La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Sunday, October 25, 2015
Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar
Labels:
Excursions,
Montbrió de la Marca,
Mort,
Tardor
Monday, October 19, 2015
La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem
Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.
Prenc la guitarra i
s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no
és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la
vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb
allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar
en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i
del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai
de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons
edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran
instants de vida intensa.
Cantar no és un
rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no
es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això
sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa,
i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i
intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar
si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb
l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en
impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que
davalla.
Potser per tot això
l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda
a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny
queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un
partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema
que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena
de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops,
a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem
trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres
passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els
nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells
cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I
nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats
entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i
les codines roges del massís.
.
.
Monday, October 12, 2015
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes.
Vas al bosc i xerres
de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé,
perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva
ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et
poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu
no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.
Te'n vas al bosc, i
et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs
de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de
l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el
teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les
teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a
on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no
suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del
qual volies fugir.
El gruix de la
població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a
casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en
algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els
raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la
població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que
tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el
neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i
prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han
adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha
cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a
través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta
pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du
allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les
situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que
han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.
Tot i així, de
bones intencions en tenim; tots cap a Mura.
Diumenge 11 d'octubre,
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi
ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno
pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que
practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a
Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas
«Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del
bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts,
però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i
d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar!
I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien
trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la
discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al
bosc.
Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura,
al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi
per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir
una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de
cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són
els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al
bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de
baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben
bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una
bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és
una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc,
o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó
quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.
Friday, October 9, 2015
12 d'octubre
Que visqui la
llengua que us van robar,
i la fe que us van
destruir.
Que verdegi altre
cop el jardí que van esquinçar,
i que es purifiqui
l'aigua que van embrutar.
Que s'alcin les
vides que van segar,
i els esclaus que
van explotar.
Que tornin i vencin
els pobles que van morir
sota l'espasa
miserable dels fanàtics religiosos i els imperialistes.
La monarquia que
menyspreava el que no coneixia,
inconscient de la
seva pròpia ignorància.
Que somriguin els
vostres fills,
i els nens i nenes
que mai no van poder néixer,
de pell d'aram i
ulls de foc,
els del vestit que
la selva va teixir,
i que els raigs de
sol de després de la pluja del migdia va il·luminar.
Bufarà
Quetzalcóatl, de més cap al nord,
la serp emplomallada
que no volia sacrificis humans,
la qui va vèncer
Tezcatlipoca,
la que segle rere
segle refulgia,
adorada pels fills i
les filles del bé...
Bufarà i ho
retornarà tot.
Brollarà de la
terra
la sang que els que
van imposar la seva llengua van vessar,
i tornarà a córrer
per les venes dels que no van poder continuar vivint.
S'escoltaran els
crits dels milions d'aus que ja no hi són.
I ressonaran els
mots dels que van callar per sempre.
Ningú tornarà a
cobrir la bellesa dels vostres cossos sagrats
ni el disseny
inigualable dels segles a la vostra carn sagrada.
S'endurà, el buf de
la serp, les armes amb què us van pervertir,
la por a la
llibertat amb què us van engarjolar,
i la consciència
d'inferioritat amb què us van humiliar.
Tornaran els poemes
del vent i el so de la flauta de guadua,
el ritme dels
cinturons de Shakap, i les danses de les noies joves.
Quetzalcóatl, la
gran serp que vola, us ho tornarà tot..
Thursday, October 8, 2015
El dret a la secessió és un dret humà. Els estats han de tractar bé els pobles si volen mantenir la unió. Només hi ha unió quan qui està unit, si vol, pot marxar.
Qualsevol estat
democràtic hauria de contemplar a la seva constitució la
possibilitat que qualsevol dels seus territoris es pogués
independitzar si una majoria de la població prou gran d'aquest
territori ho exigís.
Qualsevol estat
democràtic en tindria prou amb tractar de manera digna i respectuosa
(pel que fa als drets de les persones i dels pobles) tots els seus
territoris, per tal d'evitar que volguessin independitzar-se. No li
caldrien, ni tindrien sentit, lleis repressores o tiràniques que
blindessin la unió. Només hi ha una unió autèntica, quan qui està
unit pot decidir en un moment donat no estar-ho.
Algun dia, totes les
legislacions del món, acceptaran aquests postulats com a
irrenunciables i com a patrimoni dels drets de totes les persones.
Igual com ha arribat a acceptar-se que l'esclavatge és inacceptable
i que totes les persones hem de ser iguals en drets i oportunitats.
Sunday, October 4, 2015
I si fos, que només hi hagués ment?
Cervell de Ximpanzè. Imatge de Gaetan Lee a Wikipedia. CC. BY. 2.0
.
.
I si només hi
hagués ment
i el cos fos creat
per ella?
Que poc trascendent
seria la mort del cos.
I si el cos fos
només el router
que ens connecta a
aquest univers?
En espatllar-se el
router,
quin descans
d'internet!
Curiós router creat
per la ment,
i confós sovint pel
seu generador.
És ben cert, que
sense energia,
el router no diu
res,
ni res li poden dir;
però aquell que el fa servir
continua pensant i sentint.
I potser se'n torna
a la botiga
a comprar-ne un
altre (parlo de l'usuari i del router).
I potser en comença
a fabricar un altre
dins d'una nova mare
(parlo del cos i de la ment).
Ben mirat, el primer
coneixement
que en tinc, del
cos,
és per la ment, i
no a l'inrevés.
I si veig braços, i
ulls i mans,
i massa encefàlica
i budells,
és tan sols per les
sensacions conscients
dins la ment,
i no a l'inrevés.
I si fos,
que només hi hagués
ment
i el cos fos sols
un pensament?
.
.
Wednesday, September 30, 2015
El sentit de la dignitat
Rosa Parks
El
sentit de la dignitat.
Que
estudiar i aprendre llengües minoritàries no pren espai a l'estudi
de les llengües majoritàries, sinó que més aviat incrementa la
capacitat de la ment per obrir-se a noves estructures lingüístiques,
i en conseqüència, facilita l'aprenentatge de noves llengües.
Que
estudiar i aprendre llengües minoritàries és un gest de respecte
vers les cultures i els pobles que les viuen, i en conseqüència un
gest de respecte profund i autèntic vers totes les llengües i
cultures del món.
Que
cal prendre com a absoluts únicament els drets i les necessitats de
cada poble; i no pas les lleis i les normes que un dia es decideixen,
i que caduquen, i que són imperfectes, i que contínuament s'han
d'adaptar i de sotmetre a allò que de debò és essencial, que són
les necessitats i els drets de cada poble, que coincideixen amb les
necessitats i els drets de les persones del poble.
Que
és la llei la que s'ha de sotmetre a la llibertat i a la justícia,
i no pas la llibertat i la justícia la que es defineix a partir de
les lleis. Que és de la llibertat i de la democràcia que han de
sortir les lleis, i no la llei la que s'inventi la llibertat i la
democràcia. Que si la llei s'hagués de complir per damunt de la
fidelitat a la llibertat i a la dignitat humana, les persones de
color encara serien esclaves, les dones no podrien votar, els
familiars dels delinqüents patirien les mateixes penes que el
culpable, i continuarien vigents una infinitud de miserables lleis
que un dia foren considerades «normals» i de compliment
prescriptiu.
Que
enganyar el poble és enganyar els fills, i els fills dels fills, i
que és trair la memòria dels avantpassats. Que els diners i els
privilegis no són l'esquer que ens ha de moure a treballar i a
crear. Que les persones tenen la llavor de la bondat al cor, i que
només els instints ancestrals esperonats per la por, i la manca
d'una educació digna, les poden convertir en bèsties.
Que
tots els homes i dones han de tenir els mateixos drets i les mateixes
oportunitats, i que allò que principalment han de posseir ha de
dependre del seu esforç i del seu treball dins la societat, i no pas
d'herències immenses, ni de privilegis feudals, ni nobiliaris, ni
aristocràtics.
Que
tots els pobles tenen dret a la independència, i dret a proposar la
unió a d'altres pobles, i que aquest dret l'han de poder decidir els
seus ciutadans mitjançant procediments democràtics.
Que
totes aquestes veritats són evidents per si mateixes, i que provenen
de la infinita dignitat de cada persona humana, de l'immens poder de
la seva ment, i de la necessitat que tots tenim d'estimar i de ser
estimats.
.
.
.
Saturday, September 26, 2015
De ben a prop hi ha algú que tot s'ho mira.
De ben a prop, hi ha algú que s'ho
mira
passejant per carrers i places
a la façana de la gàbia a on li van
penjar el cap,
o amb la humitat als ossos;
de tants anys empresonat.
De ben a prop, i invisible, hi ha algú
que somnia,
i que ha esperat tres segles en un
silenci ignot,
que allò que la guerra va esvair
la pau ho torni un altre cop,
per un demà d'identitat i
independència.
De ben a prop, i a frec de pell,
o a dins dels focs dels cors,
o a la il·lusió dels ulls,
no ens resignarem a tocar de peus a
terra,
quan en aquesta terra hi veiem tanta
sang,
i tanta misèria,
quan hem callat tant temps,
empassant-nos els himnes i els
encensos,
dels imperialistes i els bisbes que els
van riure els odis,
i els menyspreus funestos.
No volareu, diuen amb la boca torta,
perquè vola el que vola,
però de ben a prop, uns ulls de llum i
amor,
contemplen una ciutat que se sent
forta,
i un país que avui és un nou país,
i que mai no reviurà cap més
derrota.
Pels carrerons del gòtic,
alça la vista i respira amb serenor,
com si tot de debò fos nou,
com si la por formés part de la
història,
com si el present tingués ja la llavor
de la lluita, del respecte i la victòria.
Camina, i espera freturós
que demà s'enceti una altra ritme,
passi el que passi, si avui no hem
tingut por,
mai no renunciarem a viure lliures.
.
.
.
Thursday, September 24, 2015
Saturday, September 12, 2015
Saturday, September 5, 2015
La gent volem viure.
C.C. BY 3.0 Wikipedia Ghoutta Massacre.
.
.
.
.
Teu, meu... D'aquí, d'allà... Són
conceptes ficticis.
La gent no vol morir, i això és el
que compta. La gent vol viure, i encara més, vol que els seus fills
visquin.
Ha arribat l'hora no només de dir "Som
ciutat d'acollida", sinó de dir: "Tinc un pis buit, que
vingui una família" o "Tinc una habitació lliure, que
algú l'ocupi".
És moment de exigir que les xifres
dels comptes corrents no valguin per res, i que la vida ho sigui tot.
.
.
.
Friday, August 28, 2015
Em dol haver-te mort.
Ja ha passat gairebé un mes, i ho tenim més digerit. No et vam poder evitar. Dos segons, potser un i mig abans de l'impacte, i vaig copsar la teva vida, el tremolor de la teva vitalitat, els ulls que ho observaven tot. No hi va haver temps per reaccionar. Et va tocar morir a tu, i hauríem pogut morir tots. Anàvem a la velocitat a la qual s'acostuma anar en una carretera, i tu saltaves. Venien cotxes pel carril esquerra, i no vam poder girar, de fet, tampoc no vam tenir temps de girar. Si haguéssim tingut reflexos per a fer-ho, potser encara hauria pres mal més gent.
Després van venir les autoritats pertinents i et van llençar al mig del bosc sense més cerimonial.
Els del taller a on vam dur el cotxe, van pronunciar una frase tòpica "Uns altres!" Es veu que sou molts i que la carretera passa pel mig dels vostres territoris, i moriu contínuament.
Quan ho explico, tothom em pregunta pel cotxe i per si ens vam fer mal. Quasi mai i quasi ningú no em pregunta per tu.
Tampoc no et vull enganyar, jo no sóc un apologeta obssedit de la vida dels animals no humans. Sóc un animal més, i com a humà, defenso la vida i els drets de tots els animals, humans inclosos. Jo no crec que existeixin els éssers humans per una banda i els animals per una altra, com si fóssim realitats diferents. Crec que els éssers humans són una espècie més del món animal. De fet, fins fa uns deu mil anys, vam viure de manera similar a qualsevol altra espècie. Hem estat uns dos-cents mil anys vivint si fa no fa com vosaltres, i només en fa deu mil que la nostra vida ha fet un tomb tecnològic, de manera que ens estem convertint en una mena de plaga per a la resta d'espècies i fins i tot per a la nostra pròpia espècie. Però tot això són singularitats dels moments evolutius de la vida a la Terra; puntals de l'evolució que per a individus de curta vida com nosaltres, semblen estables; però que en realitat són tan fugaços con l'escuma d'una onada.
Amb tot això et vull dir que, en determinades circumstàncies, et podria devorar per a alimentar-me, però mai no et mataria perquè sí, i mai no et torturaria. Et podria devorar com ho faria un lleó amb mi. El lleó és carnívor; jo sóc omnívor, menjo de tot, com els porcs. Però tot això no treu que em dolgui la teva mort accidental, i que senti horror i ràbia quan algú et mata per plaer, o quan algú et turmenta perquè li produeix satisfacció fer mal un ésser viu.
Em dolen també les mascotes. Molts que es consideren defensors dels animals tenen mascotes, i afirmen que les mascotes són molt intel·ligents perquè entenen tot el que el seu amo els diu, i perquè obeeixen en tot. Jo em pregunto... no serien més intel·ligents si decidissin no obeir i fugir? L'obediència és prova d'intel·ligència o de submissió. És el gos el millor amic de l'ésser humà perquè obeeix? O és un esclau que obeeix perquè entén que aquesta és la seva millor estratègia per a sobreviure. És més intel·ligent el gos per obeir que el gat per desobeir? De fet, no és pas el gos el qui diu que és el millor amic de l'ésser humà; aquesta frase tan sentida sempre la pronuncia un individu Homo sàpiens. Apartar un individu de qualsevol espècie del seu hàbitat natural, dels seus companys d'espècie, per a ensinistrar-lo i determinar-lo perquè només sàpiga viure amb un grup d'Homo sàpiens, i els obeeixi, i segueixi uns patrons de conducta que no interfereixin amb els hàbits higiènics i culturals dels Homo sàpiens, no deixa de ser una forma d'esclavatge i d'explotació que molts que es consideren defensors de les bèsties no veuen. Jo, com a defensor de totes les espècies, em nego a tenir mascota, perquè una mascota és un esclau desarrelat. Tot i això, com a humà i membre de l'espècie humana, prioritzaré la meva espècie, i si me haig de cruspir una vedella, ho faré; i si haig de fer servir un ratolí per a salvar milions de vides humanes, ho faré; igual com un llangardaix prefereix els de la seva pròpia espècie, o com un lleó, o com un elefant.
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.
Tornant a tu, estimat cérvol; em sap greu la teva mort, tot i que algun dia pugui coincidir amb algun parent teu al menú d'algun restaurant; no he escollit jo aquesta mena de llei natural que ha fet evolucionar les espècies mitjançant la seva lluita.
Rebutjo i condemno també les rialles cíniques d'amics i coneguts defensors de les curses de braus, i enemics declarats i fatxendes de l'ecologia, quan els vaig explicar que havia atropellat a un cérvol. Saben que sóc defensor de la naturalesa i em van arribar a dir que la culpa la tenien els ecologistes i els "naturistes" (paraules literals) perquè impedien que es cacés, ja que si es cacés no hi hauria tants cérvols, ja que són una plaga. Òbviament aquest argument que van fer servir era fals, perquè precisament hi ha sobrepoblació de cérvols perquè és una zona de caça, i els mateixos caçadors introdueixen més exemplars (dels que de manera espontània hi hauria) perquè criïn i així tinguin sempre animals per a matar. Només li faltava dir a aquest individu que la culpa la vam tenir els catalans, o els independentistes catalans, o un contuberni judeo-masònic, o els immigrants.
Algun dia ens tornarem a trobar, company cérvol, en un ordre més adient a les consciències, i m'agradarà saludar-te i recordar la bellesa, la lluita i el dolor, d'aquesta estranya i fascinant existència que ens han regalat.
.
.
Tuesday, August 25, 2015
Sobre el temps, l'espai i el mar.
Argentat mantell de plata que envolta la petita bombolla blava. Puntet blau i insignificant viatjant cap enfora en un univers inimaginablement gran i estranyament fred. Plata d'orfebre, que a l'instant sembla la immutable obra d'un artesà medieval; qui fos que visqués tota la vida a l'instant d'aquesta imatge el consideraria etern sense revisar aquesta idea. Se'n riu la galàxia de l'humà que afirma que viu molt temps. Se'n riu l'univers de la galàxia que diu que viu molt temps. Se'n riu l'humà de la papallona que diu que viu molt temps. Se'n riu la papallona de la gota d'aigua suspesa damunt del mar quan un meteorit l'ha fet pujar en caure del cel i la gota diu que s'està suspesa a l'aire per a sempre.
Però el mar és la melodia d'un tango, és la pena d'algú que enyora un temps que mai no tornarà, és la fugida desesperada d'un presoner d'Argelers, és l'origen dels nostres avantpassats, és la substància de milers de cometes que van acabar damunt d'un roc de sílice, és el temple de les divinitats de Hawaii, és el meu primer amor, és el territori desconegut del planeta, és l'esperança de la vida quan la plaga humana s'hagi extingit i el camí de la intel·ligència torni a començar, és la blavor del puntet petit i insignificant que apareix a la fotografia presa pel Voyager el 14 de febrer de 1990 quan estava a punt d'abandonar el Sistema Solar per a sempre i es va girar per a fer una foto del bri de matèria d'on va ser llançat.
Aquest mar és el Cantàbric, i l'instant reflectit ja no existeix, però n'hi ha un altre, que també s'està morint per deixar pas a un altre instant.
Friday, August 21, 2015
Tarda a Jaizkibel
Una eruga avançant per Jaizkibel. El bosc que ens envolta. Una intensa olor de mar. Arbres de fulla caduca al costat de pinedes joves. Roques grises com llunars ran d'un mar esverat. Basses d'aigua salabrosa allà a on un torrent desemboca i les onades arriben. Ningú centenars de metres al voltant nostre. Solitud. Silenci matisat amb les explosions naturals. La guitarra. Capbussada imprevista. Instants irreflexius de vida pura. El moment i prou i a veure què passa i a veure què fem.
Tuesday, August 18, 2015
Els Minyons a Donosti
Fa il·lusió veure un
munt de camises d'un color de Terrassa quan ets lluny, relativament
lluny, de la teva ciutat. I descobrir un munt de cares conegudes, i
saludar-ne unes quantes. I descobrir una alumna amb cara de sorpresa
en trobar el seu profe a Donosti. I veure carregar i descarregar un
parell o tres de castells amb el so de la tenora. I sentir crits de
llibertat. I percebre aquella complicitat especial a les persones
d'una terra que també és menyspreada. Tot plegat, en un dia
radiant, amb una posta única, un quinze d'agost, al bell mig de tot.
I un es recorda a la
quotidianitat del curs amb la noia que t'has trobat, tan feliç i tan
professional, quan alça un castell, impecable i bell. I penses que
totes les vides que passen per davant teu al llarg del dia a dia
tenen, cadascuna d'elles, un univers immens impossible de compartir i
de conèixer. I et reafirmes en aquella idea que diu que quasevol
persona és un obra mestra viva i misteriosa, i que la tasca del
professor, al segle XXI, més que transmetre coneixements (que també)
és principalment mostrar maneres d'assolir-los, actituds front les
dificultats i l'exigència d'esforç, anhels, desigs, il·lusions,
bogeria per arribar a adquirir les capacitats i els aprenentatges, i
la mirada posada no només en el present, que és allò que tenim de
debò, sinó en tots els presents vers els que un ha de somniar
viatjar, que cada vegada s'han d'assemblar més a allò que sentim
que som i que sentim que hem de fer.
M'agradaria poder algun
dia fer meves aquelles expressions que un dia vaig sentir a algú més
gran i més savi que jo: “em vaig fer mestre per a descobrir
mestres en cadascun dels rostres que em trobo, per aprendre d'ells
que cada persona crea un univers únic, i que la meva tasca és
aprendre tota la vida que hi ha a cada persona, i, a tot estirar,
ajudar a que cada persona visqui més intensament la vida que ella
crea, i que és d'ella, entenent, que bo i la meva ajuda, ella i prou
és autènticament mestra en ella.”
Friday, August 14, 2015
L'amor és la medecina que ho cura tot
El valor de cada
persona, al marge dels seus actes o dels seus mots, és infinit, la
seva dignitat és infinita, i l'amor objectiu i real que cal exercir
damunt d'ella és total. Parlo de l'amor en el seu sentit autèntic,
que no necessàriament ha d'anar lligat al sentiment o a la
recompensa, sinó únicament a la voluntat incondicional de bé vers
qui s'estima i vers tothom. Allò que cada persona val és tan gran
que no és quantificable; i aquest valor existeix pensin el que
pensin els milers de milions de persones que formen la humanitat. El
valor i la dignitat de cada individu, siguin quins siguin els detalls
del seu caràcter, els seus fets, les seves idees o els seus mots, és
infinit.
I és precisament per
aquest valor infinit que els actes poden ser inadequats o
monstruosos. És per contraposició a aquesta infinita dignitat que
el que fa pot ser un error, petit o gran, però la seva dignitat no
es perd amb els actes. Si l'ésser humà fos indigne seria natural la
indignitat en els seus actes; és per la seva dignitat que el natural
sigui que els seus actes esdevinguin dignes; però ni que en algun, o
molts, moments no ho siguin, la seva dignitat continua sent infinita,
perquè la persona no és l'acte que fa, sinó la realitat
inabastable que és, que no té final, i que ha nascut per a estimar
i ser estimada.
L'amor és la medecina
que ho cura tot i que tot ho pot sense límits ni condicions; i
l'amor només pot ser incondicional, perquè si no, es trairia a si
mateix. La seva essència és ser incondicional. Tot i que no sempre
hagi de derivar en sentiments o en proximitats. De vegades cal
allunyar-se de qui s'estima. De vegades, en casos extrems, cal
desitjar i demanar l'empresonament de qui s'estima. De vegades l'amor
que es té a algú fa que els errors comesos per aquest algú facin
il·limitadament més mal que si no estimessim a aquest algú. De
vegades, per contra, l'error d'aquest algú és tan banal que
tenir-lo en compte seria propi d'animals enduts per la pulsió tribal
o per la brutalitat de l'inconscient.
TED ens ofereix una conferència que ens explica fins a quin punt milions de persones poden dedicar-se a odiar i destruir una persona, autoenganyant-se i pensant-se que defensen la humanitat. Milions de persones realitzant un exercici d'hipocresia inconscient. Això ens ha de servir per aprendre a viure sense donar valor a les opinions dels altres, ni que siguin milions. Gràcies TED:
Monday, August 10, 2015
La Grace Gifford i l'animalitat que mata persones per a definir fronteres en comptes de fer servir la democràcia.
La Grace Gifford es va casar amb el seu promès, Joseph Plunkett, només unes hores abans que aquest fos assassinat per haver participat a l'Easter Rising al 1916. Es van casar la nit del 3 de maig a la capella del presidi de Kilmainham Gaol. A l'endemà, el dia 4, era assassinat el jove casat i la Grace va esdevenir vídua.
L'Easter Rising va ser la revolució armada a Irlanda, al 1916, mitjançant la qual Irlanda (o part d'Irlanda) va assolir la seva independència.
Al 2014, a Escòcia, es va evidenciar un primer pas dut a terme per la humanitat per tal d'aconseguir que les fronteres de les terres i dels pobles no siguin decidides per la força de les armes sinó per la voluntat democràtica de les persones i de les famílies que neixen, viuen i moren a la terra en qüestió. El govern de la United Kingdom, al 2014, va entendre que les decisions profundes pel que fa a les independències han de brollar, com qualsevol altra decisió, de la voluntat del poble, i que no són les lleis les que han d'encotillar la democràcia, sinó que és el sentit democràtic de les persones humanes el que ha d'elaborar unes lleis que facin possible que els països i els estats arribin a "ser" gràcies a la voluntat del poble, i no pas imposats o prohibits per interessos econòmics, polítics, o militars. La democràcia, sense aquesta possibilitat pacífica, no existeix.
La germana de la Muriel, que també era vídua, concretament de Thomas Mac Donagh (un altre dels executats a la revolució) es va morir d'un atac de cor al 1917 mentre nedava; i la Grace i una altra germana, la Nelly, es van fer càrrec dels fills de la Muriel. La Grace era dibuixant i caricaturista, i al llarg de la seva vida, va ser empresonada un munt de vegades per la seva defensa d'una Irlanda lliure i independent. Durant els seus captiveris, a la presó de Kilmainham Gaol, pintava a les parets moltes imatges, entre elles de la Mare de Déu i de Jesús, ja que era profundament catòlica.
La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly.
La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly.
La Grace va ser enterrada amb honors militars al Cementiri Republicà de Glasnevin.
La cançó del cover del vídeo, que vaig gravar al Delta de l'Ebre (amb moltes dificultats pel soroll de les onades i la precarietat dels mitjans) va ser composada per Sean i Frank O'Meara, i va ser gravada i donada a conèixer per un gran intèrpret, en Jim MacCann, el qual ens va deixar el passat 5 de març de 2015. Us recomano que cerqueu la seva música i el seu esperit, valen la pena.
.
.
.
Saturday, August 8, 2015
Amor o mar: aigua, força, escuma, somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria, records, cançons, poemes...
Tant íntimament arrelat a la ment està el llenguatge, que sovint li atorguem un paper que potser no li hauria de correspondre pel que fa a l'ordenació de les idees i dels conceptes; sovint pretenem descobrir la manera de ser de la realitat fent servir definicions del llenguatge; definicions que sovint no es fonamenten en la lògica sinó en les primeres impressions, els prejudicis, les pors, els mites, les presumpcions no contrastades.
El mot amor es maltracta fins a un punt en què es generalitza tant que ni ens n'adonem. Fins i tot hi ha qui, pretenent
divinitzar-lo, l'esbiaixa del tot.
Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...
Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...
Òbviament, tot el que escric aquí és
una opinió personal, no cal que ho vagi repetint, dic això pels qui pateixen urticàries davant la meva seguretat quan explico les coses.
Si expresso un to de seguretat, és perquè n'estic convençut. Tornant al tema, m'agradaria escriure que l'amor és un de sol,
treballant en diferents àmbits, igual com el mar és un de sol,
arribant a diferents costes, a ribes de característiques diverses; però és un sol mar, el mar que regala aigua, força, escuma,
somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una
superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria,
records, cançons, poemes...
L'amor acostuma a produir sentiments
encesos, però no l'amor no és essencialment aquests sentiments que pot produir
sinó l'arrel de la planta que tal vegada produirà la flor dels
sentiments.
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima.
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte.
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones?
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure?
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima.
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte.
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones?
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure?
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.
L'amor no és l'atracció per allò que
m'agrada i que vull meu, és la decisió de voler i procurar el
millor per allò que estimo i que vull lliure.
.
.
.
.
Friday, August 7, 2015
Sempre tornen els somriures
Al final del camí, tot
torna a la terra, al paisatge, al poble, als capvespres d'estiu sense
fer res, al silenci dels camps. I la pols de la terra està feta dels
milers que ens han precedit i que han gaudit aquest mateix Sol que
ho acarbassa tot. El verd de les fulles dels pomers es tenyeix de
roig. L'enciam s'eixampla esponellós. El rec és tou, mullat per
l'aigua que ve del riu. Sento bordar un gos. Les orenetes comencen a
assajar el no gaire llunyà viatge cap al sud.
Milers de persones es
perden tot això per a poder guanyar la riquesa suficient que els
permeti decidir tornar a tot això de nou, que de fet ja tenien abans
de comença a perseguir seguretats. Alguns milers més, que potser
no arriben a una riquesa que si algun dia van anhelar avui maleeixen,
s'omplen les butxaques d'un ego amb què ho abillen tot. La meva cara
bonica aquí, per a fer-ho tot més bonic. El meu cognom preciós
aquí, per a millorar les coses. El meu nom i la meva identitat en
aquesta humil obra, que encara que no ho dic m'encimbella per damunt
de la societat. I acabo vivint per a l'etiqueta de mi enganxada arreu,
perquè si no fos per la etiqueta que du el meu rostre i el meu nom, m'avorriria.
Si deixem les etiquetes
que ens publiciten i les riqueses que ens orienten les angoixes,
tornem a aquest poble que estimem i que ho és tot, a aquest paisatge
de Sol generós, o de pluja fèrtil, o de vent misteriós que gemega
les salutacions dels qui ja han marxat. La nostra autèntica riquesa
és aquest gos que ara borda i que no veiem, l'olor del blat, l'estona que
serveix per a no fer res ni esperar res més que la pròpia estona, i, li piqui a qui li piqui, ens queda la llibertat de cridar al vent els
nostres somnis i les nostres lluites; ho senti qui ho senti.
Ens queda la pell tenyida de Sol i el tacte de la sorra o de l'herba, o de l'aigua del gorg, o de la mar esverada d'un racó salvatge i ignot. El que passa d'aquí és com un pastís que, per dolç que en un moment donat pugui semblar, s'acaba podrint. La terra, si resta lliure de pastissos de crema, millora amb els segles. I retornen, un segle i un altre segle, damunt d'aquest país tan bonic, els somriures infantils que un dia van marxar per a sempre. El tresor de tot sens dubte és que tornin aquests somriures, nus i buits dels egos i els diners.
Ens queda la pell tenyida de Sol i el tacte de la sorra o de l'herba, o de l'aigua del gorg, o de la mar esverada d'un racó salvatge i ignot. El que passa d'aquí és com un pastís que, per dolç que en un moment donat pugui semblar, s'acaba podrint. La terra, si resta lliure de pastissos de crema, millora amb els segles. I retornen, un segle i un altre segle, damunt d'aquest país tan bonic, els somriures infantils que un dia van marxar per a sempre. El tresor de tot sens dubte és que tornin aquests somriures, nus i buits dels egos i els diners.
Thursday, August 6, 2015
Jugant pels camps de blat de moro
Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.
.
.
.
Sunday, August 2, 2015
Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.
Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.
Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen.
Labels:
Hospitalet de l'Infant,
Llibertat,
mar,
Masriudoms,
Música,
PLatges
Wednesday, July 29, 2015
"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn
Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.
Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.
Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.
Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.
Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.
Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.
Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.
I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.
Labels:
Hospitalet de l'Infant,
Música,
nuesa,
PLatges
Tuesday, July 14, 2015
Quatre consideracions sobre la toxicitat de les persones, sobre la creativitat i sobre l'actitud correcta en qualsevol procés d'aprenentatge.
Imatge de Brighterorange a la viquipèdia
-Les persones tòxiques que et fan mal al llarg del teu dia a dia són víctimes d'altres persones tòxiques, que un dia les van educar. Però cal tenir clar que aquest fet no els atorga el dret a ser tòxiques.
-Les persones tòxiques que més mal et poden fer són aquelles que són més properes a tu afectivament; si realment són properes a tu, et poden fer molt mal, ni que la seva toxicitat sigui baixa. Les altes toxicitats, en canvi, són menys perilloses si esdevenen en persones llunyanes afectivament. Qui més t'estima i qui més t'estimes, si és una persona poc o molt tòxica, és qui més mal et pot fer.
-El món és ple de persones amb la creativitat atrofiada o destruïda; persones insegures, insatisfetes, que tenen com a principals pilars de la seva existència comprar i netejar. I són així perquè, quan estaven creixent, algú proper a ells afectivament els va repetir massa vegades davant de cada error que cometien frases com les següents: "No vals per res" "No serveixes per això" "Ets un inútil" "Dedica't a una altra cosa i no faràs el ridícul" "Ets dolent amb ganes"...
Aquestes repeticions, fins i tot quan són dites amb tendresa, si són pronunciades per algú proper afectivament, actuen ben bé com ho farien unes tisores que retallessin les ales d'un ocell. L'ocell mai no podria tornar a volar, o no volaria igual mai més.
-Si els infants tinguessin la desgràcia d'absorbir d'un glop, tot de cop, i just en el moment de néixer, tot el verí de la mentalitat perfeccionista, utilitarista, materialista, formalista... que impera a la societat, els costaria molt i molt d'arribar a parlar. De sort que l'infant no aprèn a parlar a força de sentir-se malament o cohibit davant dels propis errors, sinó que ho fa a força de sentir-se bé, alegre, motivat, content... a causa dels petits o grans progressos. Si l'infant, davant d'un error qualsevol en el seu procés d'aprendre a parlar, es cregués de debò el concepte profundament arrelat de "sentit del ridícul" que els esclaus socials lliguen a les equivocacions o patinades o a allò que no consideren prou de qualitat... aquest infant mai no podria arribar a parlar. La pedagogia de l'infant quan té entre 0 i 4 anys, deslligada del tot del concepte de ridícul o fracàs, és la màxima expressió de la correcta actitud en el procés de qualsevol aprenentatge. Però això és difícilment assumible per als humans, ja que som primats, i en conseqüència, la majoria, en créixer, som esclaus del mimetisme; imitem i obeïm les pulsions de grup o ramat que fustiga el qui s'equivoca o el qui s'aparta del concepte socialment acceptat de bellesa o correcció.
Monday, July 13, 2015
Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.
Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia, el qual vaig escriure ja fa un temps.
Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.
L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.
Que Zèfir us protegeixi!
.
.
.
Subscribe to:
Posts (Atom)