Els paradissos de Tarifa

.

Tarifa té un terme municipal molt gran; es poden recórrer molts quilòmetres sense sortir-ne; això fa que la costa sigui molt llarga; i si hi afegim el fet que és una ciutat amb una sensibilitat molt gran per la preservació dels espais rurals i naturals, doncs ja tenim una primera recepta per a permetre l'existència del paradís en algun punt del seu territori.

A banda de tot això, Tarifa és un dels pocs municipis que ha fet explícita la seva voluntat de no legislar la indumentària de les persones (en aquest cas la seva “no indumentària”), de manera que accepta no atorgar-se drets que els municipis no tenen, i no impedir per tant que ningú prengui el sol sense roba en qualsevol de les seves platges. Tot i això, la gent acostuma a cercar la tranquil·litat, i a ningú se li acudeix fer servir aquest dret per incomodar ningú en llocs on la tradició (que no la llei) imposa l'ús del banyador. L'evolució dels costums farà que de mica en mica, al ritme tranquil que el progrés humà de la societat necessiti, el cos humà vagi deixant de ser quelcom que molesta o que torba les persones. I és convenient que algun dia l'Homo sapiens recuperi aquella assumpció de si mateix que li permetia acceptar-se com era sense sentir-se arrossegat compulsivament a ves a saber què només pel fet de contemplar la seva pròpia realitat. L'integrisme religiós acostuma a veure insinuació sexual arreu, fins on no n'hi ha. Si ens tapéssim habitualment el nas, els integristes veurien sexe al nas i protegirien els seus nens i nenes de la visió dels nassos nus. ¡Quina incomoditat anar sempre amb el nas tapat! ¡Quina deformació del rostre humà!

Tornant al tema del paradís de Tarifa; a Tarifa la llei aconsegueix que la manera com les persones s'acosten a la platja, a la costa, al mar, sigui força relaxada, despreocupada; sobretot pels qui cerquem una mena de mística que ens uneix a la natura no com aquell que va a visitar-la, sinó com aquell que torna a casa, que passa a formar-ne part, a ser-ne un element més, no pas dominador, explotador o visitant, sinó un ésser més de tots els que configuren el majestuós teatre de la natura salvatge.

Així, a Tarifa, hi ha molts paradisos; alguns força coneguts, com el de Bolonia, del qual ja us parlaré un altre dia. I d'altres increïblement solitaris i desconeguts com el de... (no m'ho deixen dir, per a no malmetre'l). Però imagineu una cala d'aigües de vidre, blavissa, amb sorra fina; dunes que baixen des d'un bosc espès de pins ben dibuixats, llengües de sorra que s'endinsen a la mar entre roques curulles de fauna i de vegetació submarina autòctona, silenci abillat amb un brum suau d'onades i a voltes l'údol lleu del llevant... Quan et submergeixes amb les ulleres, el rerefons de la mar té una lluminositat blava, molt difícil de trobar avui dia en què a les costes més properes predominen els verdosos, els groguencs, o pitjor... Quilòmetres i quilòmetres d'una solitud i d'una bellesa que tornarien bojos els especuladors que somnien (o somniaven fins fa poc) omplir la costa amb un milió d'habitatges més. I el més important és que en aquests indrets, des que surt el sol fins a la una del migdia, no hi apareix ningú. A pocs quilòmetres, les platges tradicionals de la població bullen atapeïdes de para-sols, tovalloles, crits... I aquí, a l'abast de qui ho vulgui, la terra manté l'aspecte que tenia fa deu mil anys, cent mil anys... sense que aquesta característica atragui les masses. De la una del migdia en endavant, comença a arribar-hi gent, força respectuosa. La llargada de la costa permet que tothom trobi, si ho desitja, el seu espai de solitud; però les hores centrals del dia no són pas les millors per a prendre el sol.

Aniré explicant més detalls del paradís de Tarifa en altres posts; ara per ara, aquest escrit ja és prou llarg. Tant de bo les administracions consideressin important conservar el rostre de la Terra com un tresor per a tots; un tresor més valuós que els diners que alguns cacics han fet, fan i faran, a canvi de cimentar el país. A les persones, no els farien falta antidepressius si des de petites rebessin l'educació de l'amor al planeta i als seus paisatges naturals. El veritable rostre de la terra és el rostre de la nostra mare, el rostre del nostre origen, i tenim la nefasta dèria de deformar-lo, pensant-nos que el podem millorar, que el podem embellir. Qui pot embellir la bellesa?

Sant Joan a la Waikiki

.

Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.

.

.

Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

Sobre els "mirons" de les platges.

.

Ara que s'ha de reciclar, jo dono exemple, reaprofitant escrits que he elaborat a diferents fòrums i que poden servir com a reflexions generals. Els poso al blog on queda tot centralitzat i enregistrat per si en el futur els vull trobar.

Ara és el torn d'una reflexió sobre els "mirons" (que de vegades hi ha a les platges) que vaig escriure al fòrum del CCN.

Quan parles amb una persona, l'espectre d'ones electromagnètiques que reflecteix (és a dir el que veiem d'ella) agafa un valor diferent al que tenia un instant abans que coneguéssim la seva realitat psíquica. Les relacions impersonals (les que no arriben a la coneixença i es queden en pur platonisme) són sempre insuficients i en conseqüència esdevenen deformadores de la realitat.

El “voyeur” o “miron” que es passa el dia de platja amunt i avall, canviant de posició contínuament, i estirant-se prop dels cossos que troba més excitants, en realitat es queda amb una part molt petita de la realitat, i es perd la millor part (però que no és immediata perquè exigeix una mica d'elaboració; cal fer un esforç humà superior per fer-se amic d'algú, per xerrar-hi. És menys exigent limitar-se a “mirar”; però mirar fa que ens perdem la realitat, que és més bella que el món que es creen els qui renuncien a la persona interior).

Sempre hi ha qui pot dir “és un problema de cadascú” i és cert; mentre no es molesti, és problema de cadascú. Però de vegades és un problema feixuc: massa hores de sol amunt i avall augmenten el risc d'agafar càncers de pell; prioritzar l'espectre electromagnètic reflectit per damunt del pensament de les persones pot convertir els voyeurs en éssers sense relacions humanes, sense amics ni amors reals; conflictes familiars (com passa amb totes les addiccions); conflictes a la platja (quan algú se sent perseguit, o assetjat, pel voyeur); i sobretot una gran pèrdua, la de la bellesa de la manera de ser de les persones; i una altra gran pèrdua, la del plaer del naturisme, de les sensacions asserenades del sol, el mar i el vent, amb el cos en llibertat, que es veuen eclipsades per la intensitat de l'excitació sexual, que no per més forta és necessàriament més bella (un focus de llum excessivament intens pot fer que ens perdem els matisos entre els colors).
Per això, recomano al qui es trobi en la situació extrema de ser un “miron”, que es replantegi la situació.
Una altra cosa és que quan un està a la platja vegi una persona bellíssima i pensi interiorment “quina bellesa!”. Això no és pas ésser un voyeur, és gaudir de la bellesa de la natura, sabent, però, que dins d'aquella llum hi ha una consciència, que pot embellir encara més la llum física (o robar-li bellesa cas que sigui un o una cafre).

.

Repressions i inhibicions socials. El mestratge deformador de Disney. L'efecte negatiu de l'ocultació.

.

Hi ha qui diu que totes les repressions socials són bones, perquè si han arribat a ser, és perquè han representat alguna mena de benefici per la societat. D'alguna manera, l'existència de les inhibicions i de les repressions d'una societat concreta, seria, segons aquesta opinió, un element que afavoriria la seva supervivència, el triomf damunt de grups competidors que no serien tan forts a causa de no tenir aquestes repressions.

Aquesta lògica té sentit, i mereix un respecte, però penso que està equivocada, pel fet que les societats no són estàtiques, canvien amb el temps; els individus que les formen són éssers que evolucionen, no només en l'àmbit biològic (seria una evolució excessivament lenta per a ser tinguda en compte en aquest cas concret) sinó també en l'àmbit cultural, científic, tecnològic, psicològic. Així doncs, les repressions acceptades per una comunitat poden haver estat en algun moment un element necessari per la supervivència del grup, per això han arribat a establir-se, però no necessàriament han de ser encara una necessitat, tenint en compte que el nivell cultural i científic de la població ha augmentat (confiem que encara augmenti més al llarg dels segles que vindran).

La ciència, el coneixement biològic i psicològic de l'Homo sàpiens, la comprensió dels fenòmens, l'assumpció de l'empatia com a valor més important que la doctrina o la ideologia, la convicció universal del fet que la fraternitat i la pau entre els pobles i les persones és una necessitat irrenunciable... Tots aquests progressos de l'ésser humà fan que el valor de moltes de les tradicionals normes morals i repressores de la societat s'hagi de relativitzar, i en tot cas de sotmetre a un sentit superior de llibertat i de respecte mutu. Tot és lícit, mentre aquest tot no destrueixi o faci minvar la llibertat dels qui m'envolten. Tot és lícit, excepte allò que fa mal a algú. Amb aquesta norma, no caldrien excessius codis morals, i en tot cas, el dilema naixeria en intentar decidir “què” és el que realment fa mal a algú.
Les morals innecessàries i imposades generen situacions de conflicte i de violència, a banda d'una manca de llibertat individual que atempta contra els drets humans.

La idea de possessió de la femella per part del mascle, per posar un exemple, esdevé l'arrel de la violència de gènere, causada per una educació ancorada en concepcions ancestrals de masclisme i misogínia; concepcions sovint inconscients, adquirides de manera subliminal al llarg d'anys d'observació inconscient de models familiars, de frases i d'actituds, i recolzat, tot plegat, pels instints, per la genètica, que de cop i volta desenvolupa els mecanismes biològics seleccionats per l'evolució que no sempre són compatibles amb els valors superiors de l'empatia, la igualtat, el respecte i l'amor en el seu autèntic sentit.

La societat viu amb por, amb obsessió o amb mala consciència la seva relación amb el cos humà, amb la sexualitat, amb l'erotisme, amb la natura, amb el sentit artístic que tots portem a dins. Davant la nuesa i la sexualitat, per exemple, la resposta més freqüent és la comicitat o l'escàndol, el plaer del que és prohibit o l'horror del que es considera pecat, l'acceptació voluptuosa o la prohibició aferrissada; no hi acostuma a haver una posició neutral, natural, fruit de l'acceptació i de l'agraïment; no hi acostuma a haver una resposta madura d'estoicisme i indiferència, que seria la resposta natural, si la nuesa i la sexualitat fossin realitats no temudes, no criminalitzades, no mitificades, no prohibides, no estigmatitzades, no amagades. S'accepten, per convencionalisme, unes normes que se suporten en una tradició sovint ancestral que potser avui ja no serveix, i que potser avui contribueix més a convertir en un fetitxe el que hauria de ser tan natural com un somriure o una mirada. I la majoria dels infants coneixen el funcionament de la natura a través de mestratges tan artificials i tan falsos com els de la factoria Disney; mestratges que amaguen la faç més nua de la realitat natural, mestratges que d'una manera subliminal deformen la realitat menys ortodoxa de la vida salvatge, la menys compatible amb els criteris morals tradicionals; mestratges que inventen la infantesa, que intenten de conduir-la vers allò que la moral tradicional ha decidit pels segles dels segles: cigonyes que porten els nens de París, sirenes amb sostenidors, indígenes de selves perdudes que van vestits... Per res del món no vull que els meus fills coneguin la natura rere les pel·lícules de Disney. Crec fermament que la realitat, amb totes les seves contradiccions, és prou bella i prou admirable com per respectar-la tal com és, amb les seves nueses, les seves espines i els seus misteris. Em fan riure i em fan llàstima els escarafalls d'alguns adults per evitar davant dels infants de pronunciar els mots "penis" "cul" i fins i tot "cagada", com si aquestes realitats haguessin de ser descobertes al complir els divuit anys; com si fins l'edat adulta, tot al voltant dels petits hagués de ser ensucrat, artificiós, asèptic i rotundament fals. ¿Quins adults sorgiran d'aquesta ocultació?

Hem d'aspirar a una maduresa humana prou sincera i prou convençuda com per a ser capaços de substituir les repressions tradicionals per una empatia i un respecte que ens permeti viure i deixar viure en llibertat.

..

Estrangers a la nostra pròpia creació

.

Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.

.

Adéu al paradís (tot i que sempre el portem a dins)

.

.

Acabem la temporada oficial de platja al mateix lloc i de la mateixa manera com la vam començar allà pel llunyà maig del 2009; retornant uns quants dies (breus però eterns dies, formats d'instants eterns d'aquells que mai mai no s'acaben) al paradís. I caminar per aquest paradís és una mica com ficar-me dins d'aquest blog, veure tothora ben alta i lluent la imatge que l'encapçala, i fugir del temps; el penya-segat daurat i els pins al damunt, sobre d'un mar de vidre.

Res millor que caminar dues hores cada dia pel bosc, i acabar unes quantes hores al matí, i unes altres a la tarda, en una cala lluny de tot arreu; lluny de carreteres, de pobles, d'edificis, de civilització, i en un entorn on la nuesa ha perdut el seu caràcter més instintiu i ha recobrat plenament una humanitat lliure de fetitxismes, de convencionalismes, d'aparences falses governades per tradicions fonamentades en la por, l'excessiva prudència, el càlcul de seduccions i el poder. Us asseguro que el bosc, el mar i la nuesa en un entorn familiar van millor que qualssevol píndoles antidepressives, i ens retornen a allò que al llarg de milenis hem estat: potser més pobres, però més lliures; potser més vulnerables, però més humans, més sàpiens, més nosaltres. A mesura que la natura recula empesa per l'ambició del creixement econòmic, nosaltres perseguim i perseguirem la natura, per estimar-la, per retre-li homenatge, per agrair-li l'ésser i els fruits que ella ens regala; per lloar el vestit amb què ella ens ha guarnit des de la naixença; per dir-li que malgrat la seva duresa i les seves contradiccions, reconeixem la bellesa d'existir, i la bellesa de tots els elements que encara no han estat taxats per la ment obssessionada de l'Homo sàpiens de l'actualitat.

I tot això caminant vers una millor comprensió i exercici de l'amor (no pas del desig) a totes les persones.

Ara esperem la tardor amb anhel; el marró i el roig de les fulles, la flaire de l'humus moll, el gemec del vent, la foscor de la nit matinadora que ens regala la llum de la celístia.

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.

Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.

Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.

Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.

Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.

Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.

Cala del Frailecillo

Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.

.

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche

Pub el Pirata

Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.

Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.

.

Sobre la Waikiki o Cala Fonda, o el nudisme, o la nuesa, o els mirons, o la gent que posa cares rares, o els qui volen saber com s'hi arriba, o...

.

Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.

Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.

.

Dos milions d'amants de la nuesa, a Espanya, aquest estiu.

.

Tal com publica el Club Català de Naturisme a la seva web, citant una notícia sobre un estudi realitzat per la “Mesa del Turismo”, 1,5 milions d'estrangers visiten l'Estat Espanyol al llarg dels mesos de l'estiu per tal de poder viure una mica més a prop de la natura sense cap mena de roba.
Al costat d'aquest milio i mig de persones estrangeres (famílies en la seva majoria), hi ha 500.000 persones més originàries de l'Estat Espanyol que s'apropen a la platja sense banyador.
Espanya, en aquests moments, és un dels llocs del món on les lleis no penalitzen la nuesa. Això permet a un munt de famílies per les quals el cos nu no és sinònim ineluctable d'excitació sexual de gaudir del sol, del mar, i de totes les sensacions que es deslliguen en recobrar un estat en el qual la nostra espècie ha viscut i evolucionat durant centenars de milenis.
Segons la “Mesa del turismo”, a Espanya hi ha una vintena de centres naturistes (campings, albergs, urbanitzacions, etc.)
Diu també que hi ha vint platges nudistes. Aquí s'equivoca; en realitat n'hi ha alguns centenars; i estrictament l'ús de la costa espanyola no està regulat per la llei, en conseqüència no hi ha legalment cap platja on estigui desautoritzada la nuesa. La nuesa o no nuesa ve determinada per la tradició i és escollida de manera espontània pels usuaris. Els ajuntaments sí que de vegades n'administren els usos, però la seva acció no se suporta sobre cap base legal.
Sigui com sigui, és un fet que els temps evolucionen, i que si als anys cinquanta o seixanta del segle passat, veure algú nu era considerat una mena de provocació o d'escandol, avui el fet que algú estigui a la platja sense roba és comprès com una manera més d'apropar-se a la mar, que continua sent minoritària, però que està en creixement. Com més arreli el costum, menys fetitxe serà el cos humà, més acostumats estarem a la nuesa, i millor assumirem la realitat íntegra de l'ésser humà; sense posar la cara de babaus que els quedava als nostres avis quan veien les cuixes de les turistes del nord.

.

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.

"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."

.

Sobre l'amor incondicional i la tolerància zero a la pornografia infantil.

.

Les persones som fràgils, necessitem amor en el seu correcte significat, que és aquell que es lliura incondicionalment: volem el bé de l'ésser que estimem per cap raó fora del seu propi bé. Només això és amor, qualsevol altre variació que persegueixi un interès, esdevé un amor malalt, patològic i infrahumà. Bo i que aquest amor es manifesta de manera natural, sobretot en els infants, ens cal aprendre a estimar, ens cal torejar els instints ancestrals que pel fet de representar un benefici evolutiu ens menen a cercar l'interès dels propis gens en tota situació. La consciència tendeix de manera espontànea a l'amor; les pulsions tendeixen de manera espontànea a l'interès.
Els infants han de créixer enmig d'aquest amor incondicional, per això no és correcte que els pares o els educadors els mostrin un amor condicional: t'estimo si ets bo... t'estimo si et portes bé... L'amor mai no pot ser moneda de canvi, i s'ha d'oferir des del principi com allò incondicional de tota vida humana, que mereix l'amor no pas pel que fa sinó exclusivament pel fet de ser, de ser persona, de ser humà, de ser consciència, d'existir...
La pornografia infantil podria considerar-se l'antítesi del que és l'amor. No vull dir amb això que entre adults i d'una manera consentida i lliure no hi pugui haver amor i relacions sexuals, fins i tot enregistrades, convertint-se així en pornografia. La ment humana és prou complexa i diversa com per a experimentar un munt de sexualitats, que essent més o menys constructives, més o menys responsables, poden prendre's com un joc, com una diversió, que davant la ment de qui les gaudeix no tenen res de dolent. Però la pornografia infantil és la perversió més absoluta de l'amor, perquè significa la destrucció de la sexualitat d'una criatura, a qui s'enganya i es deseduca, i a qui se li condiciona tota la vida sexual futura. Per això cal una lluita sense treva contra tota forma de pornografia infantil, contra qualsevol intent d'erotitzar les imatges dels infants. El naturisme detesta l'exercici de convertir la nuesa humana en un fetitxe sexual, i demana el retorn a la innocència del cos nu, que l'ocultació obsessiva ha convertit en teia seca per la foguera de la pornografia. Però és evident que el pitjor de tots els fetitximes és el de convertir el cos dels infants en producte de consum banal, a expenses de la destrucció de la seva sexualitat. Per tot això, hem de protegir els infants de qualsevol utilització frívola de la seva imatge. Vers la pornografia o l'erotització infantil només esdevé lògica la tolerància zero.

.

Waikiki o Cala Fonda

.

.

Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.

Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.

Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog

Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki

Més coses de la Waikiki

I algunes més

.

Cuando la desnudez no tiene que ver con el sexo.

.



.
Introducción:

Saludos a todos los amigos de Latinoamérica.
Este es el primer artículo de este blog en lengua española.
A pesar de ser un blog catalán, y fundamentalmente literario, quiere ser también un blog universal y abierto a todos los temas humanos. Es por ello que su contenido será progresivamente traducido a la lengua inglesa y a la lengua española, por ahora, con la vocación de llegar en el futuro al francés, el portugués, el alemán, el chino, el euskera y el árabe.
Sin más preámbulos os dejo con este artículo sobre la desnudez.

Cuando la desnudez

no tiene que ver con el sexo.

Hay instantes en la vida, en que el tiempo se convierte en presente: presente intenso, presente y nada más; es entonces cuando captamos todo el universo, vivo y encendido, dentro de este presente; es entonces cuando el lenguaje no puede describir el fenómeno; no hay palabras, porque cuando ocurre esto, la conciencia humana experimenta plenitud.

Uno de los múltiples caminos para llegar a la plenitud, es la costumbre de poner el cuerpo desnudo en contacto con los elementos naturales con los que la especie humana ha convivido íntimamente a lo largo de miles de años; el cuerpo desnudo, que para muchos es sinónimo de escándalo, de pecado, de indecencia; el cuerpo desnudo que para otros representa fealdad; el cuerpo desnudo que para demasiadas personas se identifica con pobreza, con miseria, con suciedad...

Ningún vestido fabricado por la mano humana se aproxima a la belleza de un lirio o de una rosa, aunque en su elaboración se hubiera utilizado todo el oro del mundo. No obstante, si se priva a alguien, desde su nacimiento, de la visión de la rosa, cuando en alguna ocasión accidental la contemple, se la mirará con un cierto recelo, examinará sus espinas, no se atreverá a tocar sus pétalos por miedo a una urticaria, y al final, la considerará quizá una flor extraña, oscura, gris, quizá brusca, demasiado salvaje para ser mostrada.

A muchos, hoy, les pasa esto mismo con el cuerpo humano, les conturba su propio ser, consideran su propio cuerpo y el cuerpo de los demás como un enemigo, como un peligro, como una realidad estéticamente indeseable. Son los mismos que llegarían a un bosque virgen y arrancarían todas las plantas que tuvieran espinas, recogerían todas las piedras cortantes, arrancarían las setas venenosas, y al acabar estarían convencidos de haber hecho un gran favor a la belleza del mundo.

El cuerpo, igual que todos los elementos de la naturaleza, es un libro; si lo condenamos a la oscuridad, a parte de marchitarlo, nos estaremos perdiendo el poema que la existencia nos canta a través de él. El cuerpo es una unidad; y cuando está desnudo, todos los sentidos, en él, forman un solo sentido formado por todos, que percibe la armonía de la naturaleza y desata la plenitud.

La recuperación de la desnudez serena, representa la recuperación de la inocencia perdida a causa del afán de tener, de aparentar, de dominar. El niño pierde la inocencia cuando empieza a preocuparse de lo que es suyo y de lo que no es suyo, de lo que tiene y de lo que no tiene; cuando empieza a angustiarse más por lo que muestra que por lo que es. La desnudez en la naturaleza es un pedazo entrañable de infancia recuperada, un trozo de sol que nos despierta por unos instantes de la pesadilla de la civilización consumista y utilitarista, una revolución pacífica y liberadora contra los que consideran al cuerpo humano como un objeto sucio, contra los que pretenden imponer, como norma social, esta visión oscura y psicológicamente enfermiza del propio ser.

La ocultación obligada se convierte en un dedo que señala hacia aquello que se oculta, y que grita a todos los vientos que aquello que se oculta es escandaloso y seductor, feo y deseable, pecaminoso y honorable, y toda una serie de adjetivos contradictorios que se introducen en el subconsciente como una mala semilla y erotizan el cuerpo.

El secreto para el dominio de los instintos sexuales no es la ocultación, sinó el conocimiento. Los que hacen crecer la morbosidad en el cuerpo humano, son los que lo ocultan obsesivamente, no los que aprenden a descubrirlo como fruto de la naturaleza, bello y bueno, sin que necesariamente tenga que poseer una significación erótica. Conocer la verdad y contemplarla sin miedos, nos libera de complejos, de excitaciones incontroladas, de vergüenzas absurdas, de fetichismos sobre el propio ser...

El pecado sólo se encuentra en los ojos de algunas personas que miran y no ven lo que está fuera, sinó lo que ellas mismas llevan dentro; y en su interior se esconden años de represión, de culpabilización de lo que es natural, de condena de una parte de su propia esencia que no tienen asumida. Existen culturas donde las manos, o los ojos de una mujer, se han convertido en objeto de excitación sexual; cuanto más se tapa, más trozo de cuerpo se convierte ineluctablemente en perturbador. Es necesario recuperar para la espiritualidad humana el terreno perdido de la belleza del cuerpo humano, es necesario hacer retroceder al imperio económico de la pornografía, vaciando de sentido morboso la realidad natural del cuerpo. La belleza del cuerpo humano es una metáfora del invisible que lo acompaña, un icono que señala hacia una consciencia infinitamente más bella. Si amamos la rosa que hemos dejado en una estrella, todas las estrellas nos recordarán a nuestra rosa. Todos los cuerpos humanos apuntarán hacia la persona, si somos capaces de reconocer en cada cuerpo un "yo" que merece ser amado.

El nudismo naturista representa una vacuna inmunizadora contra la utilización del cuerpo humano como objeto de consumo liberador de una sexualidad reprimida; viene a ser también la ruptura con la estética impuesta por los medios de comunicación, por las tradiciones, por el obscurantismo del pasado; viene a ser, en definitiva, la recuperación de la estética natural que ha evolucionado en la Tierra desde la noche de los tiempos. El cuerpo humano, en el entorno de la naturaleza, en contraste con el azul del mar y el color pardo de la arena, visto en toda su unidad, desnudo, libre, representa la imagen más bella que puede haber en todo el universo, la más elegante, la más serena; por lo menos en la mente de toda persona que viva en armonía con la naturaleza.

El nudismo nos permite gozar de los elementos con todos los sentidos, con toda la piel; permite llenarse de viento, de mar, de sol, de plenitud; sentirse libre y bello, aceptando humildemente el vestido con el que el universo nos ha adornado; mirar sin miedo a los compañeros, saberse aceptado por ellos tal como se es; tomar consciencia del presente y vivirlo sin ansiar ningún futuro, ni inmediato, ni lejano; educar a nuestros hijos en la libertad, sin miedos, sin fetichismos, sin valoraciones desproporcionadas hacia determinadas partes del cuerpo.

Los que rechazan el nudismo no deberían juzgar como inmoral una filosofía sin conocerla. No deberían poner en el mismo saco, a todo el mundo que se desnuda en una playa; no todos los rincones de costa, ni todos los momentos del día, son representativos de la realidad social y de las motivaciones que mueven a centenares de familias a descubrir la libertad y la plenitud del naturismo. No es correcto condenar a un movimiento sin plantearse sus motivaciones, sin hacer un esfuerzo para entender las inquietudes y las ideas que lo alientan.

.