Res mai no és igual si vosaltres no hi sou

I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.