Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.

Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).

Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions! 

“Aquesta nena és de sis! Que no ho veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”

“Aquesta nena és de sis! Que no ho veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”

Doncs no és de sis, aquesta nena. 

Ni de deu, ni de tres, ni de cinc. 

No hi ha persones de sis. Cap xifra està encadenada a cap persona. Cap persona està casada amb cap xifra. Tots els éssers humans tenen a dins unes capacitats encara per desenvolupar que sovint són úniques. Ningú no està mai acabat del tot. Ningú pot ser avaluat mai prou bé. Cada persona és un misteri. La capacitat de progrés de cada persona és il·limitada, i mai no es pot considerar impossible cap superació. Mai cap dictamen és definitiu. Mai cap paper pot dir la veritat absoluta sobre les capacitats de cap persona. 

El problema no és la persona, el problema és el sistema educatiu, que funciona amb el model fins ara no superat d'una estàtua de marbre que fa de model. L'estàtua és el model, i l'estàtua és “una”. El nen i la nena s'han d'assemblar a l'estàtua. La estàtua mai no és massa adolescent. L'estàtua mai no s'obsessiona excessivament amb els estudis, mai no dedica tres o quatre hores a fer deures. Però encara que no sigui una perfeccionista, l'estàtua, no us penseu pas que sigui una fresca; a l'estàtua no li agrada que la mirin, no es pentina ni es repentina a classe, no pensa en nois o en noies que li agraden, no està mai massa adolescent. L'estàtua té prohibit ser adolescent. L'estàtua accepta l'autoritat com un xai; mai no és crítica amb allò que li manen; mai no posa en dubte allò que el professor li explica; mai no es dirigeix amb excessiva familiaritat al professor. L'estàtua és el mirall de l'alumne perfecte; no és perfeccionista, però és perfecta; el model amb el qual qualsevol nen o nena s'ha de comparar. L'estàtua no es mou a classe, i per tant no haurà de prendre píndoles tranquil·litzants; necessàries, diuen alguns, perquè el nen o la nena que no s'avingui al sistema de l'estàtua pugui treure el profit que necessita al seu procés d'aprenentatge. Sembla mentida que hi hagi pares que no vulguin donar píndoles als seus fills! Tan bonica com és l'estàtua! El model perfecte, encara que sigui de pedra, encara que no tingui vida. L'estàtua, erigida al conscient i a l'inconscient de nosaltres, els educadors, és el model al qual els nostres alumnes s'han d'assemblar, diu o fa intuir el sistema.

Però tindrem allò que construïm. I resulta irònic queixar-se de la grisor de la societat si eduquem amb la filosofia de la grisor tots aquells que un dia construiran el món del futur. 

L'estàtua, en realitat, esmonyona la identitat de cada alumne i frustra les seves capacitats. Perquè allà a on hi ha la manera de ser de l'alumne, hi ha la seva potencialitat de creixement. 

Si no fos per la refotuda estàtua, el qui és tímid podria aprofitar la seva discreció potser per a una concentració superior en allò que s'explica, o per a un món interior més ric i més sensible, que l'extravertit no arribarà a conèixer tant. El qui és més extravertit, podria progressar en la seva capacitat de comunicació franca i transparent amb els qui l'envolten, i millorar encara més la seva expressivitat, potser fer-la servir per a explicar els conceptes o aclarir els processos; la seva simpatia podria ser acaronada per l'educador, fins que la calidesa d'una educació que treballaria amb els caràcters en comptes de combatre'ls l'ajudaria a convertir-se en un adult creador i transformador. I el qui no pot deixar de moure's, s'hauria de moure encara més; potser pintar a les parets de la pista esportiva les frases que s'estudien a socials, o a matemàtiques, o a experimentals. Potser elaborar un vídeo que expliqués amb imatges, mots, sons, metàfores... allò de llengua castellana que no és senzill d'atrapar a primera vista. Potser convindria que corregués cada tres quarts d'hora, entre classe i classe, per assolir unes marques que li permetessin de participar als Campionats de Catalunya d'atletisme. Potser convindria que toqués la guitarra cada dues hores per a sentir-se ple i poder encarar-se amb més alegria a les estones en què se li demanaria més tranquil·litat. Potser la solució fóra moure'l a cercar la informació i a transformar-la en comptes d'escoltar-la en una lliçó magistral dins d'una aula.

Podríem continuar descrivint alumnes, persones, individus... cadascun seria diferent i de cap manera no se'ls pot demanar exactament el mateix a tots, ni convé aplicar les mateixes estratègies amb tots ells. Però no s'han d'assemblar a l'estàtua, s'han d'assemblar a ells mateixos, han de construir-se, han d'arribar a ser ells. 

Curiosament, per camins diferents, amb potencialitats diferents, amb caràcters diferents i amb estratègies diferents, podrien arribar un dia als mateixos aprenentatges. Si el que s'intenta és que tots i cadascun s'assemblin al més possible a l'estàtua de pedra, no arribaran tan lluny i ho passaran molt malament; ells i els professors. Gran part dels problemes de convivència i de comportament (no dic pas que tots) vénen com a reacció a l'absurd intent d'obligar-los a ser com l'estàtua. Hi ha qui és tan tímid que no gosarà ni respondre't quan li preguntis; però no intentis obligar-lo a respondre't a la força, perquè acabarà odiant els mots, i tindrà sempre problemes per parlar per pròpia iniciativa. Hi ha qui és tan obert i tan directe que et parlarà com si fossis el seu amic, i això t'ofendrà molt; però jo si fos tu no aixafaria aquesta energia i potser em convertiria en un amic de debò, en un amic d'aquells que no són col·legues i que saben dir les veritats ni que les veritats siguin dures, que saben estimar sense deixar de ser educadors, pares o guies, i que no tenen por d'acostar-se a les persones, perquè quan s'acosten a una persona, aquesta persona automàticament s'acosta a ells, quan respecten una persona tal com ella és, aquesta persona espontàniament els accepta com són; i si els accepta com són, absorbeix també millor allò de bo que els professors li puguin mostrar. Hi ha alumnes que et parlaran com si fossis igual que ells; no intentis impedir-ho, perquè tenen raó, ets igual que ells, i com més igual sentin que ets, més cas et faran; limitat a demostrar, sense gaires mots, que ni que tu siguis igual que ells, la teva feina no és igual, i que a cops et veuràs obligat a actuar amb una autoritat que el teu càrrec té, i que ells tindran el dia que estiguin al teu lloc; però ells tenen raó, sou iguals; i si els dónes la raó quan de debò la tenen, la seva actitud millorarà. N'hi ha que són tan carrinclons o tan sensibles que t'estimen, i se'ls nota, i potser t'ho diran; no te'n riguis ni t'enfadis, tornen a tenir raó, i no són carrinclons, són normals i espontanis; aprofita l'estimació per a ensenyar que es pot estimar essent seriós, i de manera austera, i sense necessitat de cap mena de demostració carrinclona; però reconeix també que no s'ha de tenir por de mostrar els sentiments, perquè som humans. L'amor de debò és com l'herba que creix sota la neu, oculta, discreta, silenciosa, alimentant-se del líquid pur que es va desfent a poc a poc sense que ningú no ho vegi.

El món que ens espera és el que construirem; i el món que brollaria d'una educació no uniforme, sense processos normativitzats, sense estàtues de marbre, sense patrons reductors... seria una educació que no es fonamentaria en el Llit de Procust sinó en la missió d'extraure de cadascú allò que cadascú és ja, i allò que cadascú pot ser encara més. Aquesta educació, seria més poderosa que l'educació dels utilitaristes que produiran societats que s'autodestruiran, que es moriran d'èxit, que faran fallida, i que crearan éssers infeliços. Només cal perdre la por a aquesta visió acollidora de les persones al llarg del seu procés de creixement i d'aprenentatge, i deixar de posar excuses, pronunciant la paraula utopia, impossible, inversemblant... Cal començar a extraure el màxim de cadascú, respectant cadascú com és, en un procés únic i personal que treballa amb les eines de la llibertat, la creativitat, la intel·ligencia, l'autoconfiança, l'optimisme, l'amor... i molt, molt endins, com les capes d'una ceba... també l'autoritat, que hi és i que hi ha de ser, però ben bé a l'última capa de la ceba, perquè si no... ho espatlla tot.  

.

.

.

Vivim tan poc.

Vivim tan poc, que tenir por és absurd.

I a l'equipatge amb què ens van deixar en aquest planeta, hi ha tantes andròmines perilloses, que qui ens el va preparar, o qui va permetre que ens el plantessin al costat, o qui sigui que ens va fer viatjar, haurà de respondre per les malifetes que les andròmines de la bossa puguin produir. De vegades, i segons com, tenim un equipatge tan inadequat, que tenir por és absurd.

I tot va tan de pressa, que el fet de no estar content un sol segon és absurd. Allò que perds, ho perds perquè ho has tingut. Allò que se'n va, ha estat amb tu, i aquesta és l'arrel del goig. I allò que mai no has tingut no pot competir amb allò que ja tens i que és tan gran; però si no mires el que tens, no veuràs la seva immensitat.

Som tant de carn, i ens dirigeix tant l'ocult de la ment, que sentir-se més que algú és absurd. I les normes i els cànons i els costums i les tradicions i els protocols escrits i decidits són tan arbitraris, i depenen tant de la decisió de tants que són de carn, que convertir res en norma és absurd, i estèril, i contraproduent. Qui imposa una forma es reencarna en el ridícul i en l'ofensiu. L'autèntic mal gust és imposar un gust en nom de no se sap quina tradició o quina norma de bèsties ancestrals. Qualsevol rei és de carn i el seu orgull, i la seva arrogància, evidencia l'encarnació del ridícul.

Vivim tan poc, que jutjar-nos és absurd. I diu la noia que crida tant, i que es pensa que té raó, que si un pateix, no és lògic que sigui bord, perquè aquell altre també pateix i no ho és. Però la noia, que es pensa que ho sap tot i que creu que té raó no s'adona que som diferents, que hi ha equipatges diferents. Ella, que per cert no és capaç de recordar les cares de les persones, no sap que venim amb un equipatge, i s'ha cregut el mite imposat pels “bons i savis avis i besavis” que diu que tots som iguals i que el bon déu ens ha fet perfectament lliures per a decidir com els àngels. 
La ignorància antropològica dels qui tracten amb persones fa que aquests fereixin les persones, perquè no les comprenen i perquè no es comprenen.

Vivim tan poc, que tot és clar, perquè l'instant, cadascun, és únic, i se'n va per a no tornar més. La fugacitat de cada punt del temps fa que tot sigui d'or immaterial i que, a cada clivella de temps, s'hi amagui un somriure lluminós i l'oportunitat de ser u amb algú que és allà.

Sovint, qui camina, no et veu encara que et miri, perquè no és a l'instant present. L'acció de caminar, massa vegades no és considerada una acció en sí mateixa sinó un estat de transició entre dos actes que sí que són  acció. La major part de les persones, sense adonar-se'n, consideren que els desplaçaments són formes de “no ser”, i sovint no hi són. Hi és el cos, que es mou i que avança, però la consciència viu pendolant cap al passat o cap al futur immediats; per això, sovint, quan algú camina per un carrer, no hi és, ni hi veu, ni hi sent, ni gaudeix de la caminada, ni s'adona que camina, ni veu les façanes, ni el cel, ni els núvols de cotó, de color rosat o de color llautó. 

I vivim tan poc que no hi hauria d'haver instants secundaris de no ser, perquè cada moment amaga un instant miraculós, que en si mateix és l'essència de la divinitat. Hi ha qui no creu en déu perquè li resulta increïble la seva existència; a mi el que em resulta increïble és l'existència de qualsevol cosa, fins i tot la meva existència.

.

.

.

Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.

És com un boig divertit, amb tics perillosos.

Capaç d'estimar sense interès, però que ho fa poc, i que sovint sembla que només es mou a força de càstigs o esperonat per algun objectiu llaminer que veu assequible.

Li falta molta cultura, i és moltes vegades esclau de les creences mitològiques i de les tradicions retalladores de la creativitat i la llibertat individual.

Es creu diferent i superior a la resta de companys de viatge, i no s'adona que és un més, amb les seves peculiaritats, les seves grandeses i les seves immenses potencialitats. De vegades es comporta com un psicòpata.

Podria arribar a ser allò que es pensa que ja és; però encara li queda molt per aconseguir-ho.

No sé si lligar-lo, per a evitar que es faci mal ell, i que faci mal algú; o si, per contra, deixar-lo en llibertat, perquè pugui crear, construir, aprendre, progressar...

Si el lligo, es perdrà bona part d'aquest progrés, que s'alentirà i s'ofegarà; potser fins i tot es quedarà com la bèstia que és, sense cap mena de millora.

Si el deslligo, em pot fer mal; a mi o als meus; a ell mateix o als seus.

Llibertat o seguretat.

Confiança o por.

Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.

Això és el que em suggereix aquesta espècie anomenada Homo sapiens...

Llibertat o seguretat; contínuament ens debatim entre aquestes dues opcions. Potser hi ha algun punt intermig, tan a prop com sigui possible de la llibertat, que també serveixi.

En tot cas, l'evolució continua.

.

.

.

Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes.

La vida és tan curta, i la natura és tan bella, que no suportaria perdre-me-les perseguint diners, o fama, o aplaudiments. Ara mateix podria estar escrivint algun relat, o alguna novel·la; fa cinc anys, ho feia; i acabava obtenint el minúscul plaer de guanyar algun premi. I a la majoria de premis, a la cerimònia de lliurament de guardons, s'oblidaven d'allò que jo havia escrit, gairebé ni ho esmentaven; i s'obsessionaven amb el sopar del lliurament, i amb les cerimònies de repartiment de guardons, i que si els finalistes! I que si les fotos! No sé... ara per ara, quan escric alguna cosa, ho faig perquè se'm posa la pell de gallina, pel plaer d'escriure-la, pel gust de veure que allò que em surt és idèntic a allò que vull que surti; pel goig de sentir-ho tan meu, de creure-hi tant, ni que ningú no ho llegeixi. Pot ser que algun dia em torni a presentar a premis; alguna vegada encara ho faig; però més per a conèixer gent interessant, o algun poble de costa, o de muntanya, que per cap altra raó. I no impedeixo pas que qui vulgui llegeixi el que escric, faltaria més, però el goig que sento rau a l'instant en què ho escric, sigui llegit o no, i no em motiva que em lloïn; si ho fan, ho agraeixo, perquè és un detall d'afecte, però la vida no són els aplaudiments, ni els diners, ni els premis, ni l'especulació; la vida és l'ara. I demà, la vida serà l'ara de demà. 

I pel món tot va tan ple de fanfàrria balmada! Les xarxes socials vessen de publicitat que busca compradors. Vinga mentides sobre si tal o qual producte és imprescindible! I flashos, i dringar de copes de cava amb rialletes protocolàries de bonhòmia forçada! Guapa! No, guapa tu! No, tu més! No! Tu més! 

Tot ho respecto, faltaria més, però doneu-me un camí de poble, una lluna blanca, l'olor dels pins i un gat que maula, el tractor que ve de llaurar, i hores i hores sense pressa ni rellotge. I no vull ni un euro; vull estones per a no fer res. Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes. No em sento del món que identifica home de bé amb home que té ambicions i que vol anar a més. Sóc com un pobre indígena de les planúries del nord d'Amèrica al segle disset o divuit al qui es van entestar de convèncer que havia d'aspirar a tenir més; més escopetes, més alcohol... potser un terreny, que el pobre home no entenia com podia adquirir, si ja era seu, i del seu germà, i del seu cosí, perquè la Terra no podia tenir propietari. 

Diners de merda; signe d'espècie imperfecte i infeliç. La infelicitat està programada als gens; probablement només a l'epigenètica, per assegurar que els individus mai no estiguin satisfets i busquin sempre expandir-se. Els qui són feliços no mouen cel i terra per a produir, ni per a guanyar diners, ni per a conquerir un territori nou i fundar una nova tribu, ni per a reproduir-se amb més parelles. La felicitat, a les societats primitives que som, no és un fenotip que meni a la supervivència de l'individu i de l'espècie; però hem de deixar de ser una societat primitiva. 

Creieu-me, malgrat els ordinadors, som una societat primitiva. Malgrat que hàgim trepitjat la lluna, malgrat que hàgim arribat (en alguns racons del món) a l'anomenada societat del benestar, som una societat primitiva; perquè si no ens inventem l'interès, la nostra organització social no rutlla. Els individus, en la seva majoria i a l'engròs, actuen per interès; és trist però és així. Per això, no sabríem viure sense diners. L'evolució humana no és una evolució tecnològica, o de coneixements, sinó una evolució genètica que ens hauria de fer arribar fins a una espècie els fenotips de la qual permetessin que les persones fossin felices, i que aquesta benedicció no impedís el correcte funcionament de la societat. Al meu parer, l'exemplar Homo sapiens actual, justeja. Sí que hi ha gent feliç, però no gaire. Quan dic que justeja, em refereixo a que no és impossible, però és difícil, que s'arribi a una societat de persones felices només amb una evolució cultural i tecnològica, sense que a més hi hagi una evolució biològica. Intueixo que és possible, perquè conec alguna persona que actua no pas per interès sinó per una estranya passió per la vida que la mou a estimar el que li toca fer i no tant a plorar pel que voldria fer i no pot. Però el singular que faig servir expressa la raresa d'aquest fet. Com més joves són les persones, més actuen per passió i menys per a obtenir diners, fama, poder... El creixement de l'individu, amb els anys, implica l'aparició de la producció d'unes hormones que garanteixen la inestabilitat psicològica suficient com per a esperonar la persona que creix a perseguir, si cal amb violència, la reproducció, el control de l'entorn, i l'aliment; i tot això, el nostre subconscient, ens mou a cercar-ho a través de l'obsessiva persecució dels diners entre d'altres objectius. La passió per la bellesa i el gust de servir les altres consciències queda molt i molt en segon pla a mida que ens anem fent grans. 

Per això torno a dir el que he escrit al principi: tot això, per a morir-nos! Hom em podria respondre que, en el fons, qui treballa per diners ho fa pels seus fills, per la continuació dels que venen al darrere, i que és un acte de generositat... Però em pregunto quina herència realment deixem als nostres fills. La continuació del tràfec? La perpetuació d'una existència abocada a perseguir poder, diners, prestigi, possessions...? L'obsessió per amuntegar milions d'euros a comptes bancaris?

Anar en contra de tot això, és tan descomunal, que ve a ser com enfrontar-se al repte de buidar un oceà amb una galleda. El món és ple d'Antonios de la Rosa reals, potencials i futurs. Hi ha molts Jordis Pujol que encara no han nascut, molts Bárcenas... Nosaltres, cadascun, encara que no us ho cregueu, som corruptes en potència. No som tan diferents als corruptes com per a assegurar que si haguéssim heretat per atzar el seu bagatge vital, les experiències viscudes, els exemples rebuts, l'entorn, els fenotips, les connexions neuronals... no hauríem caigut en la corrupció. Per això dic que la tara és una tara d'espècie; amb la cultura ho podem arreglar, i molt; potser podria arribar a funcionar amb molts segles de progrés, molta educació i molt d'esforç; però ho veig tan difícil, que no puc fer altra cosa que dipositar la meva esperança en l'evolució filogenètica. 

Hi ha qui viu com si l'Homo sapiens fos un producte acabat, però això seria un antropocentrisme patatero. Som només un punt variable, fugaç, canviant, d'una evolució que no s'atura. També cal dir, però, que quan parlem d'evolució no estem parlant de millora des del punt de vista de la felicitat i de l'ètica. Konrad Lorentz ens ha ensenyat que hi ha espècies vives que “involucionen” vers virus. L'evolució busca la millor adaptació a l'entorn, no pas l'apropament vers la humanitat ideal que tots tenim al cap com si ja hi fóssim; aquest apropament és cosa nostra. Potser per primera vegada al sistema solar una espècie està en disposició d'orientar la seva evolució biològica mitjançant la seva evolució cultural. Calen, però, molts esforços, molts plors, moltes derrotes... La bèstia que som no renunciarà tan de pressa a la presa morta que ha caçat i que es dessagna, no abandonarà tan fàcilment la lluita pel poder i l'esclafament del competidor. Naixeran mil vegades els moviments alliberadors de l'individu, reclamant la pau i l'amor lliure, i mil vegades més seran esclafats, difamats, corromputs, pervertits... Però tornaran a néixer, perquè la tendència natural de les consciències és la llibertat i l'amor.

Ahir vam deixar l'esclavatge oficial i legislat. Ens manca deixar l'esclavatge de fet, l'esclavatge camuflat dels diners i de les màfies legals i il·legals. Ahir vam deixar la tirania dels reis absoluts, ens cal abandonar la tirania dels qui tenen més per damunt dels qui tenen menys. Fa una estona, hem deixat parcialment la tirania dels dogmatismes mitològics i tradicionalistes; però aquesta tirania reclama el seu paper a la història i, creient que salva el món, el pot tornar a enfonsar dins la foscor més miserable. Si una dona és dins d'un burka, jo sóc dins d'un burka. Si una dona és considerada propietat d'un home, jo no sóc lliure. Si una persona és lapidada per la seva orientació sexual, jo no estic satisfet. Si un sol ésser humà és perseguit per ser com és, per pensar com pensa, per estimar el que estima, per anhelar el que anhela... la humanitat encara està malalta i moribunda. 

Necessitem arribar a ser humans; la feina és descomunal i a tot arreu a on mirem hi ha interessos ben diferents als de la llibertat i l'amor, interessos enaltits per la suma organitzada dels individus primitius i ignorants que som. La tasca, creieu-me, és descomunal, però jo hi crec. No ens hem d'acostumar mai al fet que la vida sigui injusta, mai... ni que ho aconselli Bill gates. Si li fem cas a Bill Gates, podem tenir la desgràcia de posar-nos a perseguir diners i més diners, en comptes de mirar la lluna, tan bonica. I ara deixo d'escriure, perquè estic veient un firmament estelat que em fascina i vull caminar una mica pel carrer sense fer res; és un plaer.

.

.  

Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!

Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.

.

.

.

Sembla que un ministre, que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica, distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.

La música desenvolupa àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al ministeri d'educació, pateixen una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen. L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida, que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i que ho disfressin de racionalitat i de seny. 

Ni racionalitat, ni seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà, pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen a dur els corruptes: tern i corbata.

L'escola necessita més art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo, com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat, que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la humanitat... La resta és esclavatge.

.

.

.

En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca.

Petits, petits, petits... el món és gran i bell.

.

.

Si fas una línia amb regle, probablement no hauràs creat res; si fas un gargot, existeix una possibilitat remota que allò que has fet amagui un univers. Aprèn les normes, les normes, va bé complir-les; però no decideixen la realitat, són un convencionalisme, que un dia pot ser diferent; aprèn a no menysprear sense més ni més la creació d'aquell que no prioritza les normes. Atreveix-te a escoltar les raons d'aquell creador que actua amb una ànima tan diferent a la teva, i que desobeeix els principis que a tu, encertadament o no, et van ensenyar com a sagrats. No tinguis por de la bellesa, ni que les normes i les morals de les diferents ètiques, alguna vegada i en alguna circumstància, la condemnin sense possibilitat de judici. En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca. No facis cas de qui t'anomeni germà, fes cas de qui ho sigui de debò. No adoris tots els somriures que es veuen, que no se t'escapi cap somriure de debò, encara que no el vegis, encara que no sàpiga sortir. Si el cor et diu que allò que vols fer és bo i convenient, gosa actuar encara que hagis de demanar perdó o reconèixer després l'error; sempre és millor això que no pas haver de demanar perdó al teu cor per no haver actuat. Riu-te'n, si cal, dels que es riuen de la bondat; o plora per ells; o ignora'ls... però no renunciïs a la bondat. Si et diuen que tot allò que fas acabarà un dia sent rutinari, no t'ho creguis; i si ets dels que ja han descobert que la rutina no existeix, proclama sense vergonya que cada dia és únic, que cada hora és inigualable, que cada gest salva la humanitat sencera, que cada intenció deslliga riuades de felicitat silenciosa, i que l'amor és infinitament poderós perquè és l'energia que mata la rutina. Si trobes algú, que diu totes aquestes coses i que tot i així és imperfecte, felicita't d'anar ben encaminat, perquè el que resulta sospitós és trobar algú perfecte, i convé desconfiar de la filosofia que algú a qui trobes perfecte pretén ensenyar; la veritat sovint és a prop d'algú que va begut o que està boig, i amb això no vull dir que s'hagi de beure o tornar-se boig, ni que la veritat no pugui brollar d'altres persones. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, un alumne sempre arribarà a ser millor que el seu mestre per llei natural; sempre que el mestre sigui bo. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, les persones som més que palla que avui és i que demà es llença al foc; totes les persones som consciències aparegudes a l'existència sense haver-ho escollit i mereixedores del do d'estimar i de ser estimades. 

.

.

.

Gotes

Cauen tres gotes del núvol; es precipiten cap a terra. Mentre baixen es barallen, es discuteixen i acaben jerarquitzant, per tal de decidir qui mana, qui obeeix, qui posseeix més grams de l'aire que les envolta en la caiguda, qui té dret a promocionar primer que les altres cas que les circumstàncies manin convertir-se en gel perquè toca pedregada. 

Ho passen força malament amb les seves discussions, i sovint se senten ferides, humiliades, i acaben afirmant que la seva vida és una merda.

Tot això, poc abans de desaparèixer foses dins la terra, per a filtrar-se fins als corrents que les duran fins a una mar que no saben ni que existeix. Al núvol, ni l'han mirat, i quan pensen en el paisatge que les espera allà baix, tremolen de por i canvien de tema.  

.

Sobre l'aprenentatge de les llengües (II)

L'aprenentatge d'una llengua, inicialment desconeguda... 

...és sinèrgic; el poc que aprens multiplica la velocitat amb què aprendràs el molt que et queda...

...és transformador del substrat material del cervell i les seves connexions neuronals; el que avui et costa i et sembla impossible, demà mateix, o la setmana que ve, o el més que ve, et resulta fàcil i accessible; el teu ordinador intern, ell sol, ha millorat la potència; el cervell canvia amb el teu esforç...

...és com la caiguda d'un vel o l'aparició de la llum per un invident que recupera la vista; perquè un dia entens a aquell personatge que feia un discurs els mots del qual et semblaven un so separador, i tot plegat tot se't fa clar, i sents el to que el qui parla atorga a cada so significatiu i descobreixes el seu cor. El món esdevé un lloc més ple de gent per a comunicar-te i de documents que fins ara resultaven misteriosos i que als temps que vindran et regalaran hores de gaudi i de coneixements.

...és una lliçó de vida, perquè descobreixes que allò que un dia et semblava inabastable, impossible de dominar, és ja una realitat; i que no ha costat tant com et pensaves, i que el camí continua, mai no se sap prou; i t'adones que això mateix ho pots aplicar a qualsevol altre aspecte de la vida. Descobreixes també que com més ganes i alegria posis davant dels petits i anònims triomfs, amb més velocitat aprens. Descobreixes que allò que et deien referent a que només els nens poden aprendre una llengua, i a que la màxima capacitat per a l'estudi té lloc a la joventut, no és de tot cert, perquè l'edat t'atorga capacitats intel·lectuals diverses, amb matisos molt concrets, que compensen la possible pèrdua de potència, si és que aquesta pèrdua existeix. I en un conjunt, el potencial intel·lectual, valorant el que guanyes i el que perds amb els anys, va millorant dia a dia, sempre que no existeixi una patologia.

...és alliberador i humanament educatiu, perquè acabes estimant una cultura amb més intensitat i amb més coneixement de causa; descobreixes la seva ànima, que passa a formar part de tu.

.
.
. 

Sobre l'aprenentatge de les llengües.

El nen neix, i primer no parla.

Després comença a parlar força malament, balbuceja, escolta molt, mira molt, i ningú no li ensenya a parlar.

Continua parlant malament, comet errors de pronunciació fins i tot de significació, i ningú no el corregeix contínuament; qui ho intentés acabaria boig, perquè el nen només té un o dos anys i s'equivoca molt.

El nen escolta, observa, i continua parlant encara que ho faci molt malament; ningú no li retreu de continu els errors gramaticals; l'estimen molt, riuen molt amb ell; el nen cada vegada té més ganes de comunicar-se perquè riu molt amb la gent que li parla.

Té dos anys, i ningú no li ensenya gramàtica, ni semàntica, ni estil, ni pronunciació, ni listenings, ni phrasels verbs, ni pronoms febles... El nen simplement viu i fa servir la poca llengua que sap, gairebé res.

Ningú no li ensenya, i aprèn. No es preocupa d'aprendre; fa servir la llengua tan limitadament com pot; i aprèn molt i en poc temps. No li fa vergonya equivocar-se; potser no sempre sap ni que s'equivoca; intenta fer-ho millor sense pensar que no ho fa bé. Parla perquè desitja amb tot el cor comunicar-se.

Aprèn els misteris més enrevassats de la llengua sense ni tan sols saber llegir ni escriure.

I progressivament, sense mestres, acaba parlant gairebé correctament, amb només tres, quatre... anys. Tant si és alemany, com xinès, com basc, com anglès...

No ho sé... potser hauríem de revisar el sistema d'aprenentatge de les llengües...

.

.

Podria ser que, demà passat, el meu cos estigués dins d'un nínxol; segurament m'enterrarien dijous al matí. La cerimònia laica seria dijous a les deu, al cementiri de Terrassa.

Ens defineix el canvi. Som un ordre que canvia de molècules cada set anys, però que manté l'essència de l'ordre, els records i els fenotips. Mai no som iguals. I així com el canvi ens defineix, el canvi també ens mata. Si no canviéssim, no moriríem. Si no canviéssim no tindríem crisi ni alteracions ni sotracs. Si no canviéssim, allò que anomenem vida no existiria, i ens moriríem per manca d'estímuls. El canvi ens tortura i alhora ens alimenta. El canvi ens revifa i ens va matant a poc a poc. Els meus alumnes, els que conec ara, no existiran d'aquí a dotze mesos; seran persones diferents; conservaran el pobre registre d'alguns records a l'arxiu microelectrònic de la memòria; registre feble i erroni que canvia sovint els records, que els modifica, que els maquilla a les ordres del subconscient. Però l'experiència d'anys em confirma que seran pràcticament uns desconeguts. Amb els fills passa una mica el mateix; potser no tant, perquè els veiem en el nostre dia a dia de convivència, que en teoria no s'acaba fins a la vida adulta. 

El canvi fa que no puguem conservar mai res. El canvi de tot el que existeix, i especialment de les persones, fa que no sigui veritat que tinguem una feina assegurada, una casa, unes possessions. Avui escric això, però si em moro d'aquí a cinc minuts, demà passat, el meu cos estarà dins d'un nínxol; segurament m'enterraran dijous al matí. La cerimònia laica serà dijous, a les deu, al cementiri de Terrassa; i potser fins i tot serà una cerimònia religiosa, perquè la gent que m'estima potser no estarà en condicions de preocupar-se d'aquests detalls, i vivim en una mena de món a on si et descuides et foten la cerimònia religiosa per defecte, perquè a les societats poc democràtiques les coses van així. 

I aquesta reflexió que faig, i que a alguns us fa esgarrifar, va també per a vosaltres. Sou éssers canviants i podeu estar enterrats dijous al migdia. Jo personalment, prefereixo no estar enterrat dijous, perquè tinc anglès a les 14:30 i no me'l vull perdre. 

Amb tot això que escric, no pretenc fer humor negre; només escriure sobre la realitat. Però ara vull afegir també, que tot i això, tot i aquesta possibilitat, que no és pas ciència ficció, la vida és un miracle, la vida paga la pena, la vida és una joia. 

No passa res pel fet que ens puguem morir d'aquí a cinc minuts, sempre que visquem de manera que no passi res. No passa res, perquè estimem amb tot el cor i amb sinceritat les persones que tenim a prop, i aquest amor fa que la mort no ens espanti, perquè sentim que aquest amor és més poderós que la mort, i que d'alguna manera que no comprenem, continuarà treballant. No passa res, perquè, ara, quan acabi d'escriure això, miraré el cel i veure un parell de planetes. I sentiré el vent de Sant Llorenç que fa olor de pi, i que cada dia que passa és més càlid. Sento que la primavera s'acosta i per això m'importa ben poc poder-me morir. No passa res, perquè no només m'estimo la meva família: m'estimo els indiferents, m'estimo els que no m'estimen, m'estimo els que no em coneixen, m'estimo els qui fins i tot coneixent-me no senten afecte per mi; m'estimo fins i tot els que m'han fet, em fan, o em faran mal alguna vegada; m'estimo els qui he fet mal, i em sap molt de greu haver fet, poc o molt, la meva part de mal del món que put i de la qual em penedeixo. 

Vivim un temps en què tothom parla dels qui fan el mal, dels corruptes, dels criminals, dels mentiders... i l'enuig té justificació... però no escolto a ningú, o a quasi ningú, parlar del seu mal, del mal que ell o ella fa. Potser ens centrem excessivament en el mal que fan els altres i cometem l'error de no veure el mal que fem o que hem fet nosaltres. Jo penso sovint en el meu mal, els petits (o menys petits, qui sóc jo per a jutjar-ho?) mals que he fet i que només sé jo. De jove em van ensenyar a pensar en aquest mal i a tenir por d'un déu justicier; avui dia, intento, sempre que hi penso, de veure aquest mal com una oportunitat per a millorar, no pas per a ser més bonic o per a lluir més, sinó per a fer més felices les persones que estimo. No em fa por déu, m'ha fet ell; ell sabrà. Detesto el mal perquè estic enamorat del benestar de les persones i em fa fàstic no treballar per aconseguir-lo. Crec fermament en això que acabo d'escriure, i hi creuria encara que ningú no ho llegís i encara que el mateix déu hi estigués en contra, i encara que no existís déu. És el benestar dels primats Homo sapiens el que desitjo, i la llum de l'amor a les seves ments. Estimo aquest mono meravellós capaç de mirar enfora i de donar la vida, si cal, pels qui estima; no només morint per ells, sinó el que és més difícil, vivint per ells. Estimo aquest mono capaç de crear, capaç de fabricar bellesa, capaç d'anar més enllà dels seus límits; un mono que entranyablement no s'adona que és un mono, i que com un nen petit que es pensa que ja és gran juga a ser el que encara no és. És un mono que té por moltes vegades, i jo l'entenc. Tenim la derrota a dins, ens surt de la sang, i ens fa por que ens domini. Estimem molt i per això tenim molta por. Però si no estiméssim, no seríem humans. Em declaro defensor d'aquest mono, i absolutament convençut de les seves possibilitats de supervivència i d'evolució biològica i cultural. No hem acabat d'evolucionar; i el futur veurà prodigis que ara només es poden assaborir a les pel·lícules de ciència ficció.

No passa res si dijous al mati m'enterren, perquè estic viu i m'agrada la terra que trepitjo, i estic content del que faig i, en general, i essent optimista, del que he fet. 

El que tinc a dins, i que no sé expressar, em permet sentir que no passa res si dijous m'enterren. De tota manera, preferiria que fos passat l'estiu, perquè així podria aprofitar la platja. I si és d'aquí a uns anys millor. I si passo dels cent, doncs cap problema.  

.

.

.

La veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim

L'espècie té la derrota a dins. La derrota no està específicament, ni només, en els que manen o en els qui dirigeixen el món. La derrota, rau en una bonior d'individus de l'espècie, en més o en menys mesura en tots, en tots els nivells, en tots els àmbits, en persones de diferents capacitats econòmiques, intel·lectuals, físiques... La derrota és una feblesa d'espècie, una desharmonia entre la humanitat conscient de cada individu i la pulsió inconscient de cada individu.

El que en llenguatge de Freud s'anomena “pulsió”, Konrad Lorentz ho anomena “coordinació hereditària”. La gent que no entra gaire en matèria, i que parla d'oïda, ho anomenen instints. Les persones de fa dos-cents anys feien servir molt el mot instint, especialment per a diferenciar-ho del mot “pensament” o “raonament”. El que no sabien és que allò que ells anomenaven “pensament” tenia, en molts casos, i molt probablement, el seu origen en els instints. Els instints (coordinacions hereditàries o pulsions) propiciaven, esperonaven, molts dels pensaments, i el seu poder executiu restava (resta) a l'ombra, atorgant a l'individu la sensació que és ell qui sempre decideix què pensa, i en conseqüència, que és ell qui sempre decideix què fa.

No cal anar tampoc dos-cents anys enrere. Els descobriments de la neurologia s'han accelerat tant al llarg dels últims anys, que probablement si parleu amb algú que des dels anys vuitanta o noranta no hagi estat al cas dels avenços que hi ha hagut en aquest camp, probablement tindrà unes conviccions sobre “instints” i “pensaments” força similars a la gent de fa dos-cents anys. Una mica com aquells que encara parlen de la famosa “baula perduda” de l'evolució que els crítics de finals del segle XIX deien que mai seria trobada perquè l'ésser humà, asseguraven, descendeix d'Adam i Eva. Doncs bé, hi ha qui encara retreu als científics parlar d'evolució sense haver trobat la baula perduda, la qual cosa demostra que, d'ençà de 1974, aquests crítics analfabets (des del punt de vista de la recerca de fòssils humans) no han actualitzat els seus coneixements sobre el tema i parlen moguts per creences i no pas per coneixements objectius, perquè d'espècies a mig camí entre l'Homo Habilis i l'Homo Sapiens se n'han trobat unes quantes.

Però bé, el tema de la incomprensió científica dels integristes de qualsevol creença donaria per un altre post; i no és pas incomprensió en el sentit específic de la paraula, sinó purament la malaptesa d'acostar-se a una eina com és la ciència sense conèixer bé el seu funcionament, moguts per una aversió apresa inconscientment dels qui al llarg dels segles han vist com el seu poder anava minvant a mesura que les persones coneixien cada vegada més i més les respostes als misteris que alguns volien reservar a diables i àngels.

La derrota és en algun racó de l'ADN. Ens han posat una metralladora a les mans abans de ser prou madurs per a conèixer el seu poder. Hem arribat tots sols a ser com som; i estem a mig camí entre la bèstia atàvica i la ment capaç de sentir des de l'interior d'una altra. Els continuats assajos de l'evolució, mitjançant el sistema de garbellat èxit/error, ha donat un producte, entre molts d'altres que som nosaltres, i que tenim a dins la capacitat d'estimar de debò. Hi ha qui ho nega. Però els qui tenim fills, i alumnes, i gent... sabem amb seguretat que hi ha éssers humans capaços d'estimar de debò. Només que hi hagués algú, una sola persona, capaç d'estimar de debò, podríem dir que l'Homo Sapiens té a dins la capacitat d'estimar de debò. Per això sé segur que l'Homo Sapiens pot estimar de debò.

També cal dir que la definició del verb estimar ha estat una de les més maltractades de la història; per això hi afegeixo “de debò”. I deixo per a un altre post, o derivo als qui ho desitgin als posts d'aquest blog que duen l'etiqueta “amor”, l'exercici de saber què en pensa un servidor, que per molt segures que afirmi les coses, com tot en aquest blog, no pretén expressar res més que una opinió entre moltes; i que accepta totes les opinions, a excepció, és clar, de les que es limitin a dir que tal o qual persona, que tal o qual idea, són “una merdeta” sense afegir cap raonament, i sense guardar un respecte. Per desgràcia, els trols existeixen, fins i tot els trols que no són del tot anònims, i un servidor ha hagut d'impedir que arribin comentaris d'aquelles IP's que es limiten a enviar a la merda els qui no pensen com ells o els qui no són del seu gust.

Tornant al tema, som la primera trepitjada de la bèstia atàvica al món de les consciències lliures; trepitjada feble, que ensopega, que recula. Curiosament, som la baula perduda que troben a faltar els qui neguen el que no coneixen prou. Els qui senten aversió per l'origen simiesc de la nostra espècie (per estrany que sembli encara n'hi ha) no s'han mirat al mirall; no han observat els seus desitjos; no han analitzat les raons de les seves violències, fredes i calentes; no s'han preguntat perquè senten aversió per determinades actituds, persones, costums... molts dels quals no exhibeixen cap comportament que objectivament justifiqui de manera clara aquesta aversió. Els qui intenten conèixer la realitat a través dels convencionalismes apresos no s'han arribat a preguntar per què defensen amb les urpes el territori ideològic de la seva tribu, contrària a la ideologia de les tribus que posen en dubte tots els convencionalismes i en conseqüència els signes identitaris de la manada.

Som la terra que s'alça i que es mira; la terra que mirà enllà, i que s'adona que és, i que pregunta qui hi ha; una mica com algú que es desperta desorientat sense saber quina hora ni quin dia és, fins i tot sense saber qui és ell. Recordo que, ja fa molts anys, després d'una migdiada involuntària en un lloc gens habitual per a dormir, em vaig despertar sense saber ni on era, ni quin dia era, ni quina hora era, ni per què era allà, i, el més impressionant, ni qui era jo. El desconcert va durar potser un o dos minuts fins que la meva ment devia recuperar els arxius del cervell i es va posar al dia; però la sensació encara la recordo; i la veig anàloga a la situació de l'espècie. Som terra que s'acaba de despertar i que no sap ni qui és, ni per què hi és, ni de què va tot. 

Amb la terra que evoluciona, i que arriba a adonar-se que existeix, l'univers ha deixat de ser negre, malgrat que la bèstia encara continua despertant. No estem fets del tot. No som el final. No som el punt acabat de cap evolució, ni de cap direcció evolutiva. No sabem gairebé res. El més sorprenent del que sabem, i potser l'únic que sabem amb seguretat, és que som. Som terra que ha arribat a adonar-se que és. En un segon estadi, som terra que ha arribat a adonar-se, a sospitar, a intuir, a deduir... que hi altres terres que també han arribat a adonar-se que són, i que estan, ni que no ho sàpiguen, tan desorientades com nosaltres. Ara ens resta mirar, observar, deduir... Hi ha qui ha optat per inventar-se una explicació per allò que no sap i que no entén; i en un estadi més agressiu, propi de la derrota que l'espècie encara du a dins, hi ha qui opta per imposar amb la violència aquesta opció. N'hi ha d'altres que només ens inventem històries quan fem contes, o novel·les, i que, pel que fa a l'observació de la realitat, ens agrada ser molt objectius, i això ens mou a ser o bé científics o bé poetes; perquè només la ciència, i només la poesia, poden arribar a aprendre amb una fiabilitat força considerable (si la comparem amb les invencions) una petita espurna de la realitat de tot el que existeix. És clar que hi ha qui diu, i no li falta raó, que el conte és la distància més curta entre l'ésser humà i la veritat, però això només és cert si qui explica el conte deixa ben clar que és un conte, i que la realitat és allà fora, a les estrelles, al color del mar, a la natura, i sobretot al rostre de les persones; mireu el rostre d'un nen o d'una nena quan tenen por, o quan ploren, o quan fan cara d'espantats perquè no comprenen el significat d'una situació amb la qual pateixen, i entendreu que en el seu rostre hi resideix la veritat, i que la veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim.   

.

.

.

Caminant damunt del sostre de la Catedral del Mar.

Mai no hauria dit que algun dia caminaria per damunt dels arcs de Santa Maria del Mar. L'alçada fa una mica de por, però la sensació és molt agradable, i malgrat el fred, ha fet un dia força clar.

Per allà a dalt, hem estat, just damunt de les columnes!

.

.