Canviem

Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.