Fa il·lusió veure un
munt de camises d'un color de Terrassa quan ets lluny, relativament
lluny, de la teva ciutat. I descobrir un munt de cares conegudes, i
saludar-ne unes quantes. I descobrir una alumna amb cara de sorpresa
en trobar el seu profe a Donosti. I veure carregar i descarregar un
parell o tres de castells amb el so de la tenora. I sentir crits de
llibertat. I percebre aquella complicitat especial a les persones
d'una terra que també és menyspreada. Tot plegat, en un dia
radiant, amb una posta única, un quinze d'agost, al bell mig de tot.
I un es recorda a la
quotidianitat del curs amb la noia que t'has trobat, tan feliç i tan
professional, quan alça un castell, impecable i bell. I penses que
totes les vides que passen per davant teu al llarg del dia a dia
tenen, cadascuna d'elles, un univers immens impossible de compartir i
de conèixer. I et reafirmes en aquella idea que diu que quasevol
persona és un obra mestra viva i misteriosa, i que la tasca del
professor, al segle XXI, més que transmetre coneixements (que també)
és principalment mostrar maneres d'assolir-los, actituds front les
dificultats i l'exigència d'esforç, anhels, desigs, il·lusions,
bogeria per arribar a adquirir les capacitats i els aprenentatges, i
la mirada posada no només en el present, que és allò que tenim de
debò, sinó en tots els presents vers els que un ha de somniar
viatjar, que cada vegada s'han d'assemblar més a allò que sentim
que som i que sentim que hem de fer.
M'agradaria poder algun
dia fer meves aquelles expressions que un dia vaig sentir a algú més
gran i més savi que jo: “em vaig fer mestre per a descobrir
mestres en cadascun dels rostres que em trobo, per aprendre d'ells
que cada persona crea un univers únic, i que la meva tasca és
aprendre tota la vida que hi ha a cada persona, i, a tot estirar,
ajudar a que cada persona visqui més intensament la vida que ella
crea, i que és d'ella, entenent, que bo i la meva ajuda, ella i prou
és autènticament mestra en ella.”
No comments:
Post a Comment