Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió.

• CC0
• File:Hyp Cixi Empress.jpg
• Uploaded: 5 January 2011
• from wikipedia...

Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.

Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.

He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat.

Contempleu la por de fit a fit, i trieu si us hi abraceu o si l'engegueu; en català, engegar pot voler dir enviar a fer punyetes, expulsar... Sé que costa esvair la por quan mirem al nostre voltant i descobrim bèsties. Fa respecte, fins i tot, escriure això últim que he escrit; l'última vegada, sols per expressar que sovint veig monos, un dels monos em va menysprear; sol passar, no passa res; la llibertat d'expressió té un preu, però val la pena. No hi ha cap preu massa alt si el que comprem és la llibertat d'opinar. I jo no puc evitar témer els instints d'espècie d'aquesta mena de mico a on m'he descobert viu. Un dia, de nen, em vaig adonar que m'havia tocat existir essent un individu de l'espècie dels micos sense pèl que no saben que són micos, que es pensen que són el centre de l'univers i la raó per la qual tot existeix. Què he fet jo per a ser un simi d'aquests? Crec que res. Tampoc no ha fet res el peix que dóna voltes dins d'una peixera petita, que menja cada dia una fulla d'insectes i algues assecades, i que un dia es mor i apareix flotant dins la mateixa peixera a on ha passat la vida sencera. Què ha fet la vaca per a ser vaca? El cas és que em miro els dits de les mans, els pèls de la part superior dels dits, les ungles, i tot plegat em confirma que pertanyo a una espècie de simis; així, de cop, me n'adono, i em meravello de ser; però, alhora, em sé finit, ignorant, i ple de pulsions que em menen a seguir les línies de l'espècie que s'organitza en societats; aquí és on he aconseguit en bona part alliberar-me. Dic en bona part, perquè del tot és impossible, almenys per a mi. Em fan molta ràbia alguns aspectes de la manera de ser d'aquest simi; els entenc profundament analitzant-me a mi mateix. Dins meu tinc gairebé tota la riquesa genètica i instintiva de la resta d'individus; observant-me com si estigués fora de mi mateix ho aprenc gairebé tot. I aprenent-ho gairebé tot de les pulsions, dels instints, de la influència de la serotonina, de la dopamina, de la norepinefrina, de l'adrenalina, de l'oxitocina... aconsegueixo de vegades no seguir la força de la selecció natural i convertir-me en un individu independent a la marxa de l'espècie; només molt de tant en tant, per a vèncer la por, per a gaudir de la bellesa, per a treballar per un futur objectivament millor per a tots, lliure de les falses creences, que no són altra cosa que la conseqüència cultural de l'actuació d'un feix de pulsions i d'un grapat de químiques. Aquest cos de mico a on m'he trobat em fa molta ràbia moltes vegades. També és veritat que sovint et trobes individus plens d'una bondat natural que m'omple d'esperança. Sé que molts monos, fins i tot monos que escriuen llibres d'autoajuda, monos amb títols, monos plens d'un ego guanyat amb el propi esforç... neguen la bondat natural amb la qual arribem i que Rosseau va saber descobrir. L'ego té això: fa assumir les asseveracions en funció de l'esforç aplicat, en comptes de la seva harmonia amb la realitat. L'ego té això, es rebolca en la mitomania d'autors "micos" sobrevalorats, de cognoms sonors, que el que sí que tenien és molta intel·ligència i imaginació; però la realitat es mostra a qui vol més que a qui pot. He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat; una bondat que massa vegades es va apagant, o amagant, o espantant... tant aviat com la fúria dels instints engega tota la seva artilleria per a poder competir dins la societat dels monos, per a no morir. I per a no morir, es mata; i per a no morir, es realitzen totes les bestieses pròpies de les bèsties que no saben que ho són. Ai! Si morir no ens fes por! I si el que ens fes por fos seguir l'instint d'espècie i renunciar a ser nosaltres! "Ets una cèl·lula cancerígena que actua sense obeir els codis socials i que per tant actua contra el tot que és l'espècie" em diuen! L'individu, cadascun, és una finalitat per l'individu; i no la societat o l'espècie, que no somnien, ni estimen, ni senten, com no senten els eixams d'abelles, com no senten els formiguers com un tot. Crec en el cor de les formigues més que en la mecànica bestial del formiguer. Crec en l'amor de cada abella, més que en l'honor i les lleis de l'eixam adorador d'una reina que no sap ni caminar. I si l'eixam ha de morir perquè visqui l'amor de cada abella, que mori l'eixam, i que esdevingui l'instant d'amor, que ni que es mori, haurà viscut de debò. La vida és un instant en el temps de l'univers. Em fa por l'eixam que amb la seva fúria vota aquell qui  deportarà tres milions de persones perquè no han nascut al país. Em fa por el formiguer que només tem l'horror que afecta al propi formiguer. Però aquesta por l'esvaeixo, l'engego a dida; la por al meu propi formiguer, insensible, absurd en les seves lleis i els seus càstigs, mediocre en la seva educació fonamentada en la por al càstig i a les males qualificacions. Adorem l'avaluació com si fos el tot, i menystenim l'aprenentatge de cada hora, de cada dia; el constructivisme i la significació creativa d'allò que podem ensenyar a estimar, la passió per crear i per viure eternament ni que sigui només dins del breu interval d'un instant. Em fa por el meu formiguer, i m'allunyo de les seves directrius; me'l miro des de fora, bo i treballar-hi amb tota la passió des de dins. I haig de mirar una vegada i una altra a cada formiga, a cada abella; perquè cada abella em reconcilia amb la raó de ser, encara que el formiguer, com un tot, intenti fer-me enrere. La finalitat de la vida no és l'eixam, ni que la vida ho digui; no és el formiguer, ni que l'univers ho exigeixi. La finalitat de tot és cada abella, que arriba bé i s'espatlla; és cada formiga, que arriba bé i s'espatlla. I a dins de cada mono, que sóc, que som, hi ha un tresor i una força més gran i més important que la resta de l'univers i les seves forces. Les normes, les lleis, la força, la violència, legal o no, no són més que la demostració que som bèsties, i mentre siguin necessàries l'ésser humà viurà empresonat.    

Mots d'Heràclit

Mentre continuem veient culpables en comptes de persones amb dificultats, no farem res, ni arribarem enlloc, ni actuarem amb justícia, ni ajudarem ningú a superar cap dificultat.

Mentre siguem jutges, no serem professors.

Mentre continuem enfadant-nos de debò, persistirem en la malaptesa de no aconseguir res; ni petit ni gran.

Mentre ens empassem com bens la gran ficció del lliure albir absolut de tothom i en tot moment, continuarem sent intolerants i tirans.

Mentre ens entestem a ser durs i inflexibles per tal de preparar els alumnes per a una societat dura i inflexible, els estarem ensenyant a ser durs i inflexibles, i estarem contribuint per tant a construir una societat més dura inflexible.

Mentre no entenguem que amb gests de comprensió i d'humanitat estem ensenyant comprensió i humanitat, continuarem essent inhumans i tancats.

Mentre no acceptem que és tan important ajudar algú a no dependre de ningú, com ajudar algú a saber confiar en les persones, no estarem preparant bé els nostres alumnes.

Mentre tinguem por de mostrar-nos humans, continuarem ensenyant que cal tenir por de mostrar-se humà.

Mentre visquem obsessionats, defensant el nostre petit regne de la plaça guanyada, o de les hores assignades, en comptes de prioritzar les necessitats educatives dels infants, continuarem amb la hipocresia d’anomenar-nos educadors quan en realitat som oportunistes.

Mentre visquem oblidant-nos que ens estem morint, i que el temps és massa breu com per a especular, continuarem sense convertir cada dia en un tresor, cada hora de classe en un privilegi, cada alenada en un gaudi.

Mentre competim en comptes de col·laborar, continuarem construint una societat d’insectes competidors en comptes d’humans solidaris.

Mentre continuem condemnant l’adolescència com si fos un vici o una maledicció, en comptes d’aprofitar el poder de la seva energia, no aconseguirem connectar amb els nostres alumnes ni el clima de diàleg i confiança que cal perquè el procés educatiu tingui èxit.

Mentre continuem transmetent el verí dels tabús amb la doctrina del tradicionalment correcte, continuarem contribuint a perpetuar la societat dels tabús i dels prejudicis heretats de la ignorància medieval.

Mentre continuem separant obsessivament les assignatures com si els projectes de la vida no agombolessin en una sola realitat les matèries que nosaltres separem a l’aula, l’aprenentatge patirà una disminució dramàtica i els diferents departaments en comptes de sumar, restarem.

Mentre treballem convençuts que ja hem arribat a algun lloc, en comptes de fer-nos conscients que el nostre camí d’aprenentatge continua, no podrem fer bé la nostra feina.

Mentre no siguem capaços de comprendre l’angoixa dels pares i mares que viuen encadenats a una feina precària, amb caps que sovint no respecten el dret dels progenitors a demanar permisos per a les entrevistes amb els tutors, i amb l’horror d’unes hipoteques abusives... no serem capaços d’atendre els seus fills amb la delicadesa i el sentit de justícia que qualsevol persona humana mereix només pel fet d’existir; i no serem capaços de comprendre les dificultats dels pares a l’hora de fer de pares.

Les fulles que cauen

Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. 
I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom.
No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions.
Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius.
Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.

La tardor és un part

Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.

La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.

*

La tardor és un part.

* 

Necessito França

*

Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi. 

Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.  

El plaer de ser amateur

Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.

Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs, que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura, i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.

 Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem, poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja, d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats... siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar, de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi, recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons, llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra estatus del món de la creació.

Bob Dylan...

Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 

La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 

El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 

Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.

L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.

Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.

Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.

Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.

I tu no tens por.

Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 

No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.

Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.

Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.

Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.

Tornarem a matar

Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp. Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita. Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de la pàtria.

Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.

Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut, protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i el que és pitjor, tornarem a matar.    

Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments.

La por no genera empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen l'error.

I tots els nens i nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes. Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en comprendre el sentit últim de les relacions humanes.

No és correcte actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança, perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat. Tots són víctimes.

El mateix es podria aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es mor.

El sentiment de culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que mai no minven

Les entranyes a les mans

Tilly singing in you tube by NemoThehero. (If the owner doesn't want it here, please tell me and I'll take it out)

.

.

.

Com tantes altres vegades a la meva vida, comprenc l'ànima del meu futur, la seva essència, mitjançant la contemplació de la muntanya que s'eleva ben a prop de la ciutat on visc i vaig néixer; reprodueixo així les antigues deïtats del cor dels meus avantpassats de fa més de cent mil anys, quan parlaven amb les muntanyes i els astres. Sovint, elimino l'estrès residual de la meva ment llegint poesia. També aconsegueixo l'actitud mental que necessito per a poder viure profundament cada instant, mitjançant l'acceptació del fet (inevitable) que un dia em moriré. I comprenc les paraules que la vida m'explica cada dia mitjançant l'acte estrany i únic de cantar i pregar amb una guitarra entre les mans; oracions a un déu no religiós que no comercia amb l'estimació el premi o el càstig, oracions que no demanen res, que només evoquen la força profunda de Gardel, de Porter, de Hollyday, o de l'instant... Cantar, per tant, no és una manera de festejar ni un mitjà per animar una berbena. Sovint cantar és una manera d'assumir la tristor, un camí per a comprendre l'aspror de determinats moments de la vida, un mecanisme per a parlar amb déu, una manera més fàcil de plorar, un mitjà per a dir-se a un mateix aquelles realitats que un mateix no és capaç de dir-se. Cantar no és una acció buida ni un exercici brusc; és un ritual per assassinar la rutina, per a capbussar-se dins la profunditat de la realitat i descobrir la bellesa amagada que ens torna la pau. Per tant, si algú veu un home o una dona amb una guitarra... que vagi amb compte; no estarà veient les aigües poc profundes d'un oceà conegut, sinó probablement algú que du les entranyes a les mans, algú que està plorant, o algú que està estimant; sens dubte algú que s'està rebolcant a les onades d'un mar misteriós; algú que carrega la guitarra per a ell mateix i per a l'imant que el crida, no pas per l'algú que se'l mira. Probablement, qui canta, no necessita ser objecte d'admiració, ni d'enveja, ni de judicis, ni de prejudicis, ni comparacions, ni competicions, ni cap de les foscors dels qui no veuen l'invisible. El que sí que li cal és un bri de llibertat i de quietud per a poder abraçar el déu que el manega mitjançant la cançó.

La invisibilitat de les coses visibles que mirem amaga una veritat visible que molta gent no aconsegueix de veure.  

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.

Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.

Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.

Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

Si algun dia em costa moure'm...

Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.

Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.

Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida. 

La honestedat dels petits moments

Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.

Vèncer la por

Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.

Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.

La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.

El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

Tornaran a ser nens

Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.

Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.

L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.

Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.

Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.

Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.

A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.

A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.

Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.

Qui té l'ara, no té passat ni futur.

La vergonya d'aprendre de la ignorància

«Ningú no ens ha de donar lliçons!» «No em donaràs lliçons!» «A mi, aquell, no m'ha d'ensenyar res!» Frases repetides per milers de persones, enfonsades dins l'arrogància, del món de la política, o de qualsevol altre àmbit, quan l'orgull i l'ambició de domini esdevenen esperits inspiradors.

Aprendre lliçons, per als enfangats en la arrogància, que són molts, és una autèntica vergonya, una vexació, una mostra de feblesa o d'inferioritat; i així, a més de caure en l'arrogància es llancen a la piscina de la ignorància.

Els humans hauríem de ser prou humils i prou savis com per desitjar aprendre lliçons fins i tot dels infants. L'actitud de la persona autènticament intel·ligent és la d'aprendre sempre de tot i de tothom, fins i tot dels oponents i dels que es consideren enemics, dels petits i dels grans, dels que en saben més i dels que en saben menys. Contínuament necessitem aprendre els uns dels altres, i aprendre no és un acte de rebaixament, sinó de creixement i de construcció.

Disposem-nos a aprendre de les pedres els versos que canten quan el riu les arrossega muntanya avall, o el poema del vaivé dels còdols a les cales perdudes. Disposem-nos a imitar els dissenys dels ruscs de les abelles, l'elevació pacient dels arbres damunt del sostre del bosc, les metàfores de la natura, que ens suggereixen aprenentatges essencials.

La vergonya de ser alliçonats la senten els qui tenen la intel·ligència emocional bloquejada per l'ego. I competeixen per a veure qui és més «ista», o qui ho és des de fa més temps, o quin d'ells és un «ista» més pur, més autèntic, més fiable, menys arribista... Viuen convençuts que no han d'aprendre res, perquè són els líders naturals del seu grup, i estan entestats sobretot a no aprendre d'aquells que els disputen el poder. De vegades acaben manant a força de pelar-se els colzes a cops, i organitzen la societat, l'educació, la cultura del país... impregnant-ho tot de la seva actitud. Sovint, la confusió social arriba per culpa del tracte que els qui manen donen a l'educació, a la cultura, als mitjans de comunicació, a l'organització de la vida... I els qui manen, gairebé sempre, són d'aquests que no volen aprendre lliçons, especialment als estats de baixa qualitat democràtica.

La política, i la societat del poder en general, amb la seva adoració de la imatge i de les formes, i amb el seu abús del màrqueting.. són àmbits a on hi sovintegen la bestialitat disfressada de civilitat. I el que més molesta és veure'ls convençuts que ens els creiem; el que més dol és que ens prenguin per rucs. Gasten mots estudiats, emmelats, ensucrats, teatrals a cops... amb els quals pretenen transmetre una aparença de sinceritat que fa caure d'esquena. Són persones malaltes d'orgull que juguen a fer-se els humils per enredar la venedora del mercat, el porter, el treballador de la fàbrica, el del quiosc, l'àvia... Interpreten el paper dels mites que salven el poble, i la capacitat de raonament i de seny que s'esforcen a mostrar és teatre del dolent. Tenen els miralls de casa amb el vidre esmerilat de tant mirar-se i remirar-se, per aprendre, a dins dels seus narius, allò que no estan disposats a aprendre de res ni de ningú, perquè els fa vergonya.

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)

Respectar el que no es compren.

Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:

Respecta el que no comprenguis.

No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.

Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

Petits o grans detalls.

La pitjor mediocritat humana és el fet que algú es consideri superior a algú altre per raó de raça, ideologia, estil, gustos, aficions, o posicionament davant la moral tradicional. Ni els actes més inadequats no fan inferior algú, a tot estirar l'embruten o el fereixen, i el poden fer digne de llàstima. Hem d'aprendre a separar els actes de les persones. No som el que fem. I no valem el que fem, valem el que som. I la nostra dignitat, la de cadascú, és infinita.

Mediocre és el que li nega el tracte a algú pel fet que aquest algú tingui uns costums diferents, o fins i tot exòtics. Mediocre és el qui creu i vol, per a tothom, una única forma, únic estil, una única manera de viure, de gaudir, de guarnir-se, de crear, de viure, de ser. Mediocre és qui imposa el seu criteri com a indiscutible, i no respecta la llibertat, i menysprea el que li és aliè. I és mediocre perquè es perd la màxima excel·lència humana, que és el respecte a tothom, amb la seva manera de ser i d'entendre la vida. I és mediocre, també, perquè renuncia a la riquesa de la diversitat, a provar, a atrevir-se, a obrir-se a noves experiències, a comprendre maneres diferents de sentir la vida, i sobretot a canviar. I és mediocre perquè no veu, ni vol veure, la igualtat de drets de totes les consciències, que no es deriva del poder, sinó de la dignitat de les persones.

Thomas Jefferson va escriure fa molts anys que el dret de les persones i dels pobles no neix de l'autoritat de qui governa, sinó que, de manera natural, d'una manera evident per sí mateixa, els drets neixen de la dignitat de cada persona i de cada poble, i que és el govern el qui existeix gràcies als drets naturals dels pobles i de les persones, i no pas els drets dels éssers humans els qui existeixen o es deriven del poder.

Podem trobar defectes, nafres, errors, limitacions... en qui sigui, però la seva dignitat és infinita i els seus drets han de ser idèntics als drets de totes les persones, perquè tots som iguals en dignitat i en valor.

Un cop acceptem aquest dret a ser, i aquesta dignitat, és necessari acceptar la llibertat de totes les persones a viure segons el seu estil, i a procurar que cap llei mai no retalli a ningú la llibertat individual que neix de la seva dignitat i del seu dret a la pròpia identitat i a la pròpia expressió. Qualsevol filosofia o norma que uniformitzi, que retalli, que imposi, que prohibeixi la llibertat d'expressió, d'identitat, d'indumentària, d'estil... és inhumana i ataca la dignitat de totes les persones i l'essència de la seva vida.

I més enllà de les lleis, cal el respecte i l'actitud d'acollida i de suport. Les lleis situen l'escenari de la igualtat, però són els valors i les actituds les qui l'aconsegueixen. Cent anys després de la derogació de l'esclavatge als Estats Units, encara no hi havia igualtat, perquè els valors socials i la manera de fer de la gent no ho feien possible malgrat les lleis. I tot neix de petits detalls que segons els ulls que mirin, es poden veure minúsculs o monstruosos. L'essència de la vida està feta de petits detalls; tots ells viuen de la llibertat i de la creativitat, i la llibertat existeix gràcies a tots ells.
.
.

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.