Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, August 10, 2018

Tot això passarà moltes vegades



Girarà la Terra i deslligarà estacions de fulles seques als peus dels viatgers. Immensos salzes s'agitaran amb el vent. 
Plourà i el vent s'endurà les boires i engegarà raigs lluminosos de Sol a l'abril.
Torrarà l'agost un camp erm, i al lluny les oliveres tremolaran les fulles. Se sentirà l'estridor de les onades. Flairarà a sal i a una barreja de mar i estiu. Un munt d'hiverns es glaçarà la terra; alguns vestiran de blanc el Vallès que tant estimem.
Tot això passarà moltes vegades, any rere any. I la vergonya dels carcellers mai no s'acabarà. Mai no deixaran de ser els qui van empresonar pares, els qui van atiar a la ràbia de maldar per tapar cors, emmudir mots i somnis, arrencar versos, demmonitzar esperances... Seran sempre els qui van fer plorar innocents perquè no sentien ni deixaven sentir el legítim anhel de cercar una nova manera de ser lliures. Mai no es trauran, a ulls d'ells i dels seus descendents, la vergonya d'estossinar àvies o d'aplaudir els qui ho van fer. Ells, molt mudats, i amb frases estudiades, passaran en silenci convençuts que susciten admiració. Però en aquells qui els mirin, hi naixerà, sempre, un profund sentiment de pena, i el record de l'odi i del fracàs dels violents en una pàtria nova i lliure.
.
.

Wednesday, August 8, 2018

La raó de tot és la vida de cada persona

Poso aquesta cançó, perquè l'he trobada a YouTube i m'agrada la senzillesa 
amb què la interpreta aquesta noia. No té més significació.


Ningú és menys. Ningú és més. 
No t'odio. Em dol el teu odi. 
No et menyspreo. Em dol el teu menyspreu vers tantes persones. 
No accepto cap violència. Em dol que desitgis violència i empresonament contra algunes persones. 
No em molesta que pensis diferent a mi. Em dol que desitgis que la teva fe religiosa, moral, estètica, social... sigui imposada a la totalitat de la societat, i que quan alguna vegada no s'imposa ho interpretis com que s'està escombrant déu de la vida social, o com que s'estan expulsant els costums "normals" de la societat. 
Em dol que dins del grup d'aquells que pensen com tu, no siguis capaç de destriar el tolerable de l'intolerable. Són tolerables, i les defensaré com a drets irrenunciables, totes les idees que empenyen el món a ser com tu somnies que sigui, encara que jo no les comparteixi; la solució l'haurà de donar la majoria i el temps. Però és intolerable que quan algú dels que tu consideres teus corre amb un cotxe per una plaça a on només hi poden circular vianants, no només no tinguis el civisme de condemnar-ho, sinó que tinguis la barra de justificar-ho. 
Les persones que eduquem hem de fer un esforç titànic pel que fa a donar exemple. I segur que no ens posaríem d'acord en accions dels uns i dels altres, ni en les nostres mateixes. No ens posaríem d'acord en si són inadequades o no a causa de les maneres diferents de pensar que tenim, però n'hi ha un bon feix a les quals com educadors no podem renunciar mai: el perdó, l'amor, el respecte a la vida dels altres, la protecció de la seva seguretat física, la seva llibertat, la seva dignitat, la moderació en la manera d'expressar les diferències, l'esforç de comprendre les raons alienes i d'acceptar-les ni que no les compartim, el dret dels altres a treballar per una societat i unes formes radicalment diferent a les nostres, la igualtat de drets entre tots els éssers humans, la igualtat d'oportunitats, el principi de presumpció de bones intencions de tothom mentre no es demostri el contrari ni que pensin diferent...
En una societat madura cap diferència d'idees polítiques hauria de dur al menyspreu, a l'odi, als missatges manifestament tendenciosos i parcials. 

Què expresses quan retuiteges que un marroquí ha violat una noia al Marroc? Quan passa a Espanya, no afirmes que un espanyol ha violat una noia a Espanya. No t'adones que aquesta manera d'expressar-te és tendenciosa? Per desgràcia, les agressions sexuals són una plaga de totes les societats, i criminalitzar cultures no és el millor camí per arreglar-ho. D'acord que cada cultura té els seus tics, els seus errors, la nostra també... i el camí per a solucionar-los passa per abandonar aquesta obsessió per a mantenir les diferències, els privilegis d'un sexe damunt de l'altre, d'una classe damunt d'una altra classe, d'un cognom per damunt de tots. Allò que de vegades critiquem en els altres ho patim profundament sense adonar-nos-en. 
No hem de ser com els rius d'aigües poc profundes que baixen amb molta rapidesa i que són amples i vistosos. Hem de ser rius d'aigües profundes, servidors de persones i no d'idees, treballar per aconseguir somriures i respiracions tranquil·les en tanta gent com puguem, i no adorar institucions mítiques creadores de les seves pròpies ficcions. Què és una doctrina sense uns mitjons als peus d'aquell que els té gelats? Què és una llei si només existeix perquè la llei ho diu? La raó de tot és la vida de cada persona, el seu dret a parlar la llengua que vulgui, a guarnir-se com li abelleixi, a expressar-se com és i com sent. I es tracta de treballar perquè la societat sigui amable i benigna amb les persones, i no pas per retallar els anhels dels éssers humans per tal d'emmotllar-los a una societat repressora, esclava de les formes, defensora de privilegis medievals fonamentats en la força física dels senyors d'aquella època. És la societat la que ha d'emmotllar-se a la dignitat i a la llibertat de les persones, i no pas la dignitat i la llibertat de les persones la que hagi de reduir-se per obeir la mecànica inhumana de la societat utilitarista i tradicionalista. Ensenyar valors és ensenyar a trencar cadenes; primer les que un mateix té afermades a les cames, als braços, a la ment... i després, les cadenes socials que neguen tantes llibertats i fan tant de mal a tantes persones en nom de suposats dogmes o drets històrics. Sovint els drets històrics són injustícies històriques. 
Cal ser profunds, i descobrir que l'anima humana és una finalitat en ella mateixa i que ha nascut per a la llibertat i la creació.
.
.
.    

Sunday, July 22, 2018

L'Ocell és l'ocell



Txoria Txori vol dir, l'ocell és l'ocell, i és un poema basc escrit per Joxean Artze al 1957. Mikel Laboa en va fer una melodia al 1968, i va publicar la cançó a l'album de 1974 Bat-Hiru.


L'ocell és l'ocell Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell...
.
.
.

Monday, July 16, 2018

Res mai no és igual si vosaltres no hi sou



I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.

Thursday, July 5, 2018

Penso en l'amor com una realitat poderosa.



Una de les realitats més torbadores de la vida és descobrir persones que per damunt de l'amor als éssers humans, hi situen les idees. I encara em descomposa més l'evidència del fet que no s'adonen d'aquest error, i que fins i tot el projecten en els altres. Absorbeixen com esponges els tòpics mancats de lògica, creats pels propagandistes del seu bàndol. Els "seus" esdevenen la font de la veritat, la qual posen per damunt de l'amor. Se'n riuen de l'empatia vers les persones que pateixen quan aquestes persones que pateixen no són dels "seus", quan aquestes persones que pateixen han posat en qüestió les idees dels "seus", l'status, l'ordre, l'estat... imposat pels "seus". 

L'amor, aquí, per ells, no val; i l'odi, al qual ells anomenen justícia, es redimeix als seus ulls plenament quan esclafa els qui alteren l'ordre, les idees, els dogmes, la societat proclamada i imposada dels "seus" i pels "seus".

"I think of love as something strong" deia Martin Luther King. "Jo penso en l'amor com una realitat poderosa". És aquest amor el que està violentat i menyspreat quan no som capaços de plorar pel dolor d'aquells que el nostre cap considera enemics. 
Quan esclafem, ni que ens considerem carregats de raó, som inhumans. 
Cap idea, cap gest, cap posicionament, cap paraula, cap declaració, cap opinió... justifica que ens alegrem de la tristor dels fills dels nostres oponents, que anomenem "basura" el seu rostre, que desitgem el seu empresonament, que ens enriguem dels qui ploren pel dolor de les seves famílies, que ens neguem a aplaudir els seus familiars amarats d'angoixa, que ens enutgem quan el sistema judicial els atorga les engrunes d'un apropament a les presons de la seva terra, que no té res de semblant a la llibertat, i que al capdavall és un dret de qualsevol empresonat, hagi estat empresonat legítimament o no. 
Aquest comportament d'odi a l'empresonat, al disident polític, a l'enemic de la tribu... és profundament vergonyós en qualsevol persona. Jo no voldria mai comportar-me així si un dia a qui empresonessin fos a qui no pensa com jo. Si algun dia les tornes fossin les contràries, i estiguessin a la presó els dretans espanyolistes, els monàrquics, els classistes... per res del món voldria mensyprear-los, ni desitjar el dolor de les seves famílies, ni insultar la imatge del seu rostre penjada a les parets de Barcelona, ni negar-me a aplaudir els seus familiars enfonsats, ni deixar de lluitar per la seva llibertat per molt diferentes que siguin les seves idees i els seus projectes polítics. Desitjar la unitat d'Espanya, o anhelar la independència de Catalunya, no ens fa millors ni pitjors persones. Ni ser monàrquics o republicans. Ningú mereix la presó per declarar una independència. Ningú no mereix la presó per proclama la indisolubilitat d'Espanya. Les diferències ideològiques no ens fan persones diferents. L'error d'un unionista no fa que tots els unionistes siguin miserables. L'error d'un independentista, no ens fa a tots dolents. La gent que humilia els oponents, que desitja la presó pels consellers, pacífics; pels Jordis, pafícics; pels qui fan cançons, per irreverents que siguin... La persona que s'enriu de les mostres de suport als familiars dels presos, als fills que no veuen els seus pares més de 90 minuts al més i rere uns vidres... si us plau... quina mena de valors poden ensenyar als seus alumnes i als seus fills?

Penso en l'amor com una realitat poderosa; més poderosa que la ignorància i que la irreflexió. Pensó en l'amor com una força capaç de desfer el gel de tots els cors. Penso en l'amor com allò que fa que siguem iguals, ni que les nostres idees, i vides i estils i creences siguin profundament diferents. 
Em descol·loca la falta de caritat d'aquell que en nom d'unes idees és capaç de restar gèlid davant el dolor d'una vida humana. Entenc que estigui en profund desacord amb els empresonats, hi té dret; fins i tot pot estar enfadat, pot considerar que la seva actuació va ser profundament inadequada... però... en el moment en què dóna suport a la violència de la presó... deixa de ser humà i es converteix en el defensor del seu territori animal, del territori de les seves idees, o del territori geogràfic de la tribu, o del territori metafòric de les tradicions i els dogmes socials. 
La crisi dels neofatxes no és una crisi d'idees sinó d'amor; la majoria no ho veuen, i no se'ls pot explicar, perquè a una persona se l'estima o no; però no pots convèncer ningú d'estimar-la. 

Em ve a la ment el senyor Albiol, un dia, sorprès que la presentadora li parlés del drama de tenir companys diputats a la presó; i l'Albiol fins i tot va arribar a dir que als espectadors no els interessava si els polítics anaven a la presó o no, que això no era una qüestió que preocupés ningú. Aquesta resposta ingènua i sincera de l'Albiol manifestava la llavor de l'error, la clau de la confusió profunda, el fet de pensar que la població està tan mancada d'empatia com els polítics que s'han obert pas a cops de colze i a força de competicions. El fet és que a les persones humanes ens dol. Ens dol que hi hagi persones condemnades, abans de judici, a 30 anys de presó. Em doldria també si aquestes persones empresonades fossin d'idees contràries a les meves. Em dol fins i tot l'empresonament de molts d'altres, amb delictes diversos i comuns, que s'ho mereixen de debò, i el dolor dels seus familiars. Com no m'ha de doldre doncs el dolor dels qui no s'ho mereixen?
La indiferència vers el sofriment dels altres, el menyspreu a l'empatia, el goteig constant de missatges propagandístics mancats de fonament que esperonen l'odi i la divisió... em causa una profunda torbació i una decepció sens límits vers aquestes persones.
.
.
.

Tuesday, July 3, 2018

Artesans de la foscor social.



Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben. 
Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?  
Existeixen, de debò, no me'ls invento.
.
.
.

Wednesday, June 20, 2018

Mentides



És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.

És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat. 
És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.   
És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc. 
És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.
És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.
És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.
És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.
És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.
És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap. 
És mentida que la resignació sigui una virtut.
És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia. 
És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers. 
Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.

.
.
.