguin... però a la Terra sempre imperarà la màgia del cosmos que és i serà diversa i lliure, i alegre, i amorosa, i triomfant. Toca-la una altra vegada, Sam.
.
.

I Festival de Cinema de Curtmetratges del Crèdit de Síntesi de Segon d'ESO.

Organitzar, en un crèdit de síntesi de segon d'ESO, un festival de cinema de curtmetratges, proposant una temàtica determinada, i descobrir que el cinema és una eina educativa de primer ordre. Descobrir l'anhel de desenvolupament de la creativitat que la immensa majoria de les persones adolescents duen a dins, i com aquest anhel empeny a superar les dificultats tècniques, les exigències de temps, els dubtes inicials. Confirmar que la necessitat de crear esperona els més joves vers la necessitat de cooperar amb el grup, de col·laborar, de perdre la vergonya, d'atrevir-se a ballar, a disfressar-se, a interpretar, a elaborar un guió, a somniar una trama i un desenvolupament. Assaborir la il·lusió dels joves que han fet la pel·lícula en veure-la exhibida en una sala d'actes plena de gent i escoltar els aplaudiments. Copsar una emoció intensa, mal dissimulada, en els nens i nenes que pugen a recollir el premi al millor actor, o a la millor actriu, o al millor director, o  la millor pel·lícula, o a la millor fotografia, després d'una gala plena de referències al cinema i al valor de la creativitat com a gaudi i a la necessitat de construir un món més just. Estimar l'art independentment dels diners o dels triomfs materials que ens pugui atorgar. Escoltar, d'alguns adolescents participants quan es pensen que no els sento, que fer una pel·lícula és del millor que han fet mai i que ho han de repetir. Demostrar que les estratègies educatives tradicionals del sistema no són les úniques possibles, i que hi ha altres camins a través dels quals algunes persones, que pels mitjans tradicionals no saben caminar amb tanta motivació, troben el seu espai, la seva energia i la seva potencialitat. Verificar que un adolescent pot fer un curtmetratge molt millor que un adult. Sentir-se tan satisfet com a educador i organitzador que qualsevol esforç, qualsevol esgotament, qualsevol dubte, paga la pena de ser patit quan els resultats són tan de debò. 

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.

Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.

Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.

El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.

Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.

Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.

Vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren, tonades que mai no han estat escoltades per ningú.

M'agraden els colors naturals, els quotidians, els bigarrats, els que la llum decideix que han de tenir les coses; i m'agrada tot i tothom, el que és divers, el que és variat, el diferent a mi, el pensaments que no són meus, i els meus, i la foscor que permet el guspireig de la llum, i que la gent parli, i digui, i canti, i opini, i reciti, i declami, i proclami, i s'esbravi...

M'agraden les terres a on es respira llibertat, a on tothom pot dir la seva i això no el fa ni més ni menys digne, ni més ni menys estimat; com diu el meu filòsof preferit, Manu Chao, “Pase lo que pase, sea lo que sea, a tu manera!”. M'agraden els llocs a on hi ha diversitat, a on m'expliquen raonaments que no coincideixen amb els meus, sense obligar-me a creure-me'ls, ni negar-me la possibilitat d'explicar els meus. M'agrada la gent que em diu que no i no passa res; i la gent que no s'allunya quan li dic que no; i la gent que no es dol quan m'allunyo, i la gent que s'allunya perquè vol i no passa res.

M'agrada la roba, la roba de colors, la creativitat humana expressada en la tela que guarneix el meu cos. M'agrada la nuesa, el vestit que l'univers ha dissenyat per a cadascú. M'agrada la cultura, la llengua, les llengües, la poesia, la fantasia, les cançons als contraforts del Montcau quan el sol s'acarbassa, el verd rogenc de les últimes hores del dia damunt dels pins, el silenci de la muntanya solitària, i els meus a prop. I el temps que no va enlloc si no és aquí, i no necessitar res més que l'instant i els meus, i la llibertat de dir, de cantar, de ser, de dir que no, de dir que sí.

M'agrada la grisor fosca de la mar quan plou i em protegeixo dins del meu abric respirant l'aroma de la salabror i imaginant vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren o tonades que mai no han estat escoltades per ningú. M'agraden les façanes de pedra, que són úniques i que han estat aixecades per l'esperança i la fantasia del seu autor, i el fulgor de la llum a la nit i arran de mar, i la guitarra i els meus dits damunt dels trasts, i el so dels acords, i allò que passa quan sonen, i allò que em surt de dins quan els acords i el ritme van sols, i l'olor de la fusta de la guitarra, i el tacte dels dits a les cordes. M'agrada tot. M'agrada tothom. No m'agraden els grups, ni les sectes, ni les elits, ni els de la “creme”... M'agrada la gent del carrer, del poble, de la ciutat, que són ells, que viuen com senten, sense egos, sense Espartes dominants de societats, sense censures, sense cadenes ni uniformitats. M'agraden els avis asseguts a les cadires a la fresca de l'estiu, i allò que expliquen, i la manera com riuen i com miren, i el color del cel quan tot això passa i apareixen els primers estels.

M'agrada el vidre de Donostia quan fa fred i se sent olor de gofre i riure d'infant. M'agrada la llibertat, i pertànyer a la societat vulgar i normal de la gent corrent, que majoritàriament, i malgrat les seves peculiaritats, són bones persones.   

La llibertat dels mots i els pensaments

Imatge CC BY 2.0, autor Kevin Cole

.

.

.

.

Els mots són com falcons enlairant-se a la volta d'un cel a cops tan net com l'espai entre el Sòl i la Terra. El falcó és caçador, a cops cruel i molest, i dibuixa sanefes que mai no són iguals. El seu vol és el signe del seu lliure albir. Copsa els detalls del sòl, percep els lleus moviments de les preses que cerca; en aquest món estrany li ha tocat devorar per a sobreviure; en aquest món estrany la violència és un foc que fon metalls i que permet que es converteixin en peces essencials d'engranatges que fan girar màquines. Una espècie no pot sobreviure sense devorar-ne una altra; potser alguna aconsegueix haver de cruspir-se només els fruits d'una altra, sense anar més enllà; però tot està muntat, espontàniament potser, per a combatre i vèncer, i la nostra consciència espontàniament també avorreix aquesta guerra imposada per aquest univers estrany i a cops cruel, sempre tan bell.

Però el falcó ha de volar; ni que molesti. El falcó ha de caçar; ni que esquinci la pell i la carn de les preses; esperant que, algun dia, les pulsions de la vida puguin ser diferents, més fidels als anhels de la consciencia. El falcó ha de ser per damunt de tot fidel a la seva naturalesa.

L'ésser humà també vola i també caça. El seu vol haurien de ser els pensaments convertits en paraules; i la seva caça, les esperances que projecte rere el mots. Igual com el falcó, l'ésser humà ha de ser fidel a la seva naturalesa, i ha d'aspirar a viure més que a sobreviure, a crear més que a consumir, a comunicar-se més que a ignorar, a expressar-se més que a callar. La consciència ens mostra, amb punteria, la línia de l'horitzó al qual encara no hem arribat, i ens ajuda a intuir, més o menys, què deu ser el goig de ser humans.

Peixos reposant a l'Atlàntic.

Al fons,

la catifa amb sanefes d'onada i vellut,

i els raigs tremolosos d'un estel proper,

encenen la nit.

I el llit

de l'oceà que dorm;

 la llum d'una estesa, 

i la caixa xinesa

del temps, alentit.

L'instant

deslliurat del pas

frenètic dels mots.

L'alenar del mar,

i el viatge antic dels exploradors.

Un professor mort, una alumna suïcidada... tot a les últimes setmanes. I milers, centenars de milers, de víctimes silencioses.

Seria genial que, a les escoles i als instituts, els nostres fills estiguessin atesos per un tutor que només tingués quinze alumnes, i que els conegués la cara de ben a prop, pel fet de veure'ls cada dia moltes hores, i només a ells, i que pogués interpretar el gest de cada rostre, i el significat de les expressions, per a saber si necessiten ser escoltats, ser enaltits, o potser esbroncats. Seria una mostra de qualitat educativa que aquest tutor pogués asseure's una estona al costat de cadascun dels alumnes i revisar el seu ritme, sense pressa, estudiant les seves actituds, determinant les seves necessitats, les del seu moment, les de l'època que viu el nen o la nena, les de les seves circumstàncies. Seria essencial que cadascun dels alumnes sentissin aquest tutor ben a prop, que s'adonessin que no estan sols; i si, a més, aquest tutor fos feliç acomplint aquest objectiu, que bé que l'acompliria.

Això no es pot fer quan hi ha 35 alumnes en una aula, quan cada professor passa per un munt d'aules diferents, de 35 alumnes cadascuna, quan un tutor a més està poques hores amb el grup de 35 alumnes del qual és tutor, quan minven o desapareixen els grups de reforç, les atencions individualitzades, quan es retalla personal d'orientació, i quan a més a més es reprodueix al llarg dels diferents centres escolars del país la segregació econòmica i fins i tot racial i cultural que esdevé als barris de les grans ciutats.

Quanta tristor seria alleugerida si els alumnes se sentissin escoltats? Quanta frustració seria desfeta si les mancances educatives d'anys que arrosseguen alguns alumnes poguessin ser solucionades per un professional que fos proper a l'alumne, i que estigués content amb la tasca que realitza, perquè les seves condicions de treball són dignes i perquè se sent defensat i ajudat?

Una vegada, algú, suposadament formador de formadors, em va arribar a dir que hi ha estudis que diuen que es pot treballar igual de bé amb un grup de trenta-cinc o trenta-vuit alumnes, que amb un grup de quinze o vint. No va saber dir-me, però, ni qui havia fet aquests estudis, ni quins estudis eren, ni com els havien fet, ni com havien arribat a aquestes conclusions. La vida està plena de persones que confonen títols, cursets, doctorats, publicacions i altres vestits de l'ego amb l'educació real de les persones reals, que no són traduïbles a percentatges ni a estadístiques de resultats, i que no apareixen als documents dels màsters dels futurs formadors.

Un professor mort a Barcelona, una alumne suïcidada a Madrid... tot a les últimes setmanes. I, no ho oblidem, milers, centenars de milers de víctimes silencioses; víctimes de les retallades educatives, de les males estratègies; el drama no només són els morts, també el pateixen en silenci els vius, fins que passa alguna cosa i el silenci es trenca, quan ja és tard. Són nens i nenes que pateixen i que no tenen ningú que se'ls escolti. Nens i nenes que s'asseuen en aules atapeïdes, enmig de circumstàncies esquerpes i un clima de treball feixuc, difícil, sorollós, difícilment controlable, perquè és molt difícil crear l'embolcall adequat per a l'educació quan hi ha amuntegament humà, segregació de classe, poc o nul suport a casa, por a la ruïna familiar, sovint provocada pels desnonaments, per l'atur, per la por al futur.

Les coses han de canviar, no s'han de maquillar amb estadístiques de color verd, amb estudis misteriosos, amb suposades llibertats burgeses que només gaudeixen els rics. Les coses han de canviar, no s'han de modificar lleugerament... han de canviar del tot; però em temo que el principal interès dels que fins ara han estat escollits pel poble ha estat el poder i la imatge que permet assolir els vots que perpetua el poder. Si tinguessin un mínim d'amor a l'educació dels que vindran, farien de debò que les coses canviessin. Però què és l'amor per al poderós? Què és l'amor per a l'esclau de la imatge, per a qui celebra sopars al liceu, o als palaus de Madrid, i pensa en les properes eleccions i en la seva pròpia carrera política? Què és l'educació dels infants pobres per aquell que encén el fervor patriòtic i el refreda al ritme de les seves necessitats electorals o dels seus anhels de poder? Tota la maquinària propagandística, els tentacles dels poderosos treballen empastifant els qui utòpicament es disposen a canviar les coses. No sé si per una vegada les ovelles hauran triat, o estaran començant a triar, pastors que el poder no volia; de debò que no ho sé. El temps ho dirà.   

Petit microvídeo del primer dia de platja.

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...

Saur iodat, sal,

guspireig de Sol.

I el vol

de l'escuma al pla

fons de la riba onejant.

I aquí, no fa por cap llum,

ni molesta el brum

del mar arribant i morint.

I aquí, no cal, d'amagat,

robar cap anhel.

Allò que a qualsevol lloc es sutge

aquí es fa cel.

I el que contorba el món

aquí és poema, i mel

i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...

L'amplificació dels rumors o el vici de convertir la falsedat en fet

“(...)mentira no se borra

mentira no se olvida

mentira, la mentira

mentira cuando llega

mentira nunca se va

mentira la mentira

mentira la verdad

todo es mentira en este mundo

todo es mentira la verdad

todo es mentira yo me digo

todo es mentira ¿por qué será?(...)”

Manu Chao.

.

.

.La veritat és una realitat rara en una xarxa que té com a vici addictiu l'amplificació dels rumors o la perversió de convertir la falsedat en fet. El poder més gran de la xarxa, i de les xarxes, és el de crear una realitat aparent més poderosa que la realitat de debò. Les ovelles ens creiem la realitat aparent i construïm el nostre dia a dia seguint les directrius que la realitat aparent marca; directrius traçades pels "popes" del món; senyors del diner i del poder, compradors de la democràcia, directors d'escena de la gran obra de la realitat al teatre del món. El títol de l'obra és “La societat democràtica”; una obra de ficció, que té com a tret diferencial (respecte les altres obres) el fet que el públic es pensa que la trama va de debò. 

Encoratjant tota aquesta gran invenció, aquesta gran comèdia, hi ha un públic que s'ho creu tot, que aplaudeix o crítica seguint les ordres dels pastors; pobre públic ignorant convertit en bèstia de bast que va pasturant per les prades que els popes li manen; i fa això sense saber-ho. 

Cridem quan volen, riem quan volen, caminem cap a on volen, decidim el que ells volen; i ens pensem que cridem quan volem, que riem quan volem, que caminem cap a on volem i que decidim el que volem. 

El poder espantós de les xarxes és el de enterrar la realitat dins del sot del no res, substituint-la per una realitat falsa, creïble i preferible a la pròpia realitat per l'inconscient de cada individu; el drama és que si fem això, la veritat morirà per a sempre, i l'ésser humà també. I la conclusió esfereïdora és que, de tot el que llegim a la xarxa, del que acceptem com a cert, no en sabem gairebé res, res de res. Estem acostumats a considerar un fet l'existència de Cristòfol Colom tot i que mai no l'hem vist, perquè ens han educat per a no dubtar. Però el dubte no és pas la prova de la ignorància sinó l'origen del coneixement. 

.

.

.

Moviments i sons de la natura.

Instants de poesia alliberadora.

Avui fa una setmana.

La màquina es posa al límit de nit i de dia, perquè només quan allò que és dit, o cantat, és dit, o cantat, morint dient-ho... només llavors és dit vivint intensament; només llavors és dit i es viscut de debò. 

Perquè fer galetes badallant significa estar mort... però fer galetes capbussant-se intensament dins l'instant de creació que significa estar fent galetes... vol dir canviar el món.

Escletxes de llibertat a la dictadura dels diners, a la imposició de les formes, a la castració de la creativitat. Vivim una època de constant i esgarrifant castració de la creativitat; i després d'haver fet unes passes endavant, tot plegat en fa unes quantes enrere.

Vivim honorant els qui van morir intentant aconseguir un somni, oblidats per les vaques pasturades pel diners; diners castradors de la creativitat i anestèsics de la vida que ens podria fer lliures.

I els breus instants en què un poeta urbà ens recorda què vol dir la llibertat, la vida es torna a encendre.