El poble de les persones

 

El món, malgrat la maldat que allotja, és desequilibradament positiu. Hi ha més gent que fa les coses essencials bé, que estima els seus fills, els seus veins i conciutadans, que procura conrear l’empatia, el civisme, el respecte, que no pas gent que no ho fa.

 Al costat de defectes innegables, d’omissions, de febleses, en allò essencial i majoritàriament, guanya el bé. Per això progressem encara que no ho sembli.

Queda un percentatge important de mal, perquè som com som i canviar costa; però estem canviant, com a individus, com a pobles i com a espècie; i una mica a causa de l’educació, de la ciència, del raonament, de l’humanisme... una mica per les males conseqüencies que patim quan l’errem com a individus i pobles... una mica perquè dins nostre tenim amor i voluntad de millora... anem endavant, rectificant, lluitant i progressant, malgrat les derrotes puntuals. 

Qui negui això i afirmi catastròficament que al món governa el pecat i el crim, i que el diable està lliure, comet un greu error d’objectivitat. Necessitem dir el que està malament per rectificar-ho, però necessitem també, perquè ens dóna aire, perquè ens alegra i ens anima a continuar endavant, dir el que funciona, el que va bé, els fruits de la llibertat i de l’empatia, el poble de les persones que de mica en mica anem construint malgrat els errors i les dificultats. 

El catastrofisme alimenta la violència intel·lectual i social que mou al fanatisme. L’existència és bona, i la construcció de la persona humana, dels pobles lliures, de la gent bona, continua, malgrat la necessitat d’estar contínuament rectificant i apropant-nos al nostre destí.