Endú-te,
aigua, la toxicitat de la por, la pressa, l'obsessiva dèria per la
perfecció.
Endú-te
el fum del neguit, la fam de luxe, l'anhel de xifres que amunteguen
zeros, l'addicció de posseir i de dominar.
Endú-te
la pressió damunt dels que ens envolten, l'exigència del que no és
essencial, la incomprensió.
Endú-te
l'instint de competir i d'esclafar, de doldre's per l'èxit aliè,
d'odiar que els que estimem estimin els altres, de destruir i de
vèncer els companys.
Endú-te
el temor que la vida s'acabi, perquè viure amb aquest temor no deixa
viure.
Endú-te
la desconfiança en les persones i en l'existència, el pacte amb la
mentida, la màscara i el gest teatral de qui no es mostra,
l'opacitat i les mitges veritats que enterboleixen la teva
transparència... aigua, que baixes de les alçades.
Endú-te,
aigua, el vent pudent de l'egoisme, que ens allunya dels cors que ens
envolten.
Endú-te
les cadenes i els jous del passat, els fermalls d'antigues
imposicions, que ja no són, i que mai més no seran.
Endú-te,
aigua, els llasts, els pesos inservibles als quals ens agafem amb
ànsia, per por... endú-te, aigua, sempre, la por; amara'ns de
llibertat.
Bateja'ns,
aigua, i posa'ns el nom que la Terra pronuncia quan ens crida;
fes-nos fills de la bellesa esclatant; fes-nos conscients de tot
l'amor...
Nus,
ens endinsem en tu, perquè t'ho enduguis tot.
1 comment:
L'aigua com a font guaridora, com recer, com una mare blana que ens gronxa. Aigua, aigua, com un llit blau i infinit. Allà on deixar tot el que és aliè a nosaltres, que ho és gairebé tot. Potser, per això som individus i no col·lectius vitals.
Aigua que no s'acaba, que no té fons ni horitzó palpable. Només per tornar a néixer si ens cal en algun moment. O per morir formant part de quelcom enorme, ser insignificant en el seu si, desaparèixer en silenci sense que ningú se n'adoni.
Aigua per sempre amb so d'aigua que corre i que mai no s'atura.
Són bonics els vídeos de l'aigua que has posat.
Post a Comment