Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, January 1, 2012

Errenteria.

 
Les imatges que penjo aquí no són pas les més turístiques d'Errenteria. Errenteria, de fet, no és un municipi turístic; però és cert que té un nucli antic amb una força especial que brolla de la història, de la tradició, de la vida. Aquesta força queda plasmada a l'estil arquitectònic dels edificis del centre. Prometo, en una altra ocasió, enregistrar-los. Avui he dedicat aquest reduït arxiu fotogràfic a unes quantes imatges urbanes que mai ningú no gosaria fotografiar per si mateixes, de tan quotidianes com són. Potser els que no estem habituats al municipi (jo ja començo a estar-ne) valorem la proximitat dels turons gemats de Jaizkíbel, rere els quals brama el Cantàbric; o el detall del dibuix de les façanes; o la grisor humida del cel; o la pluja purificadora, tan freqüent; o la llum natural dels rostres adolescents mancats de l'esnobisme i la complexitat burgesa dels joves d'altres latituds. Hi ha un no sé què d'espontaneïtat als ulls de molta gent; un no sé què que evidencia la buidor de cert protocol social que en altres països fa llunyans els veïns i desconeguts els conciutadans. No sentireu mai tractar ningú de vostè; aquest tractament jeràrquic no existeix.











2 comments:

MAR said...

¿Y qué hay de los hijos que siguen diciendo "madre" y "usted"? En mi pueblo pasa

Me encantaría que escribieras en castellano, cuando lo traduzco tienes que cambiar la dirección después para poder comentar y es un rollo.

Besos :)

Jeremias Soler said...

Es verdad, Mar; hay mucha gente que tiene el trato de usted dentro de la unidad familiar en muchos pueblos de Castilla, y sobretodo en sudamérica. En Catalunya antes, en los pueblos, también ocurria, incluso en la ciudades. Pienso que no es más correcto un trato que otro; todo es lícito y forma parte de la diversidad humana. Nos suele gustar más aquello a lo que más acostumbrados estamos.
Lo que dices de la lengua no podrá ser :-) . Escribimos en la lengua en la que habla nuestro corázón, o sea en la que pensamos. El esfuerzo de escribir directamente en castellano haría que mis textos conservaran la significación pero perdieran la expresividad identitaria. Es la misma razón por la cual no consigo hacer literatura en una lengua diferente a la catalana. De todas formas yo te contesto sin problema en castellano; y te agradeco infinito el esfuerzo de comentarme cambiando la dirección.