Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)

Respectar el que no es compren.

Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:

Respecta el que no comprenguis.

No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.

Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.