Tarda a Jaizkibel

Una eruga avançant per Jaizkibel. El bosc que ens envolta. Una intensa olor de mar. Arbres de fulla caduca al costat de pinedes joves. Roques grises com llunars ran d'un mar esverat. Basses d'aigua salabrosa allà a on un torrent desemboca i les onades arriben. Ningú centenars de metres al voltant nostre. Solitud. Silenci matisat amb les explosions naturals. La guitarra. Capbussada imprevista. Instants irreflexius de vida pura. El moment i prou i a veure què passa i a veure què fem.

Els Minyons a Donosti

Fa il·lusió veure un munt de camises d'un color de Terrassa quan ets lluny, relativament lluny, de la teva ciutat. I descobrir un munt de cares conegudes, i saludar-ne unes quantes. I descobrir una alumna amb cara de sorpresa en trobar el seu profe a Donosti. I veure carregar i descarregar un parell o tres de castells amb el so de la tenora. I sentir crits de llibertat. I percebre aquella complicitat especial a les persones d'una terra que també és menyspreada. Tot plegat, en un dia radiant, amb una posta única, un quinze d'agost, al bell mig de tot.

I un es recorda a la quotidianitat del curs amb la noia que t'has trobat, tan feliç i tan professional, quan alça un castell, impecable i bell. I penses que totes les vides que passen per davant teu al llarg del dia a dia tenen, cadascuna d'elles, un univers immens impossible de compartir i de conèixer. I et reafirmes en aquella idea que diu que quasevol persona és un obra mestra viva i misteriosa, i que la tasca del professor, al segle XXI, més que transmetre coneixements (que també) és principalment mostrar maneres d'assolir-los, actituds front les dificultats i l'exigència d'esforç, anhels, desigs, il·lusions, bogeria per arribar a adquirir les capacitats i els aprenentatges, i la mirada posada no només en el present, que és allò que tenim de debò, sinó en tots els presents vers els que un ha de somniar viatjar, que cada vegada s'han d'assemblar més a allò que sentim que som i que sentim que hem de fer.

M'agradaria poder algun dia fer meves aquelles expressions que un dia vaig sentir a algú més gran i més savi que jo: “em vaig fer mestre per a descobrir mestres en cadascun dels rostres que em trobo, per aprendre d'ells que cada persona crea un univers únic, i que la meva tasca és aprendre tota la vida que hi ha a cada persona, i, a tot estirar, ajudar a que cada persona visqui més intensament la vida que ella crea, i que és d'ella, entenent, que bo i la meva ajuda, ella i prou és autènticament mestra en ella.”

L'amor és la medecina que ho cura tot

El valor de cada persona, al marge dels seus actes o dels seus mots, és infinit, la seva dignitat és infinita, i l'amor objectiu i real que cal exercir damunt d'ella és total. Parlo de l'amor en el seu sentit autèntic, que no necessàriament ha d'anar lligat al sentiment o a la recompensa, sinó únicament a la voluntat incondicional de bé vers qui s'estima i vers tothom. Allò que cada persona val és tan gran que no és quantificable; i aquest valor existeix pensin el que pensin els milers de milions de persones que formen la humanitat. El valor i la dignitat de cada individu, siguin quins siguin els detalls del seu caràcter, els seus fets, les seves idees o els seus mots, és infinit.

I és precisament per aquest valor infinit que els actes poden ser inadequats o monstruosos. És per contraposició a aquesta infinita dignitat que el que fa pot ser un error, petit o gran, però la seva dignitat no es perd amb els actes. Si l'ésser humà fos indigne seria natural la indignitat en els seus actes; és per la seva dignitat que el natural sigui que els seus actes esdevinguin dignes; però ni que en algun, o molts, moments no ho siguin, la seva dignitat continua sent infinita, perquè la persona no és l'acte que fa, sinó la realitat inabastable que és, que no té final, i que ha nascut per a estimar i ser estimada.

L'amor és la medecina que ho cura tot i que tot ho pot sense límits ni condicions; i l'amor només pot ser incondicional, perquè si no, es trairia a si mateix. La seva essència és ser incondicional. Tot i que no sempre hagi de derivar en sentiments o en proximitats. De vegades cal allunyar-se de qui s'estima. De vegades, en casos extrems, cal desitjar i demanar l'empresonament de qui s'estima. De vegades l'amor que es té a algú fa que els errors comesos per aquest algú facin il·limitadament més mal que si no estimessim a aquest algú. De vegades, per contra, l'error d'aquest algú és tan banal que tenir-lo en compte seria propi d'animals enduts per la pulsió tribal o per la brutalitat de l'inconscient.  

TED ens ofereix una conferència que ens explica fins a quin punt milions de persones poden dedicar-se a odiar i destruir una persona, autoenganyant-se i pensant-se que defensen la humanitat. Milions de persones realitzant un exercici d'hipocresia inconscient. Això ens ha de servir per aprendre a viure sense donar valor a les opinions dels altres, ni que siguin milions. Gràcies TED:

http://www.ted.com/talks/jon_ronson_what_happens_when_online_shaming_spirals_out_of_control

La Grace Gifford i l'animalitat que mata persones per a definir fronteres en comptes de fer servir la democràcia.

La Grace Gifford es va casar amb el seu promès, Joseph Plunkett, només unes hores abans que aquest fos assassinat per haver participat a l'Easter Rising al 1916. Es van casar la nit del 3 de maig a la capella del presidi de Kilmainham Gaol. A l'endemà, el dia 4, era assassinat el jove casat i la Grace va esdevenir vídua.

L'Easter Rising va ser la revolució armada a Irlanda, al 1916, mitjançant la qual Irlanda (o part d'Irlanda) va assolir la seva independència.

Al 2014, a Escòcia, es va evidenciar un primer pas dut a terme per la humanitat per tal d'aconseguir que les fronteres de les terres i dels pobles no siguin decidides per la força de les armes sinó per la voluntat democràtica de les persones i de les famílies que neixen, viuen i moren a la terra en qüestió. El govern de la United Kingdom, al 2014, va entendre que les decisions profundes pel que fa a les independències han de brollar, com qualsevol altra decisió, de la voluntat del poble, i que no són les lleis les que han d'encotillar la democràcia, sinó que és el sentit democràtic de les persones humanes el que ha d'elaborar unes lleis que facin possible que els països i els estats arribin a "ser" gràcies a la voluntat del poble, i no pas imposats o prohibits per interessos econòmics, polítics, o militars. La democràcia, sense aquesta possibilitat pacífica, no existeix. 

La germana de la Muriel, que també era vídua, concretament de Thomas Mac Donagh (un altre dels executats a la revolució) es va morir d'un atac de cor al 1917 mentre nedava; i la Grace i una altra germana, la Nelly, es van fer càrrec dels fills de la Muriel. La Grace era dibuixant i caricaturista, i al llarg de la seva vida, va ser empresonada un munt de vegades per la seva defensa d'una Irlanda lliure i independent. Durant els seus captiveris, a la presó de Kilmainham Gaol, pintava a les parets moltes imatges, entre elles de la Mare de Déu i de Jesús, ja que era profundament catòlica. 
La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a  St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly. 

La Grace va ser enterrada amb honors militars al Cementiri Republicà de Glasnevin.

La cançó del cover del vídeo, que vaig gravar al Delta de l'Ebre (amb moltes dificultats pel soroll de les onades i la precarietat dels mitjans) va ser composada per Sean i Frank O'Meara, i va ser gravada i donada a conèixer per un gran intèrpret, en Jim MacCann, el qual ens va deixar el passat 5 de març de 2015. Us recomano que cerqueu la seva música i el seu esperit, valen la pena.

.

.

.

Amor o mar: aigua, força, escuma, somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria, records, cançons, poemes...

Tant íntimament arrelat a la ment està el llenguatge, que sovint li atorguem un paper que potser no li hauria de correspondre pel que fa a l'ordenació de les idees i dels conceptes; sovint pretenem descobrir la manera de ser de la realitat fent servir definicions del llenguatge; definicions que sovint no es fonamenten en la lògica sinó en les primeres impressions, els prejudicis, les pors, els mites, les presumpcions no contrastades.

El mot amor es maltracta fins a un punt en què es generalitza tant que ni ens n'adonem. Fins i tot hi ha qui, pretenent divinitzar-lo, l'esbiaixa del tot.
 Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...

Òbviament, tot el que escric aquí és una opinió personal, no cal que ho vagi repetint, dic això pels qui pateixen urticàries davant la meva seguretat quan explico les coses. Si expresso un to de seguretat, és perquè n'estic convençut. Tornant al tema, m'agradaria escriure que l'amor és un de sol, treballant en diferents àmbits, igual com el mar és un de sol, arribant a diferents costes, a ribes de característiques diverses; però és un sol mar, el mar que regala aigua, força, escuma, somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria, records, cançons, poemes...

L'amor acostuma a produir sentiments encesos, però no l'amor no és essencialment aquests sentiments que pot produir sinó l'arrel de la planta que tal vegada produirà la flor dels sentiments. 
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima. 
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte. 
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones? 
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure? 
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.

L'amor no és l'atracció per allò que m'agrada i que vull meu, és la decisió de voler i procurar el millor per allò que estimo i que vull lliure.
.
.

Sempre tornen els somriures

Al final del camí, tot torna a la terra, al paisatge, al poble, als capvespres d'estiu sense fer res, al silenci dels camps. I la pols de la terra està feta dels milers que ens han precedit i que han gaudit aquest mateix Sol que ho acarbassa tot. El verd de les fulles dels pomers es tenyeix de roig. L'enciam s'eixampla esponellós. El rec és tou, mullat per l'aigua que ve del riu. Sento bordar un gos. Les orenetes comencen a assajar el no gaire llunyà viatge cap al sud.

Milers de persones es perden tot això per a poder guanyar la riquesa suficient que els permeti decidir tornar a tot això de nou, que de fet ja tenien abans de comença a perseguir seguretats. Alguns milers més, que potser no arriben a una riquesa que si algun dia van anhelar avui maleeixen, s'omplen les butxaques d'un ego amb què ho abillen tot. La meva cara bonica aquí, per a fer-ho tot més bonic. El meu cognom preciós aquí, per a millorar les coses. El meu nom i la meva identitat en aquesta humil obra, que encara que no ho dic m'encimbella per damunt de la societat. I acabo vivint per a l'etiqueta de mi enganxada arreu, perquè si no fos per la etiqueta que du el meu rostre i el meu nom, m'avorriria.

Si deixem les etiquetes que ens publiciten i les riqueses que ens orienten les angoixes, tornem a aquest poble que estimem i que ho és tot, a aquest paisatge de Sol generós, o de pluja fèrtil, o de vent misteriós que gemega les salutacions dels qui ja han marxat. La nostra autèntica riquesa és aquest gos que ara borda i que no veiem, l'olor del blat, l'estona que serveix per a no fer res ni esperar res més que la pròpia estona, i, li piqui a qui li piqui, ens queda la llibertat de cridar al vent els nostres somnis i les nostres lluites; ho senti qui ho senti.
Ens queda la pell tenyida de Sol i el tacte de la sorra o de l'herba, o de l'aigua del gorg, o de la mar esverada d'un racó salvatge i ignot. El que passa d'aquí és com un pastís que, per dolç que en un moment donat pugui semblar, s'acaba podrint. La terra, si resta lliure de pastissos de crema, millora amb els segles. I retornen, un segle i un altre segle, damunt d'aquest país tan bonic, els somriures infantils que un dia van marxar per a sempre. El tresor de tot sens dubte és que tornin aquests somriures, nus i buits dels egos i els diners.

Jugant pels camps de blat de moro

Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.

.

.

.

Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.

Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.

Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen. 

"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn

Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.

Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.

Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.

Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.

Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.

Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.  

Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.

I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.

Quatre consideracions sobre la toxicitat de les persones, sobre la creativitat i sobre l'actitud correcta en qualsevol procés d'aprenentatge.

Imatge de Brighterorange a la viquipèdia

-Les persones tòxiques que et fan mal al llarg del teu dia a dia són víctimes d'altres persones tòxiques, que un dia les van educar. Però cal tenir clar que aquest fet no els atorga el dret a ser tòxiques.

-Les persones tòxiques que més mal et poden fer són aquelles que són més properes a tu afectivament; si realment són properes a tu, et poden fer molt mal, ni que la seva toxicitat sigui baixa. Les altes toxicitats, en canvi, són menys perilloses si esdevenen en persones llunyanes afectivament. Qui més t'estima i qui més t'estimes, si és una persona poc o molt tòxica, és qui més mal et pot fer.

-El món és ple de persones amb la creativitat atrofiada o destruïda; persones insegures, insatisfetes, que tenen com a principals pilars de la seva existència comprar i netejar. I són així perquè, quan estaven creixent, algú proper a ells afectivament els va repetir massa vegades davant de cada error que cometien frases com les següents: "No vals per res" "No serveixes per això" "Ets un inútil" "Dedica't a una altra cosa i no faràs el ridícul" "Ets dolent amb ganes"...

Aquestes repeticions, fins i tot quan són dites amb tendresa, si són pronunciades per algú proper afectivament, actuen ben bé com ho farien unes tisores que retallessin les ales d'un ocell. L'ocell mai no podria tornar a volar, o no volaria igual mai més.

-Si els infants tinguessin la desgràcia d'absorbir d'un glop, tot de cop, i just en el moment de néixer, tot el verí de la mentalitat perfeccionista, utilitarista, materialista, formalista... que impera a la societat, els costaria molt i molt d'arribar a parlar. De sort que l'infant no aprèn a parlar a força de sentir-se malament o cohibit davant dels propis errors, sinó que ho fa a força de sentir-se bé, alegre, motivat, content... a causa dels petits o grans progressos. Si l'infant, davant d'un error qualsevol en el seu procés d'aprendre a parlar, es cregués de debò el concepte profundament arrelat de "sentit del ridícul" que els esclaus socials lliguen a les equivocacions o patinades o a allò que no consideren prou de qualitat... aquest infant mai no podria arribar a parlar. La pedagogia de l'infant quan té entre 0 i 4 anys, deslligada del tot del concepte de ridícul o fracàs, és la màxima expressió de la correcta actitud en el procés de qualsevol aprenentatge. Però això és difícilment assumible per als humans, ja que som primats, i en conseqüència, la majoria, en créixer, som esclaus del mimetisme; imitem i obeïm les pulsions de grup o ramat que  fustiga el qui s'equivoca o el qui s'aparta del concepte socialment acceptat de bellesa o correcció.

Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.

Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia,  el qual vaig escriure ja fa un temps. 

Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.

L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.

Que Zèfir us protegeixi!

.

.

.

Gargots en format destraler del viatge a la Costa de Cadis del 2009

He trobat uns gargots que acostumava fer jo en una llibreta al costat de les descripcions literàries de tot el que anàvem vivint al llarg del viatge a la Costa de Cadis que vam fer al 2009. 

M'ha fet il·lusió trobar-los en una llibreta que vaig comprar en un tot a cent, al costat del text manuscrit. Són gargots fets mentre caminava, i amb intenció simbòlica, que no pas artística, per tal d'atrapar una mica de l'espontaneïtat del moment. 

Estan fets amb voluntat deformadora, i destralera, per a destacar la idea no visible, i amb voluntat de ser gargots, bells en la seva lletjor i en la seva "destraleria". Més avall hi ha unes imatges oníriques que vaig atrapar d'uns somnis. 

Els penjo aquí per tal que quan els meus descendents d'aquí a dos-cents anys facin arqueològia informàtica ho trobin i els faci gràcia conservar-ho tan espontani com va ser gargotejat. 

El gargot d'una posta a La costa de Conil i una llista de noms de carrers, retols i expressions que ens van cridar molt l'atenció. 

Als afores de Tarifa, pels camps de les finques immenses que s'acosten al mar, és habitual que els toros s'apropin a les persones que es banyen nues en solitud. 

El racó de la platja del Far de Trafalgar 

 Una de les Cales de Roche

El poble de Grazalema

La meva dona. Jo, amb la Martina penjada a la motxilla a la meva esquena. El meu fill amb la gorra. Una furgoneta a on una noia hippy tocava l'acordió, a l'aparcament que hi ha al costat de la costa verge a on comença la zona lliure de Bolònia a Tarifa, a on no criminalitzen ningú per a banyar-se amb el vestit que la natura ha decidit per a cadascú als estius. 

Un dia vam sopar a "Caños de Meca" a la platja a l'hora de la posta. A les platges diuen que hi ha sorra, i aquí n'hi havia, i dunes, però a més de sorra també hi havia herba tal com veieu al dibuix.

Som creadors d'universos

Quan l'objectiu és arribar a ser tan gran com algú a qui s'admira, ja podem plegar. Les comparacions són eines estèrils i àdhuc pernicioses si esperonen a uniformar identitats. Per això les comparacions acostumen a desanimar, perquè es fonamenten en un concepte competitiu o utilitarista de l'art. Gran, petit, què són aquests conceptes si no es mesuren amb mentalitat competidora? I la competició és el contrari de l'art. 

Crear no és una eina per a encimbellar-se ni per a obtenir qualssevol beneficis materials o socialment agradosos; és alguna cosa més profunda i més identitària que té a veure amb la comunicació personal d'un mateix amb l'existència, d'un mateix amb la natura i amb un "què" misteriós que diferents persones defineixen de diferents maneres. La pulsió ancestral de la selecció natural ens mou a competir en tot i per tot, fins i tot en una realitat tan íntima i real com la creació. Però la nostra consciència està barallada amb els mitjans de la selecció natural; som més que individus que jerarquitzen, som creadors d'universos; cadascú en crea i en copsa un.

Cadascú ha de treballar per arribar a ser ell mateix, ella mateixa; per a arribar a ser plenament qui és. Ningú més té prou capacitat per arribar a ser nosaltres; cadascú ell, o ella.

.

.

.

Lliures!

Al racó dels corbs marins,
vora del blau,
a on les roques són canyella
i la platja un llit d'estrassa i foc saur,
bufen els vents.
Què seria el paradís
si sols un buf pogués alçar
crestes d'escuma a les onades?

A la riba de la vida, res no és tot,
i l'uniforme no existeix; 
perquè l'esperit 
que empeny l'estrany estel del pensament
és infinitament divers.

Crida el gall
i alça la cresta
quan el seu harem escolta un altre gall.
I és que ho vol tot 
ben uniforme i ben covard.
I com que el món que hi ha
no és del seu gust,
n'inventa un altre; 
i se'l creu.
I li fereix el moll dels ossos escoltar
el gall valent que li hipnotitza les gallines;
la seva mare de petit el va aviciar,
i quan algú no és com ell vol
el fa callar.

Alceu
la vostra veu en llibertat.
Declameu 
contra la por i la hipocresia
Camineu 
essent qui sou; digueu-ho fort!
Sols el tirà se sent ofès 
en veure-us lliures. 

Cançó del mar antic.

La sang vessada dels segles,

al mar, no l'ha enterbolit;

encara ve i se n'entorna

com l'aire feixuc i humit.

Sega les canyes salvatges,

i demà ja hauran sortit;

quan desfacis les estrelles,

al cosmos serà de nit,

i a l'alba, de nou, la Terra

portarà el mateix vestit,

i s'haurà aturat per sempre

el teu alè tan finit.

La ràbia no ha fet que l'aigua

agafi color de vi,

i el pensament del diable

és sols un invent mesquí.

Només perdura el maragda

encès sota un blau pansit

pel foc de la xardor dolça

a la cala on he dormit,

i l'ona que no detura

el bressol del mar antic.

Je.S.

.

Progressos en els orígens dels Anglada i Soler

Última Actualització dissabte 4 de juliol de 2015 a les 15:30 FEU CLICK SOBRE LA IMATGE DE DALT PER A VEURE-LA MILLOR
(Tingueu en compte també que com que vaig trobant coses noves l'arbre veureu que dia a dia anirà creixent)

Fa alguns anys la visita, amb uns quants noms, d'un parent llunyà que ja no hi és em va permetre, amb l'ajut de la xarxa, arribar al segle XVIII pel que fa al cognom Jofresa. Ho podeu veure aquí:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2009/11/visita-les-esglesies-de-sant-pere-i.html

Avui, la visita d'en Joan Serrat, parent també per la branca Anglada, i l'ajut de la xarxa, m'ha permès descobrir avantpassats que no tenia el gust de conèixer, i intueixo que d'aquí a poc en trobaré més. Ho podeu veure en un resum a la imatge de dalt.

 Quantes vides han restat anònimes pel mal costum de no transmetre les històries familiars. Parleu amb els avis i amb els besavis!

Bèsties com qualsevol altra bèstia

Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 

L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 

N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

Qui t'ha dit que ets un vedell?

S'acaba juny, canviem el ritme. Treballem en un despatx orfe de nens. Els somnis s'eleven, mirant els dies que aviat vindran rere l'estiu. La feina d'ara és un desig de comunicació vers el concert més intens de tots els que hi ha, i que vindrà quan tornaré a plantar-me davant trenta persones i escaig amb la intensitat pròpia dels grans esdeveniments. Em ve al cap la imatge de Manu Chao traient el cap rere el teló del factoria i tornant enrere, descordant-se els botons de la camisa, fent petits salts quan el públic encara no el veia, preparant-se per la profunda comunió entre el sacerdot i la missa, l'oficiant que connecta amb la poesia d'un so, i amb el poble que vola amb aquest so, i amb el ritme del sacerdot. Fer una classe és una mica el mateix, com un concert intens i frenètic a on la preparació prèvia és com el ritual d'un actor abans de sortir a l'escenari, o com la concentració d'un cantant. Cada classe és la millor, no existeix la rutina, no n'hi ha una d'igual, i en totes elles, abans de sortir davant de les persones que han de fimbrar amb la dinàmica, hi ha uns nervis dolços, barreja de les ganes de plantar-se davant de la gent, de sorprendre, d'emocionar, de no deixar indiferent. Ara les classes s'han acabat i toca imaginar les que vindran, planificar-les, polir-les, elaborar el guió, pensar els colors de les llums de l'escenari, escriure, potser, cançons noves, i sentir la tensió adrenalínica dels dies que vindran, desitjar no morir-te abans, per a poder-los viure, i entendre que aquest privilegi és infinitament més valuós que els diners o que les lloances. "Se fuerza la máquina, de noche y de día"

Ara, també, que el juny s'acaba, al costat de la tasca de preparació i de formació, ve un temps més de platja i d'alliberament, de solitud i de concerts a la cuina o al balcó de casa. Aquest és el d'avui, i la Joan Baez acostumava  a cantar la poesia d'aquest pobre vedell que anava a l'escorxador i al qui el ramader li preguntava sorprès que qui li havia dit que era un vedell, que ell no tenia ales, com sí que les té el cigne... S'enceta el temps de l'estiu, que és temps de treball, també; igual com les classes durant el curs són treball, si és que a la intensitat de la vida se li'n pot dir treball.

.

.

.

   

Buscarem les herbes que ens atorguen la vida, i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

La nit més curta, i el dia més llarg. Buscarem les herbes que ens atorguen la vida i absorbirem el sol sense ahir i sense demà.

Tornarem a la llar d'on ens han tret; no la visitarem, perquè és casa nostra i en formem part.

Ens preguntarem com hem pogut estar tant de temps lluny de casa, i estimarem els colors, les flaires i els tactes. I veurem que no cal res, ni prestigi, ni opinions alienes, ni bagatges abstractes de Sàpiens possessius. A tot estirar, un bosc, un camp, un hort, un jardí, el sol, el mar i els quatre que som i que ens agrada cantar i ser lliures

Ni ahir, ni demà, Sant Joan...

Caminar per Vallparadís

Sigueu valents per viure sense por

allà on el sol desferma guspirs d'astre

i a on el verd és tan viu que fa il·lusió

caminar cap enlloc i aprendre a viure.

Que la vostra veu no sigui al cau

de la derrota i la resignació.

Sigueu valents per alçar la cançó

que molts no acceptaran que sigui lliure.

Avanceu pels carrers un matí encès

d'un diumenge qualsevol quan el món dorm;

assaboriu l'escalfor de la llum

i el fresc alè que baixa de la Mola,

la humitat a les fulles dels rosers

en un Vallparadís de solitud,

i al roig dels ponts tingueu ben present quants

van estimar en aquests mateixos àmbits.

I adoneu-vos que tot és un instant

i que a l'instant, hi és tot si ho sabeu veure.

Sigueu valents per deturar la marxa

frenètica del vostre rol daurat,

convertiu les paraules en poemes,

i allò que ara estimeu, en llibertat.

Que la vostra veu no sigui presa

a la gàbia de la civilitat;

digueu allò que el cor us escridassa

a on és tan viu el verd i dolç el mar.

I quan el món es llevi i tot s'esveri

que no s'apagui el foc que heu fet brillar

i si passa, un diumenge, abans de l'alba,

teniu Vallparadís per caminar.

.

.

.