Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, April 3, 2013

El paper de Déu en un univers que s'ha fet sol.



Crec en un déu, però no pas en un disseny intel·ligent de l'univers per part d'aquest déu. 
L'univers ha brollat i s'ha desenvolupat gràcies a les lleis de la natura, en la seva major part encara desconegudes o incompreses. I ni tan sols crec que aquestes lleis hagin estat dissenyades per déu. Les lleis naturals del nostre univers són només un dels molts conjunts de lleis que existeixen. Cada conjunt de lleis genera un univers diferent; nosaltres i el cosmos n'habitem un. Probablement el conjunt de lleis que conformen el nostre univers va començar a existir amb el nostre "big bang"; en aquest moment, per atzar, es van determinar les lleis de la nostra natura. 

La majoria d'universos són bords, estèrils, i col·lapsen de seguida; alguns es desenvolupen, però les seves lleis no els fan aptes per a la vida; d'altres, els menys, arriben a desenvolupar la vida; la vida arriba amb relativa facilitat a la consciència. 

El nostre univers té unes lleis naturals que han desenvolupat la vida i la consciència de manera espontània, només perquè, pel fet d'haver-hi infinits universos, cadascun d'ells amb les seves lleis particulars, es converteix en un succés segur el fet que alguns d'ells, per probabilitat, tinguin unes lleis naturals tals que, per ser com són, d'elles en brolli la vida; i, amb el temps i l'evolució, el pensament.
El Déu en el qual jo crec no seria l'autor ni de la forma ni de la mecànica dels universos, i per tant no seria l'autor del nostre disseny. La nostra manera de ser és obra de la natura i de l'atzar. 
El Déu que jo crec que hi ha és responsable del fet que les coses “siguin”, de que les realitats que coneixem tinguin l'atribut de “ser”. Déu seria el responsable del fet de "ser".
El seu paper es limita, per amor, a acollir les consciències aparegudes a la natura a qualsevol dels universos, que són pel fet que déu és. 
Com a responsable últim del fet que les coses siguin, i com a ésser amorós, déu acull i fa viure totes les consciències immortals de l'univers.
Crec, però, que dins d'aquest univers nostre, que es desenvolupa al ritme que marca l'atzar i les lleis naturals, hi ha agents que actuen amb una determinació que té un fort component de decisió i llibertat. Algun d'aquests agents som nosaltres i els altres animals. Hi ha, però, al meu parer, alguns altres agents, que no percebem i que són responsables del fet que a cops hi hagi algunes interaccions intel·ligents entre nosaltres i alguns esdeveniments vitals i naturals. La seva existència, a cops, se'm fa tan evident que negar-la no seria honest; hi ha algú, per aquí a fora, que vetlla per nosaltres.  

2 comments:

Sergi said...

Em costa entendre la necessitat de la dualitat natura-Déu, com si fossin coses separades.

Bé, de fet hi ha un llibre que vaig llegir fa poc, testimoni de Narom, on una raça alienígena estava creant una mena de Déu. També passa una cosa semblant al relat "The Last Question" d'Asimov. Literàriament és una manera original de quadrar els interrogants de la Creació (si Déu és totpoderós, un cop creat pot tornar al passat i crear l'Univers. Un Univers que el pugui crear a ell amb el temps). Però intuïtivament no em sembla una explicació probable.

Més probable és, segons Occam, el més senzill. I la solució més senzilla és que natura i Déu siguin el mateix.

Jeremias Soler said...

El més probable, segons Occam, i el més bonic. De tota manera, jo no considero que la meva "fe" (perquè no és altra cosa que pura especulació i opinió) sigui dualista, ja que, com he escrit, déu sostindria l'ésser de tot; és a dir, déu seria la raó que tot "fos", sense entrar en la tasca d'elaboració d'universos.
M'alegro que t'agradés el meu escrit al facebook sobre els eclipsis.