Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, March 25, 2023

Quan, veu, quan?



Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

Friday, March 24, 2023

La por a les agressions dels monstres va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat



Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci? 

I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.

La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats. 

La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social. 

En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.

La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.

Wednesday, March 22, 2023

Els de les torxes són ara a les xarxes



Els de les torxes són ara a les xarxes; vull dir els de les torxes medievals. No fan servir miralls si no és per pentinar-se. Tenen raó quan s'exclamen pel mal; però no el veuen tot, ni comprenen la feblesa. Estan convençuts que la realitat és objectivament com la veuen. No comprenen conceptes com el model mental que configura la nostra ment quan interpreta la informació elèctrica proporcionada pels sentits. Donen a les formes categoria d'absolut, i no entenen res del que acabo d'escriure, ni tan sols creuen que hi hagi res a entendre. 

Sostenen, això sí, ben fort la torxa, cadascú la seva, per cremar el dolent; el dolent absolut, el dolent indiscutible sense judici ni reflexió. I probablement el dolent sigui dolent, però ells també, perquè no es comporten com éssers humans superiors. 

Tenen un concepte del món construït a partir de les lleis i les tradicions no escrites de les masses; rere les seves asseveracions, i els seus valors, no hi ha sentències racionals, només sons, dringar d'espases, d'absoluts contundents. Són, sense saber-ho, deixebles de Maniqueu; adoren Disney, potser també sense saber-ho. Creuen en el món com és, i ni tan sols es plantegen que podria ser diferent. Miren el venedor de tovallons de paper, estosseguen i es graten el nas capficats en si agafaran a temps l'autobús de tornada a l'hotel després d'un dia esgotador a Eurodisney.

Detesten els culs, però es miren d'amagat els dels cossos que els atrauen. D'amagat fan moltes de les accions que en públic detesten, i, per estrany que sembli, moltes vegades no se n'adonen. No pensen gaire, reprodueixen el so de pensaments ja fets que mai no han revisat. Denuncien, reclamen, jutgen, es querellen, engrapen el que poden confonent la llei amb el bé. S'enriuen de la paraula bondat amb aires de filòsofs nihilistes, i no entenen el nihilisme, i detesten la filosofia.

Són perfectes, perquè no fan servir els seus miralls si no és per pentinar-se; per això exigeixen una perfecció en els altres, que no existeix, i ploren i piquen de peus contra el terra quan no la troben, horroritzats de tanta injustícia com els ha tocat de patir.

Són una espècie a mig fer, com els croissants d'algunes pastisseries; i com els croissants, no entenen gaire el fons de tot; però no comprenen que no ho entenen. Viuen en el món que veuen, i no els treguis d'aquí, perquè et prendran per boig o per anarquista. I el més greu de tot és que potser cada vegada seran més, perquè les poblacions que augmenten no són pas les més elevades científicament parlant, ni les més bones, ni les més intel·ligents, ni les més humanes en el sentit més elevat de la paraula. Sobreviuen, triomfen i es reprodueixen, els més adaptats, encara que siguin croissants.

Friday, March 17, 2023

La música de les hores sense rellotge



Avui hi torno. Cal escriure una mica més; ordenar les idees, centrar prioritats, assaborir el moment.

El primer que em ve al cap és el dolç record d'un món silenciós. Ara, si paro l'orella, se sent de fons el brogit del motor de molts cotxes llunyans. També recordo l'olor de llenya, el color de la pedra, els camins de terra, i sobretot, el temps que no té pressa quan els minuts no estan comptats ni encabits dins d'un horari ni compromesos amb cap objectiu dins d'un termini. El temps alliberat. La música de les hores sense rellotge. I la gent que no es capfica, que no malda, que no es malfia, que no te por; ni de la vida ni de la mort. No tenir por de la mort és un triomf vital. I no em refereixo a no tenir por a causa d'una suposada fe en la vida més enllà de la mort, que és un altre tema; vull dir no tenir por de la mort perquè la vida que vivim, la vivim d'una manera coherent, harmònica, conseqüent amb l'episodi final. Viure tan bé, i viure tant, i fer tant el que sentim que hem de fer, que la mort es veu com un descans, com un repòs, com una vida sabàtica. Viure de manera que morir-nos sigui només com relliscar i caurà de cul sobre un matalàs de sorra de platja; només amb el somriure que engega el petit accident mentre sentim les onades i ja ni tan sols recordem que hem caigut.

Tuesday, March 14, 2023

El mal que combatem el tenim a dins.


Aquest curs i l'anterior, he escrit menys; és un fet. Han passat coses. L'ictus, al juliol del 2021. El covid amb ingrés al gener del 2022. La mort del meu pare a l'agost del 2022. Tots els tràfecs que venen després d'una mort: papers, herències, vendes d'immobles, incertesa, dol... 

Però escriure és una teràpia recomanable; un instrument per lluitar contra la por, contra el desequilibri emocional que provoquen els sotracs de la vida. Ara tot sembla més tranquil, i és probable que em posi a escriure més.

No tot ha estat dolent. Hi ha hagut moments intensíssims, d'una alegria profunda. Guanyar el FIC CAT amb la nostra petita companyia de cinema; el Templo del Sol, com cada estiu; el viatge a Nuremberg, al juny del 2022, amb la visita a la sala dels judicis; el viatge a Alemanya i a Àustria, a finals d'agost del 2022, just quan acabava de morir el meu pare...

Allà vaig trobar la pau estranya de Berchtesgaden, el Kehlsteinhaus, la muntanya Jenner... i la sensació contradictòria de trobar pau i bellesa en un lloc que havia inspirat tant d'odi als anys trenta i quaranta del segle XX. Però no hem d'oblidar que el judici del món és tan absurd com el crit d'un mico. 

Als Alps de Berchtesgaden, al costat de la foscor dels esdeveniments de la història, hi havia, i hi ha, gent valuosa; icebergs, llacs interiors d'aigües blavisses sota un mantell de terra discreta i reservada. 

El judici del món quan ignora o menysprea l'obra d'un ésser humà errat pel fet d'ésser errat és el crit d'una bèstia. El judici del món quan escup contra un fill perquè el seu pare era un nazi és el bram d'un monstre. El miratge del món quan descriu els nazis com éssers allunyats de la humanitat és un error perillós perquè ens fa perdre l'estat d'alerta; dins la humanitat, dins del que és humà, s'hi amaga el verí del nazisme; com a humans el portem a dins tots, i si no en tenim cura, quan les circumstàncies externes siguin propícies, quan tot al voltant nostre sigui d'una manera determinada, la misèria interior del nazisme pot aparèixer dins nostre sense dir-se nazisme.

Si l'anomenéssim nazisme, ens despertaríem de l'error; per això apareix amb altres noms i no el veiem. Sovint a dosis petites, descafeinades, aigualides... Però alguna vegada a Palestina, o a Bòsnia, o a Ukraina... les dosis petites esclaten com bombes de neutrons i ho emplenen tot d'odi i de misèria; i es fan nazis els qui afirmen combatre el nazisme. 

El nazisme no és una realitat sobrenatural, no són robots diabòlics com grotescament els descriuen a sèries com "hunters". Els nazis eren humans, i semblaven sovint cavallers, no era tan clar desxifrar-los quan els seus horrors encara no havien sortit a la llum; el racisme que destil·laven, sua avui de les aixelles d'algunes formacions polítiques grotesques sense enrojolir-se; la maldat del nazisme brollava d'un instint profundament humà, hereu de les pulsions de la bèstia, amarat d'un pragmatisme estratègic i tècnic que confonia a persones que mai no hauríem dit que podien confondre's. I aquest instint, adormit, disfressat, ocult... el portem a dins; i si ho acceptem i ho sabem, podem estar alerta.

Per combatre i atacar el nazisme, hem de començar destruint la llavor que cadascú tenim a dins i que amb diferents noms, diferents "ismes", cueja, repta, i mossega com la bèstia miserable que és.

Au... ja he escrit massa. Demà continuo.

Thursday, February 23, 2023

Cansat de tant d'èmfasi a tenir raó.


Estic cansat de gent que té raó. Criden molt, bramen, carregats d’un sentiment de persecució que els fa veure’s en un pou. Viuen per defensar la seva raó fins a límits que fan caure d’esquena.

També estic cansat de la gent que els culpabilitza. La gent que té raó i que crida, no són culpables; són inestables emocionals. I amb les persones inestables mentalment no sempre es pot raonar, perquè la seva patologia rau a la falta de comprensió d’algunes coses que per altres són evidents sense gaire complexitat.

La gent que els culpabilitza té altres mancances també; potser no és falta de comprensió, sinó de tolerancia a l’error, d’empatia a la fi.

L’empatia no mostra el seu grau més elevat quan ens permet posar-nos en el lloc dels que són com nosaltres, sinó quan ens atorga la capacitat de posar-nos en el lloc dels qui són molt i molt diferents, dels qui no comprenen la vida com la comprenem nosaltres, dels qui ens fan mal, dels qui criden i bramen, dels qui senten desproporcionadament que la humanitat els persegueix, dels qui fan de les diferències d’opinions una tragèdia, dels qui veuen en qualsevol guspira un incendi.

Al capdavall, el problema sempre l’encenen els qui tenen raó; uns i altres.

El millor, és acceptar el dubte vers tot, també vers allò del qual estem segurs.

L’acceptació de no tenir l’absoluta seguretat en res ens fa pacífics i pacificadors. No sempre funciona; perquè la malaltia de tenir raó forada molt i molt el fons de l’ànim, i els qui no sabem res segur, ni allò que som, ni les nostres pròpies i últimes intencions, rebem les conseqüències de la gent intel·ligent que té raó i que no deixa escletxes, que no veu les seves pròpies febleses fins que s’està morint; llavors les veu de cop; i hi ha qui no les veu ni quan s’està morint.

I estic cansat. Cansat de la gent que té raó, de la gent que crida, de la gent que ha perdut el somriure, de la gent que separa, de la gent que es victimitza perquè des d’aquesta posició rep més escalf. De la gent que no reconeix el seu dubte.

Jo només puc viure des del dubte.

No puc més. Jo no he escollit haver de patir aquesta raó tan segura, aquesta clarividència esclafadora que només gruny i gemega. I no és just haver de conviure amb qui no s’ha escollit conviure.

Friday, January 27, 2023

No és delicte, és pecat, diu...



El Papa Francesc ha parlat aquests dies del fet que l’homosexualitat, segons ell, no és un delicte, sinó un pecat, una mica en to de defensa de les persones homosexuals; no obstant això, el raonament és contradictori. Parla de com Déu accepta tothom, que tots som fills de Déu, etc. I ho arrodoneix amb l’asseveració que no és delicte, sinó pecat, donant la sensació que titllar-ho de pecat és tractar el tema més benignament que tractar-lo de delicte. 
Però segons la doctrina oficial de l’església, el pecat no reconegut, no rectificat, implica condemnes de duració eterna, amb l’afegit de ser deslliurat el pecador de la capacitat d’estimar, submergint-se en un odi i sofriment eterns. 
Els delictes, en canvi, es castiguen amb presó. 
Ambdós tractaments per una orientació sexual que genera la naturalesa, i que no fereix tercers, serien tremendament injustos, però la condemna divina de l'homosexualitat com a pecat suposadament greu seria eternament injust, i amb acarnissament, perquè es deshumanitzaria el condemnat. Atribuir a Déu un càstig d’aquesta mena és un insult a Déu. 
No entenc com el papa protesta contra el fet que sigui tractat com un delicte, i en canvi no protesta contra la decisió de considerar-lo un pecat greu que implica penes eternes. 
Considerar-ho un pecat d’aquesta gravetat, a més, suscita fanatismes. Els fidels que s’ho creguin, què no se sentiran temptats a fer per lluitar-hi en contra? 
Els fanatismes perillosos neixen de doctrines incompatibles amb la dignitat de tota persona humana; i sens dubte, la condemna infernal de qualsevol persona, amb tot el que segons la doctrina implica, representa un menyspreu a la seva dignitat, una falta d’amor insuportable, una atribució a déu que el converteix en la antítesi d’ell mateix. 
Convé no només rectificar doctrines que esperonen fanatisme i intolerància, sinó asseveracions dogmàtiques contradictòries que defineixen a déu com un monstre pitjor que qualsevol dels pecats que l’ofenen.