La música de les hores sense rellotge

Avui hi torno. Cal escriure una mica més; ordenar les idees, centrar prioritats, assaborir el moment.

El primer que em ve al cap és el dolç record d'un món silenciós. Ara, si paro l'orella, se sent de fons el brogit del motor de molts cotxes llunyans. També recordo l'olor de llenya, el color de la pedra, els camins de terra, i sobretot, el temps que no té pressa quan els minuts no estan comptats ni encabits dins d'un horari ni compromesos amb cap objectiu dins d'un termini. El temps alliberat. La música de les hores sense rellotge. I la gent que no es capfica, que no malda, que no es malfia, que no te por; ni de la vida ni de la mort. No tenir por de la mort és un triomf vital. I no em refereixo a no tenir por a causa d'una suposada fe en la vida més enllà de la mort, que és un altre tema; vull dir no tenir por de la mort perquè la vida que vivim, la vivim d'una manera coherent, harmònica, conseqüent amb l'episodi final. Viure tan bé, i viure tant, i fer tant el que sentim que hem de fer, que la mort es veu com un descans, com un repòs, com una vida sabàtica. Viure de manera que morir-nos sigui només com relliscar i caurà de cul sobre un matalàs de sorra de platja; només amb el somriure que engega el petit accident mentre sentim les onades i ja ni tan sols recordem que hem caigut.