La veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim

L'espècie té la derrota a dins. La derrota no està específicament, ni només, en els que manen o en els qui dirigeixen el món. La derrota, rau en una bonior d'individus de l'espècie, en més o en menys mesura en tots, en tots els nivells, en tots els àmbits, en persones de diferents capacitats econòmiques, intel·lectuals, físiques... La derrota és una feblesa d'espècie, una desharmonia entre la humanitat conscient de cada individu i la pulsió inconscient de cada individu.

El que en llenguatge de Freud s'anomena “pulsió”, Konrad Lorentz ho anomena “coordinació hereditària”. La gent que no entra gaire en matèria, i que parla d'oïda, ho anomenen instints. Les persones de fa dos-cents anys feien servir molt el mot instint, especialment per a diferenciar-ho del mot “pensament” o “raonament”. El que no sabien és que allò que ells anomenaven “pensament” tenia, en molts casos, i molt probablement, el seu origen en els instints. Els instints (coordinacions hereditàries o pulsions) propiciaven, esperonaven, molts dels pensaments, i el seu poder executiu restava (resta) a l'ombra, atorgant a l'individu la sensació que és ell qui sempre decideix què pensa, i en conseqüència, que és ell qui sempre decideix què fa.

No cal anar tampoc dos-cents anys enrere. Els descobriments de la neurologia s'han accelerat tant al llarg dels últims anys, que probablement si parleu amb algú que des dels anys vuitanta o noranta no hagi estat al cas dels avenços que hi ha hagut en aquest camp, probablement tindrà unes conviccions sobre “instints” i “pensaments” força similars a la gent de fa dos-cents anys. Una mica com aquells que encara parlen de la famosa “baula perduda” de l'evolució que els crítics de finals del segle XIX deien que mai seria trobada perquè l'ésser humà, asseguraven, descendeix d'Adam i Eva. Doncs bé, hi ha qui encara retreu als científics parlar d'evolució sense haver trobat la baula perduda, la qual cosa demostra que, d'ençà de 1974, aquests crítics analfabets (des del punt de vista de la recerca de fòssils humans) no han actualitzat els seus coneixements sobre el tema i parlen moguts per creences i no pas per coneixements objectius, perquè d'espècies a mig camí entre l'Homo Habilis i l'Homo Sapiens se n'han trobat unes quantes.

Però bé, el tema de la incomprensió científica dels integristes de qualsevol creença donaria per un altre post; i no és pas incomprensió en el sentit específic de la paraula, sinó purament la malaptesa d'acostar-se a una eina com és la ciència sense conèixer bé el seu funcionament, moguts per una aversió apresa inconscientment dels qui al llarg dels segles han vist com el seu poder anava minvant a mesura que les persones coneixien cada vegada més i més les respostes als misteris que alguns volien reservar a diables i àngels.

La derrota és en algun racó de l'ADN. Ens han posat una metralladora a les mans abans de ser prou madurs per a conèixer el seu poder. Hem arribat tots sols a ser com som; i estem a mig camí entre la bèstia atàvica i la ment capaç de sentir des de l'interior d'una altra. Els continuats assajos de l'evolució, mitjançant el sistema de garbellat èxit/error, ha donat un producte, entre molts d'altres que som nosaltres, i que tenim a dins la capacitat d'estimar de debò. Hi ha qui ho nega. Però els qui tenim fills, i alumnes, i gent... sabem amb seguretat que hi ha éssers humans capaços d'estimar de debò. Només que hi hagués algú, una sola persona, capaç d'estimar de debò, podríem dir que l'Homo Sapiens té a dins la capacitat d'estimar de debò. Per això sé segur que l'Homo Sapiens pot estimar de debò.

També cal dir que la definició del verb estimar ha estat una de les més maltractades de la història; per això hi afegeixo “de debò”. I deixo per a un altre post, o derivo als qui ho desitgin als posts d'aquest blog que duen l'etiqueta “amor”, l'exercici de saber què en pensa un servidor, que per molt segures que afirmi les coses, com tot en aquest blog, no pretén expressar res més que una opinió entre moltes; i que accepta totes les opinions, a excepció, és clar, de les que es limitin a dir que tal o qual persona, que tal o qual idea, són “una merdeta” sense afegir cap raonament, i sense guardar un respecte. Per desgràcia, els trols existeixen, fins i tot els trols que no són del tot anònims, i un servidor ha hagut d'impedir que arribin comentaris d'aquelles IP's que es limiten a enviar a la merda els qui no pensen com ells o els qui no són del seu gust.

Tornant al tema, som la primera trepitjada de la bèstia atàvica al món de les consciències lliures; trepitjada feble, que ensopega, que recula. Curiosament, som la baula perduda que troben a faltar els qui neguen el que no coneixen prou. Els qui senten aversió per l'origen simiesc de la nostra espècie (per estrany que sembli encara n'hi ha) no s'han mirat al mirall; no han observat els seus desitjos; no han analitzat les raons de les seves violències, fredes i calentes; no s'han preguntat perquè senten aversió per determinades actituds, persones, costums... molts dels quals no exhibeixen cap comportament que objectivament justifiqui de manera clara aquesta aversió. Els qui intenten conèixer la realitat a través dels convencionalismes apresos no s'han arribat a preguntar per què defensen amb les urpes el territori ideològic de la seva tribu, contrària a la ideologia de les tribus que posen en dubte tots els convencionalismes i en conseqüència els signes identitaris de la manada.

Som la terra que s'alça i que es mira; la terra que mirà enllà, i que s'adona que és, i que pregunta qui hi ha; una mica com algú que es desperta desorientat sense saber quina hora ni quin dia és, fins i tot sense saber qui és ell. Recordo que, ja fa molts anys, després d'una migdiada involuntària en un lloc gens habitual per a dormir, em vaig despertar sense saber ni on era, ni quin dia era, ni quina hora era, ni per què era allà, i, el més impressionant, ni qui era jo. El desconcert va durar potser un o dos minuts fins que la meva ment devia recuperar els arxius del cervell i es va posar al dia; però la sensació encara la recordo; i la veig anàloga a la situació de l'espècie. Som terra que s'acaba de despertar i que no sap ni qui és, ni per què hi és, ni de què va tot. 

Amb la terra que evoluciona, i que arriba a adonar-se que existeix, l'univers ha deixat de ser negre, malgrat que la bèstia encara continua despertant. No estem fets del tot. No som el final. No som el punt acabat de cap evolució, ni de cap direcció evolutiva. No sabem gairebé res. El més sorprenent del que sabem, i potser l'únic que sabem amb seguretat, és que som. Som terra que ha arribat a adonar-se que és. En un segon estadi, som terra que ha arribat a adonar-se, a sospitar, a intuir, a deduir... que hi altres terres que també han arribat a adonar-se que són, i que estan, ni que no ho sàpiguen, tan desorientades com nosaltres. Ara ens resta mirar, observar, deduir... Hi ha qui ha optat per inventar-se una explicació per allò que no sap i que no entén; i en un estadi més agressiu, propi de la derrota que l'espècie encara du a dins, hi ha qui opta per imposar amb la violència aquesta opció. N'hi ha d'altres que només ens inventem històries quan fem contes, o novel·les, i que, pel que fa a l'observació de la realitat, ens agrada ser molt objectius, i això ens mou a ser o bé científics o bé poetes; perquè només la ciència, i només la poesia, poden arribar a aprendre amb una fiabilitat força considerable (si la comparem amb les invencions) una petita espurna de la realitat de tot el que existeix. És clar que hi ha qui diu, i no li falta raó, que el conte és la distància més curta entre l'ésser humà i la veritat, però això només és cert si qui explica el conte deixa ben clar que és un conte, i que la realitat és allà fora, a les estrelles, al color del mar, a la natura, i sobretot al rostre de les persones; mireu el rostre d'un nen o d'una nena quan tenen por, o quan ploren, o quan fan cara d'espantats perquè no comprenen el significat d'una situació amb la qual pateixen, i entendreu que en el seu rostre hi resideix la veritat, i que la veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim.   

.

.

.