Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, October 1, 2021

Canviem



Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.

Thursday, September 30, 2021

Quan ja no em quedi llum


Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.


Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.

Tuesday, September 7, 2021

Tots som novells (poc o molt)



No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi, Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la natura, com a tot jove, li donava.

La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible. 

Tan gran és la imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui, amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.

Però tot això la gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals, creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.

Ens podem deixar convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta. Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany, en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.

Tampoc no han entès res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals; pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el disseny del fabricant.

Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.

Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.


Saturday, September 4, 2021

Estimar, sense saber-ho fer prou bé; i la victòria final de l'amor.


No necessitem ser perfectes per poder estimar; podem cometre errors, fins i tot intencionats, fruit de la nostra feblesa, de les nostres pulsions; però seria injustificable no lluitar contra els defectes i les tendències que tenim i que fan mal als altres. No obstant això, que la feblesa ens faci fracassar en mil batalles no vol dir que no estimem, i molt, a tots els qui estimem. Paradoxalment, tot i la nostra feblesa i les nostres equivocacions, els podem estimar més que a la nostra pròpia vida.

I si persistim en la guerra, malgrat que perdem batalles, a l’últim guanyarem; la vida té arsenals d’armament contra el mal, amagats a racons secrets, que descobreixen els qui no defalleixen i creuen en ella.

Només des de la imperfecció podem progressar.

Experimentar el fracàs ens ajuda a comprendre els qui fracassen.

Hem d’agafar-nos a la idea que podem estimar, que estimem molt malgrat les nostres profundes equivocacions, i que és aquest amor el camí cap a la víctòria final malgrat que ens destrossi no haver estimat prou bé tantes vegades, haver fallat, haver-ho fet malament. La victòria final arriba aquell dia que conseguim que el nostres defectes siguin tan banals com no pelar bé una taronja, o adormir-nos, o dir una paraulota... quan els nostres defectes siguin tan simples i tan poca cosa que no puguin fer mai sentir malament ningú. Encara que sembli mentida, aquesta victòria un dia arriba i es queda per sempre.

Thursday, July 22, 2021

El poble de les persones

 


El món, malgrat la maldat que allotja, és desequilibradament positiu. Hi ha més gent que fa les coses essencials bé, que estima els seus fills, els seus veins i conciutadans, que procura conrear l’empatia, el civisme, el respecte, que no pas gent que no ho fa.

 Al costat de defectes innegables, d’omissions, de febleses, en allò essencial i majoritàriament, guanya el bé. Per això progressem encara que no ho sembli.

Queda un percentatge important de mal, perquè som com som i canviar costa; però estem canviant, com a individus, com a pobles i com a espècie; i una mica a causa de l’educació, de la ciència, del raonament, de l’humanisme... una mica per les males conseqüencies que patim quan l’errem com a individus i pobles... una mica perquè dins nostre tenim amor i voluntad de millora... anem endavant, rectificant, lluitant i progressant, malgrat les derrotes puntuals. 

Qui negui això i afirmi catastròficament que al món governa el pecat i el crim, i que el diable està lliure, comet un greu error d’objectivitat. Necessitem dir el que està malament per rectificar-ho, però necessitem també, perquè ens dóna aire, perquè ens alegra i ens anima a continuar endavant, dir el que funciona, el que va bé, els fruits de la llibertat i de l’empatia, el poble de les persones que de mica en mica anem construint malgrat els errors i les dificultats. 

El catastrofisme alimenta la violència intel·lectual i social que mou al fanatisme. L’existència és bona, i la construcció de la persona humana, dels pobles lliures, de la gent bona, continua, malgrat la necessitat d’estar contínuament rectificant i apropant-nos al nostre destí.


Tuesday, July 20, 2021

Si deixés de ser jo



Si deixés de ser jo

i el meu cap pensés altres coses;

no sabés el que he estat,

ni em vingués el que he fet.

Si amb un cos diferent

caminés pel paisatge,

seguiria existint.


Com l’onada que es trenca

per passar a ser altra cosa,

fóra l’aigua que mulla

i que brilla amb el Sol.

En veurien un altre,

més novell i atractiu,

descobrint amb ulls nous el vell món.


Seguiria pensant,

com he fet tots els segles,

sense el pes dels records que es desfan.

No seria el mateix,

però estaria ben viu,

i em creuria petit i ignorant.


Si deixés de ser jo,

per passar a ser algú altre;

em faria igual de por la mort.

I en trencar-se la onada

i esborrar-se els records,

tornaria a crear-ne altre cop. 

J.S.

Monday, July 19, 2021

"Però tu... no pots!"


Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..." 

Després d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”. Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.

Després de la literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès, la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria demanar massa que ho entenguessin.

Després va sonar la música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir, amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”, “concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells, d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.

Ara m’estic recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el viscut i per tot el que penso viure encara.