"Però tu... no pots!"

Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..." 

Després d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”. Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.

Després de la literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès, la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria demanar massa que ho entenguessin.

Després va sonar la música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir, amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”, “concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells, d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.

Ara m’estic recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el viscut i per tot el que penso viure encara.