Ningú destruirà mai la bellesa.

.

Cau la pluja sobre un món que malda per recuperar la normalitat, la pressa habitual, la competició habitual, les màscares habituals, la por habitual, les fugides habituals, els auto-enganys habituals. Plou després d'una tarda xafogosa en què l'estiu respirava angoixat, resistint-se a morir. Tot mor. Tot s'acaba. Tot recomença. L'estiu encara respira, però més a poc a poc.
Cau la pluja damunt l'esperança de sempre, que ni cap auto-engany, ni cap fugida, ni cap por, ni cap màscara, ni cap competició, ni cap pressa, ni cap normalitat no podran destruir.
A poc a poc s'estén la força que perdura, la ment que copsa la resposta precisa a la pregunta adient. La lentitud avança més de pressa que la pressa; si no s'atura i vol avançar, i si ho fa sense por.
El Sol guspira, tant si el dia plora com si tot és plàcid i angoixant alhora com una tarda de diumenge, com si el dia és ric en flaires de carrers molls i vent de bosc.
Caminem vers la tardor bella, i més enllà l'hivern i la neu; cal que arribi la foscor perquè la llum pugui tornar a néixer.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

.

Vora el riu. (A Saint Jean Pied de Port)

.

S'ho endú tot;
deixa el tast
de la llum i la frescor,
el tremor únic dels caps dels arbres molls, i la cançó
silenciosa i absoluta del corrent que lliura el Sol.
S'ho endú tot;
posa el punt
a l'absurda feredat.
Punt i a part.

S'ho endú tot
riu enllà;
la lluor de l'aigua balla vora el verd de la veritat.
Rere el vidre de la vida neda amunt la llibertat.
Ni la boira negra triomfa,
ni la mort, ni l'estendard
del poder auri dels àngels foscos de la vanitat.
L'aigua fon la malaptesa de la glòria i de la por.
Brum el vent,
silenciós;
riu avall,
s'ho endú tot.

Mira el riu,
llença-ho tot;
submergeix-te nu d'històries;
de la teva, sobretot.
Surt del riu i escolta el cant del nou nadó;
neix de nou.

.

La mort de Raimon Pannikar. Crònica de l'Anekantavada o del teorema d'incomplitud de Gödel. Records d'una nit al World Trade Center.

.

Tinc el record d'una conferència entranyable al World Trade Center de Barcelona, a l'any 1999 o 2000, no ho recordo, atapeïda de persones de diferents cultures i religions, algunes guarnides amb indumentàries bigarrades. La sala respirava un ambient estrany i etern, de felicitat continguda. En Panniker no arribava. A l'últim va aparèixer, amb una expressió estranya al rostre. Va asseure's al lloc adreçat al conferenciant i feia una gest com de dolor intens. Va començar la seva intervenció parlant d'allò que jo sentia tan meu; ell ho expressava amb els mots encertats de la filosofia, l'Anekantavada; jo, en aquella època, començava a creure en un déu que estava per damunt de totes les religions i que no podia ser atrapat per cap definició humana. Haig de confessar que portava un plec d'escrits que secretament pretenia donar-li; a l'últim em vaig frenar, no sé per què.

Dies després, un amic d'ell, que també era amic meu, em va dir que aquella nit en Pannikar havia arribat tard perquè havia tingut un accident i s'havia trencat el braç, i que va fer tota la conferència amb el braç trencat.

No diré "descansi en pau"; diré "feinegi en pau"; perquè no deixarà de feinejar en un lloc molt semblant a Tavertet.

http://www.raimonpanikkar.org/

.

Màrius Torres fa cent anys.

.

Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 5 de març de 1939.

.

No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/la-noia-de-la-residencia-de-les.html

..

Avui faig 42 anys.

.

He passat molts anys pensant que algun dia arribaria a tenir l'edat en què ell va morir. Al principi, em semblava que va morir molt gran; avui, que he fet 42 anys, m'adono que va morir encara sent un nen; i em sap greu.
I precisament perquè és el meu 42è aniversari em permeto aquest post homenatge a algú que no va passar dels 42; si més no, entre els mortals. Algú tan imperfecte com jo mateix, però no per això menys digne. A algú que em va pintar de sons les primeres imatges de la meva vida.

.

Saint Jean Pied de Port.

.

A l'any 1988, Saint Jean Pied de Port, fou per a mi un camí transversal que m'aparta de la via veloç que em conduïa a l'autopista de l'ambició i del poder. Hi ha pobles que, com les persones, en algun moment de la nostra existència esdevenen mestres; i ens suggereixen vies lluminoses de discreció i de senzillesa que, sense estridència, caminen molt per damunt dels guspireigs que en aquest món estrany són valorats amb una xifra, de vegades molt elevada. Una setmana ennuvolada d'agost en un càmping municipal vora un riu petitó i diàfan, amb un pont romà oblidat de tothom; el silenci abillat del picarol de l'aigua; la pressa desterrada. La visió objectiva de tot, amb el que importa de debò davant dels ulls, la bellesa d'una existència asserenada i simple, per carrers empedrats, boscos d'un verd gemat, i la dolça sensació que el telèfon no sonarà, que ningú no sap a on sóc, i que la meva vida és a les meves mans pel que jo decideixi, al marge de la seducció dels diners, el poder, el prestigi o el futur gloriós d'un líder.
Al 1988 Saint Jean Pied de Port fou un mestre.
L'altre dia el vam visitar i, si fa no fa, tot continuava al seu lloc; va ser la trobada amb un vell amic, a qui vaig poder presentar la família, amb el goig de saber que fa vint-i-dos anys, no em vaig equivocar ni un pèl.

.

La necessitat d'escriure.

.

Escrivia Reynaldo Arenas damunt del paper higiènic en un penal miserable de Cuba, i plegava el paper per introduir-lo després a l'anus d'un transsexual que el portava fora de la presó perquè algú l'edités a París. Tenia temps i necessitat d'escriure, ni que la seva vida estigués empresonada per la intolerància doctrinària.
I tenia temps i anhel d'escriure Anna Frank a la seva reclusió dins d'un habitatge camuflat a l'Holanda ocupada pel terror nazi.
I escrivia Miguel Hernández a la presó, encadenat a la seva fam i a la seva tristor; i Sant Joan de la Creu a la seva nit fosca; i Mercè Rodoreda quan als dotze anys la seva família es va arruïnar i va haver de deixar l'escola per a posar-se a treballar, i al llarg del seu matrimoni infernal, i al llarg del maleït camí de la guerra, i a la solitud d'una vida plena d'amargor... Escrivia i escrivia, i potser fou el dolor, el gresol de la seva escriptura. El món no podrà mai vèncer un home que és capaç de cantar enmig de la misèria, deia Ernesto Sabato. El nom dels qui han trobat temps per escriure malgrat la gana, la mort, la guerra, la malaltia, l'esgotament, la censura, la persecució, la incomprensió, la por... podria ser infinit.
Perquè no vivim per a sobreviure, sinó que sobrevivim per a “viure”. Per aconseguir el privilegi de “viure” estem disposats a perdre la vida.
Mentre alguns que mengen cada dia es queixen de tenir poc, o de tenir menys del que consideren que haurien de tenir, d'altres, enmig de la seva misèria, necessiten escriure; i roben temps a la son per a escriure, per a crear, per a continuar creient en l'existència.
Sobrevivim per a viure; sobrevivim per a creure en la llum.
Els qui estimen el pensament i la literatura són capaços d'escriure mentre ploren per a continuar fidels a la necessitat de crear.

.